El mes de febrer de fa vint-i-cinc anys, el neohel·lenista Alexis Eudald Solà es va morir d’un càncer a només cinquanta-quatre anys. Enguany n’hauria fet vuitanta. El seu llegat continua vigent, per mitjà dels seus escrits, les seves traduccions i com a mestre que fou de professors de grec modern que avui encapçalen la Secció de Filologia Grega de la Universitat de Barcelona. Els seus lligams literaris amb Grècia van ser de primer nivell i va ser generós a l’hora de fer-los accessibles als joves de la generació que li venia al darrere. De jove, als anys seixanta, Solà va començar una relació molt estreta amb Salvador Espriu, que va durar vint anys, fins a la mort del poeta. També, al principi dels anys vuitanta, va ser la mà dreta del conseller de Cultura Max Cahner en la projecció internacional de la cultura catalana, durant el primer govern de la Generalitat en la represa democràtica. Va arribar a ser cònsol honorari de Xipre a Barcelona.

Eudald Solà (Ripoll, 1946-Barcelona, 2001) és enterrat al cementiri de Cavallera, a Camprodon (Ripollès). Fa pocs dies la vídua, Mercè Trullén, amb un grup d’amics i familiars hi van pujar per recordar-lo. Hi van llegir poemes i fragments d’obra seva. L’actor Oriol Genís va dir la traducció de Solà d’un poema contingut a Una simfonia inacabada de Kavafis i també un text d’Ovidi. Un dels seus deixebles, Francesc Morfulleda, va llegir fragments d’un article que l’Eudald havia escrit sobre allò que significa per a un deixeble tenir un bon mestre, i que havia dedicat al professor Joan Bastardas. També va llegir un fragment del pròleg de la traducció de Solà al català del Simposi de Kazantzakis. Helena Badell, professora de grec modern a la UB i també deixeble seva, va llegir un poema de Seferis dedicat a Xipre, traduït per l’Eudald, i Lluís Tigero, que havia estat director de l’Escola Oficial d’Idiomes, el poema que Àlex Susanna va dedicar a l’Eudald el dia del seu enterrament, intitulat “Cavallera”.

Referent internacional de l’obra de Kavafis i del món acadèmic neohel·lenista

Dies després de l’acte de record dels vint-i-cinc anys de la mort d’Eudald Solà ens trobem amb Mercè Trullén a casa seva i amb el periodista Salvador Garcia-Arbós, amic de l’hel·lenista, tot compartint un àpat d’aire grec i català amb vi del territori Alella. Els records i les informacions que en van anar sortint són la base de la semblança que us presentem tot seguit.

Eudald Solà va adoptar el pseudònim d’Alexis Eudald, que era com es coneixia professionalment. En una entrevista que li va fer el periodista Xevi Planas, publicada a la Revista de Girona el 1995, explicava que va triar aquest nom en homenatge a l’hel·lenista Jaume Berenguer: “Amb els seus llibres vam aprendre grec. Era un humanista de cap a peus. […] No tan sols ens introduïa en l’aprenentatge de la llengua, sinó també en el de la cultura i, de retruc, en el de la llibertat, la justícia i la bellesa. Per això val la pena dedicar la vida a Grècia. Si no, ja podem triar unes altres cultures. […] Ell va traduir al català de manera esplèndida Alexis Zorbàs, una novel·la de Nikos Kazantzakis. Jo la vaig comprar a la llibreria Valentí de Ripoll el 1965. Aquest llibre em va fer descobrir l’existència d’una cultura grega moderna. La gran afició de la meva vida, el grec modern, me la motivà aquest text i la traducció que Riba va fer de Kavafis.”

Explica Mercè Trullén: “L’Eudald va aprendre grec modern de seguida. I com que tenia una manera de ser extravertida, perquè era molt agradable i entusiasta, al mateix temps que era seriós i treballador, a Grècia tenia totes les portes obertes. El món acadèmic d’Eudald Solà es va centrar en Kavafis, com el gran poeta de la Grècia contemporània. La tesina de llicenciatura ja la va fer sobre Kavafis, publicant-ne la traducció de trenta poemes. I la tesi doctoral, el seu gran estudi sobre Kavafis. Al llarg de la seva vida moltes de les conferències que preparava i feia eren sobre Kavafis i Riba, Kavafis i Ritsos, Kavafis i Seferis… Era un estudiós profund de Kavafis.”

