‘La tertúlia proscrita’

Alfred Bosch: “Hem guanyat moltes vegades i algunes de manera totalment imprevista”

  • L’escriptor acaba de publicar ‘Obriu pas!’ (Columna), una novel·la que recrea com un grup d’intel·lectuals va revifar el català amb la Renaixença

VilaWeb
Fotografia: Albert Salamé
Ot Bou Costa
28.03.2024 - 21:40
Actualització: 29.03.2024 - 10:41

L’escriptor Alfred Bosch (Barcelona, 1961) acaba de publicar Obriu pas! (Columna), una novel·la històrica que recrea com “un grapat de trobadors lletraferits” va revifar el català amb la Renaixença, al segle XIX. Bosch hi traça una sèrie de paral·lelismes anímics amb el moment actual i fa un crit d’optimisme: “Sempre pensem en les nostres derrotes, com el barrufet rondinaire, però hem guanyat moltes vegades i algunes de manera totalment imprevista.” Fa cent cinquanta anys, explica, la majoria també donava la llengua per enterrada i, en canvi, les idees i la creativitat d’un grup reduït van canviar les coses.

Bosch va ser diputat d’Esquerra Republicana al congrés espanyol, candidat a l’Ajuntament de Barcelona i, després, conseller d’Exteriors. També li demanem per la seva situació política. Ens hi reunim a la plaça Reial, prop d’on encara viu. Comença explicant que ja no creu que se’n vagi, per més turistes que vinguin. Sense voler, així enceta la conversa amb una idea clau del llibre: cal aguantar, també fora de les institucions.


—Som una mica infantils. Sempre demanem que l’administració i la política s’ocupin de tot. No ho faran. La inèrcia de la política és ocupar-se d’ells mateixos. Hi ha una part inevitable de la política que s’adreça a l’èxit electoral, no pas a la revolució. Avui, a l’Europa occidental, la política no és revolucionària. Més aviat conservadora. Les coses que requereixen una revolució, sigui lingüística o de ciutat, difícilment vindran de la política. Una altra cosa és que l’administració s’hi acabi veient arrossegada, però no serà qui ho iniciarà, ni qui porti la batuta. Ho ha d’impulsar la societat civil. Això va passar amb la Renaixença fa cent cinquanta anys i, si volem una segona Renaixença també haurà de ser així. Ens equivoquem si ho confiem tot a la política.

Comencem pel començament, doncs. Per què el català va sobreviure al segle XIX i, en canvi, el sicilià, l’occità i el bretó, no?
—Perquè el català és l’únic que va passar a primera divisió. Ara ens pot semblar poca cosa o una obvietat. En aquell moment no ho era gens. Tots aquests idiomes eren considerats dialectes o patois. I si el català va aconseguir saltar a primera divisió és perquè hi havia una sèrie de gent que ho va fer possible. En primer lloc, un idioma s’ha de correspondre amb un país. No cal que sigui un estat independent, però un país hi ha de ser. El projecte nacional és també un projecte de llengua, i viceversa. A part d’això, per ser de primera divisió has de tenir la teva gramàtica, la teva literatura, s’ha d’escriure, s’ha d’ensenyar a les aules, a les universitats, l’administració l’ha de fer servir. Això aleshores no passava, ni amb el català, ni amb l’occità, ni el napolità, ni el sicilià, ni l’asturià, ni el gallec, ni el bretó.