“De seguida va entrar en contacte amb els dos grans professors de grec modern de referència a Europa, Mario Vitti a Itàlia i Iorgos Savvidis, el propietari de l’Arxiu Kavafis. L’Eudald va treballar amb l’arxiu d’ençà del començament. També de seguida va tenir relació amb els tres grans estudiosos de Kavafis europeus: Marilisa Mitsou (professora a Munic i a París), Renata Lavagnini (a Palerm) i Mikhalis Pierís (a Xipre). El món de Kavafis era aquí i ell en formava part. I després també formava part dels professors de grec modern que, amb els italians i francesos, participaven en els congressos internacionals.”

Recorda Mercè Trullén que al final de la seva vida, Eudald Solà també va traduir del català al grec una sèrie de poemes de poetes catalans inspirats en Kavafis, que formaven part d’un llibre més ampli de Nassos Vagenàs, sobre poetes influïs per Kavafis. Hi havia poemes de Narcís Comadira, Lluís Llach, Joan Margarit, Francesc Parcerisas, Enric Sòria i Àlex Susanna.

El coneixement que Eudald Solà tenia sobretot de Kavafis i la quantitat d’estudis i traduccions que va realitzar el van convertir en un referent internacional. Alhora, aquest coneixement i aquestes relacions també van tenir repercussió a Catalunya. En donem dos exemples més. Explica Mercè Trullén: “La societat francòfona de neohelenistes va demanar a l’Eudald que organitzés l’any 1987 el congrés internacional de neohelenistes a Barcelona. Hi van venir tots. Va organitzar una sessió a Barcelona, una a Montserrat i una altra a Girona. I el cartell del congrés el va fer Josep M. Subirachs, a partir de la coberta del llibre que el mateix Subirachs havia fet de la traducció de Carles Riba dels poemes de Kavafis.”

Una altra aportació important d’Eudald Solà a la ciutat va ser la creació de la Biblioteca d’Estudis Bizantins i Neohel·lènics de la Reial Acadèmia de Bones Lletres. Amb Josep Alsina havien fundat l’Institut Català d’Estudis Bizantins i Neohel·lènics a la mateixa institució. “Recordo que ens vam comprar un cotxe amb un maleter molt gros, perquè havíem de portar llibres de Grècia cap a Barcelona per farcir aquesta biblioteca. Era un maleter enorme. Sempre anàvem a Grècia amb cotxe. L’Eudald no conduïa, jo el portava i ell em feia de copilot.”

A més de Kavafis, Alexis Eudald Solà va traduir al català altres poetes grecs. Va traduir Seferis i també va conèixer i traduir Ritsos, Elitis, Patrikios, Pierís… Amb tots hi va tenir una gran relació.

El llegat: amb més de les traduccions i els estudis, els deixebles

L’Eudald ha tingut grans deixebles, comenta Mercè Trullén. En destaca Ernest Marcos i Helena Badell, tots dos professors de filologia grega moderna a la Universitat de Barcelona. I Francesc Morfulleda: “Ha estat la meva mà dreta. Quan es va morir l’Eudald es plantava a casa els caps de setmana i m’ajudava a ordenar els textos de l’arxiu.”

Una vegada Eudald Solà va faltar, Morfulleda va editar els dos darrers llibres que l’hel·lenista havia acabat poc abans de morir: la traducció i l’edició crítica dels poemes d’Una simfonia inacabada de Kavafis i la traducció de l’italià de la novel·la El somrís del mariner inconegut de Vincenzo Consolo.

Mercè Trullén, amb la bibliotecària Anna Maria Casasses, col·laboradora de l’Eudald i coneixedora de la llengua grega, fa anys que es dediquen a ordenar i estudiar l’arxiu de l’Alexis Eudald Solà. Primer van posar ordre als discursos, conferències i més texts que va escriure. Una vegada ordenats els escrits, treballen en la correspondència, també molt copiosa i diversa. “Perquè l’Eudald era una persona molt polifacètica.” Cal parar esment a la correspondència que es conserva de l’Eudald Solà amb Salvador Espriu: tot i que es veien tres vegades la setmana, Espriu, meticulós com era, no deixava d’enviar-li notes tot just Solà sortia per la porta. 