Quina va ser la clau, en el cas del català?
—Uns personatges barallats entre ells. Els instauradors dels Jocs Florals. Va ser una carambola. Els membres d’aquell grupet escrivien tots en castellà. Víctor Balaguer, Antoni Bofarull, Milà i Fontanals, Joaquim Rubió i Ors. Donaven la llengua per perduda. Tothom la parlava, però com una cosa casolana, i els semblava que no servia per a la cosa pública ni oficial, ni per la transmissió de coneixements. Llavors hi va haver una reunió, documentada, en què van decidir de reflotar els Jocs Florals de l’edat mitjana. Ho van fer com una cosa nostàlgica, perquè eren nostàlgics, més trobadors que lingüistes. Volien crear un temple per a preservar aquesta parla que havia estat tan gloriosa i que era a punt de perdre’s. Volien crear un museu antropològic pel català arran dels jocs, però els va esclatar davant els ulls, i l’acceptació massiva de la gent els va convertir en la punta de llança de la Renaixença, que és el que va portar la llengua catalana a primera divisió. Tot i que encara s’havien de fer moltes coses: no hi havia diccionaris ni gramàtiques dignes d’aquest nom, ni s’ensenyava a les escoles, ni a les universitats, ni es parlava als tribunals, ni enlloc.

Allò que canvia les coses és la resposta de la gent.
—Hi ha una gran acollida de la societat, però el desencadenant l’inventen ells. Hi ha una sèrie de gent que són prou imaginatius, creatius i moderns, i que insisteixen prou per a reflotar els Jocs Florals, que semblaven una cosa molt tronada i ells la fan moderna. Tenen contactes a l’ajuntament i als mitjans i transformen aquell certamen trobadoresc en l’últim crit de la modernor. És el mateix moment en què s’estrena al Liceu Il Trovatore, l’òpera de Verdi inspirada en el Compromís de Casp. Ells també se senten emmirallats en Verdi, la nova Itàlia. Actuen des de la més estricta modernitat. Han viatjat per Europa. Són tots demòcrates, progressistes, i van molt més enllà de l’Espanya de l’època. Hi ha una gran acollida social, però una cosa sense l’altra no hauria esclatat.

Pompeu Fabra, personatge decisiu, és clar.
—Fabra és un gamberro, però és el nostre gamberro. És una persona molt llarga, molt intel·ligent, molt estratega, que sap calcular molt bé. Té una frase que el defineix molt bé: “No és tan important que trobem la fórmula perfecta com que tots estiguem d’acord en la mateixa fórmula.” Ell veu que, per ingressar a la primera divisió, la llengua necessita un estàndard que pugui convertir-la en una eina molt útil per a les escoles, els diaris, les ràdios, el govern. Per això fa el Diccionari General de la Llengua Catalana, d’un sol volum, una cosa molt pràctica que qualsevol pot tenir a casa seva, mentre Alcover comença el seu diccionari enciclopèdic, una obra monumental amb totes les varietats i els dialectalismes. Fabra, no. Fabra fa una llengua esmolada.

Hi ha una guerra freda entre tots dos.
—És freda per part de Fabra, per part d’Alcover és cremant. Són diferents. Fabra és molt llest. Alcover és molt temperamental. Fabra va maniobrar per treure’s de sobre tots els qui no coincidien amb la seva visió, i va guanyar, segurament per sort nostra. Ens va permetre de convertir el català en un idioma de primera. Qui obre la carpeta de la normalització del català són els romàntics de la Renaixença, i qui la tanca és Fabra. Amb habilitat i malícia. El que fa amb l’occità és una demostració molt clara de la manera d’actuar de Fabra. Fins als anys trenta no està gaire clar si el català i l’occità són llengües diferents. En aquella època, segurament, haurien apostat per un diasistema, com en el cas del portuguès i el gallec. Científicament hauria estat possible. Però Fabra té clar que no interessa, perquè l’occità és un pes mort. És una llengua en plena decadència. En aquell moment, als anys trenta, cal una eina útil per a fer una revolució lingüística a les escoles, per a afermar l’avenç del català als mitjans. Tots aquells progressos que semblaven impossibles cent anys enrere, en aquell moment es poden tancar. L’occità és una nosa i, per tant, se’l treuen de sobre. Ens pot saber greu, però això és anar per feina.

Una frase de Rubió i Ors: “Catalunya pot aspirar a la independència; no a la política, puix pesa molt poc… però sí a la literària”.
—Tradicionalment, el catalanisme s’ha abocat de ple a la llengua i a la cultura. Ha estat un nacionalisme lingüístic i cultural, abans de polític. La Renaixença cultural comença a mitjan segle XIX. El catalanisme polític no entra en escena amb força fins al segle XX. Per descomptat que totes dues coses van de bracet. Em sembla que és Fabra mateix qui diu que és preferible una Catalunya dependent amb la llengua del tot recuperada que no un país independent sense llengua catalana. Això ha canviat una mica aquests últims vint anys, però aquesta idea encara subjau a l’inconscient col·lectiu. La llengua és prioritària, perquè sense llengua el projecte nacional se’ns desfà.

Veieu paral·lelismes entre l’esclat de la Renaixença i el moment actual?
—Crec que n’hi ha, sí. Era un moment tirant a pessimista, en què la llengua ja es donava per perduda. Tothom la parlava. La parlaven a casa, però llavors el català no era una llengua literària ni científica. Hi havia una conformitat. Llegeixes observacions de final del segle XVIII, principi del XIX, i tothom donava el català per enterrat. Els mateixos que van fer la Renaixença anomenaven la llengua “la Morta-viva”. Si haguéssim de fer el símil, avui potser invertiríem els termes: la llengua ara és a l’administració, a les universitats, tens tots els diccionaris que vulguis, tens gramàtiques a rompre i algunes de fantàstiques, però al carrer és una llengua que es va morint. Si cal una segona renaixença, és en direcció inversa. En l’ús. Aquella revolució lingüística va ser amb l’esfera oficial. Aquesta l’hem de fer amb l’esfera popular, el carrer.

Ara baixa l’ús social del català i hi ha un sentiment de derrota per la manera com ha anat el procés. Us preocupa, això?
—No. Em preocupa que no hi hagi reacció. Insisteixo, més enllà de les obligacions institucionals i administratives, no podem delegar en la política allò que nosaltres no som capaços de fer. Els de la primera renaixença ens demostren que la cosa principal per a la llengua és que algú la vulgui impulsar. El més necessari és que la gent la parli. Si això no existeix, ja pots fer decrets. No la revifarem per decret. Això no va així. Els decrets i la protecció hi han de ser, però no n’hi ha prou. Hem d’aconseguir que tothom percebi el català com una llengua útil i necessària.

Fotografia: Albert Salamé.

Com es pot aconseguir, això, fora de la política?
—Mirem què van fer els restauradors dels Jocs Florals. Actuaven des de la més estricta modernitat. Això vol dir actuar a Barcelona, perquè Barcelona és el motor. És on passen més coses. És el cap i casal, arrossega. I la societat s’ha d’organitzar, que ja ho fa, però no prou. No hem de tenir por de la catalanitat en tots els sentits. Per què a un escocès no li fa por portar faldilla i a nosaltres ens fa pànic posar-nos la barretina? Ara potser fem caricatura, però no hem de tenir por del friquisme, perquè moltes vegades un exèrcit de friquis et salva. Tot allò que forma part del fons cultural, tradicional, folklòric, ho hem d’impulsar cap a la modernitat. Ho hem fet amb els castells. Ho hem d’intentar amb la intel·ligència artificial. Mireu tot el que es va fer amb el domini “.cat”. Els mòbils, la música. Tot això és molt més prioritari que cap decret. Aquells homes barbuts tampoc no s’ho creien, al principi. Però van ser valents i van trobar l’èxit.

I els va ser alliberador.
—És alliberador, perquè vol dir prendre consciència de la força que tens, que moltes vegades ni ho saps. Hem de ser agosarats, valents.

Sou optimista amb el futur de la llengua i del país?
—Ho sóc perquè crec que depèn de nosaltres i que nosaltres ho podem fer. És qüestió de conscienciació col·lectiva. No tenim prou amb uns milers de maratonians que cada dia fan molt d’esforç. Necessitem un parell de milions. Tampoc no ens imaginàvem el procés d’independència. Recordo les consultes: tothom ho veia amb escepticisme, fins i tot hi havia qui se’n burlava. Després va adquirir una força brutal. Un exèrcit de friquis va evangelitzar tothom. No veig per què en el terreny de la llengua no ho podem fer. És menys arriscat, a priori. Sense perjudicar l’ideal de la independència política, per què no podem apostar per la independència cultural? Avui, ara. Es pot aconseguir. Podem aconseguir coses si tenim prou força. I crec que hem demostrat que la tenim.

Heu parlat de Barcelona. Com la veieu, la ciutat?
—Visc a Ciutat Vella, un barri en què Barcelona ha deixat de ser Barcelona. És un avançament del que pot acabar passant a tot arreu. El parc temàtic. Fa més de deu anys que ho dic. Alhora, penso que si els barcelonins, els qui hi vivim, ens plantem i diem que aquesta ciutat no ha de ser així, ho podem aconseguir. Normalment, allò que tenim és bastant merescut. Hem optat per un model, sobretot d’ençà dels Jocs Olímpics, en què el negoci turístic substitueix la indústria. De la mateixa manera que va evolucionar la indústria, ho ha de fer el turisme. No és igual el turisme de masses, de mà d’obra barata, que un turisme que podria ser molt selectiu, restrictiu. Un dels símptomes de la degradació de Barcelona, per exemple, és que hi sents poc català, o el pots fer servir poc. No ens ho hem de deixar fer. Si som orgullosos del nostre patrimoni, com de la nostra llengua, de la nostra personalitat, de la nostra Barcelona, no ens malvendrem per quatre xavos. Els qui vénen han de saber que tot això té un valor. No es poden pixar a les cantonades.

Us heu plantejat de tornar a la primera línia política?
—Això és com preguntar al pollastre si vol tornar a les brases. Quina pregunta!

No us agradava fer política?
—Hi va haver un moment molt creatiu en política i jo vaig tenir el privilegi de ser-hi. Ara és més creatiu escriure. Per a mi, com a mínim. Dir coses com les que comentem ara i publicar coses que ara mateix són molt més útils.

Us heu penedit mai d’haver acceptat la conselleria en canvi que Ernest Maragall us substituís com a candidat a l’ajuntament?
—No. El projecte per Barcelona que jo comparteixo, perquè no sóc l’únic que el té, és massa important per a supeditar-lo a consideracions personals. A la vida t’has d’adonar que no ets l’única persona d’aquest món i que no ets el més important. En canvi, penso que algunes de les idees que he representat en algun moment sí que són vitals, en el sentit més col·lectiu de la paraula. És equivocat passar per davant les aspiracions de cadascú.

Quan feu la reflexió que no es pot deixar tot en mans de la política, és perquè n’esteu decebut, de la política? Heu considerat l’abstenció?
—No he d’entrar en recomanacions electorals. Evidentment, tinc la meva opció, però no crec que hagi de convèncer ningú. Crec que hem d’optar per projectes que defensin el país i la llengua i tot allò que ens fa catalans, perquè som en un moment crític. Ens equivocaríem si ho deixéssim tot en mans de la política, però també hi hem de confiar, no ho podem negligir. No podem dir: “Prescindeixo del terreny polític”. És un error descomunal. La societat catalana ha passat per moments realment complicats, de dictadura i repressió. Hem pogut sobreviure perquè la societat ha estat robusta i perquè molta gent hi ha deixat la pell. La renúncia a la política ha estat moltes vegades una imposició, i em semblaria una absurditat enorme reproduir-la voluntàriament, una injustícia molt gran. Tenim autoestima o no tenim autoestima? Hi ha hagut milers de persones que, durant segles, han lluitat per salvar-nos els mots, amb un sacrifici molt gran. Això té valor, per a nosaltres, o no? Ara ho deixaràs córrer perquè simplement et fa vergonyeta o perquè ets un insegur emocionalment? Sempre pensem en les nostres derrotes, com el barrufet rondinaire, però hem guanyat moltes vegades i algunes de manera totalment imprevista, inimaginable.

VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
Fotografia: Albert Salamé
Fotografia: Albert Salamé
Fotografia: Albert Salamé

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any