El periodista Salvador Garcia-Arbós va publicar una entrevista amb Alexis Eudald Solà al setmanari Presència l’abril del 1996. Li preguntava per Salvador Espriu, com es van conèixer i com el definiria. I deia Solà: “Cap allà als anys 1960, els joves inquiets organitzaven als pobles les setmanes de joventut i a Ripoll vàrem aconseguir que, en el periòdic local el Ripollès, ens hi deixessin publicar un suplement. Se’ns va ocórrer demanar un poema a Salvador Espriu per a la portada. Vaig buscar el seu nom a la guia, vaig trucar-li i a l’altre cantó se m’hi va posar una veueta, que era la veu característica d’Espriu. I va acceptar de rebre’m l’endemà mateix al carrer de la Tapineria, número 10. Parlem del voltant de Nadal del 1964. Aleshores ens vam continuar veient i relacionant. Tinc cartes que ell m’escrivia a Ripoll, però la relació forta ve de l’any 1969-70.” 

I continuava Eudald Solà sobre Espriu: “He conegut gent molt important, no pels càrrecs ni per les riqueses, sinó humanament i intel·lectualment i artísticament. Però l’home que més trobo a faltar és Salvador Espriu, que ho sabia tot i que, a més, era d’un gran sentit comú i sentia una gran passió pel país. Els defectes del país el posaven malalt. No només estimava el país, sinó que estimava la llengua, d’una manera apassionada, però patia terriblement perquè el Fabra no estava posat al dia, cosa que demanava a crits.”

Fill d’una família treballadora de Ripoll

En quina família va néixer Eudald Solà? Parla Mercè Trullén: “Va néixer a la plaça del Monestir de Ripoll, en una família treballadora. Primer va anar als salesians, però després era el capellà del poble qui els feia classes i s’anava a examinar de batxillerat lliure a l’Institut de Girona. El pare de l’Eudald era un gran lector i ell de seguida va tenir un gran interès per la cultura, sobretot per la literatura i la música. A catorze anys ja baixava sol de Ripoll amb tren per anar a escoltar òpera al Liceu i, a partir dels divuit anys, va viure i estudir a Barcelona.”

I per què es va decantar per estudiar grec modern a la universitat? “A Ripoll hi havia un professor de grec clàssic que donava classes a la Universitat de Barcelona, el professor Josep Alsina, i l’Eudald es va formar amb ell. Després es va interessar per la literatura grega moderna i en especial per Kavafis i va començar a anar a Grècia. No tenia beques, ell, però va tenir la sort que un dia a Ripoll li van dir que hi havia un noi grec a l’hospital de Campdevànol i que per què no l’anava a veure. I hi va anar. Resulta que era un noi que estudiava enginyeria i que feia pràctiques en una fàbrica de Campdevànol a l’estiu. Tots dos eren de la mateixa edat i es van fer amics. L’estiu següent ja se’n va anar a Grècia a casa d’aquest noi. I a Atenes va conèixer la Lena Nocoloudaki, arquitecta, de Creta, i en Tasos Kokorellas, enginyer, d’Esparta. Casa d’ells era casa de l’Eudald i avui segueix essent la meva, també. Han estat els grans amics que hem tingut i que tinc a Grècia, molt estimats.”

“L’altra persona clau de l’Eudald a Grècia és Spiros Arsenis, músic, compositor i batlle d’Ítaca durant molts anys. Fou qui va salvar Ítaca de l’especulació i va difondre l’illa arreu del món. Amb l’Eudald anàvem a Ítaca cada estiu i jo encara hi vaig, cada estiu.”

Grècia és el bressol de la cultura mediterrània. D’aquí neix tot. Aquesta idea de mediterraneïtat, de ser un intel·lectual europeu que es projecta de la Mediterrània estant, deu ser important. “Això em fa pensar en l’amistat de pedra picada que l’Eudald tenia amb Lluís Llach. Pensa que un estiu vam arribar a Ítaca per mar amb en veler d’en Lluís. Amb l’Eudald em sembla que van coincidir per primera vegada en la fundació de Nacionalistes d’Esquerres, als anys vuitanta”, explica Trullén. 

Va militar en algun partit polític? “L’Eudald va ser a la Caputxinada, però no va tenir carnet de cap partit. Era profundament català i un independentista de soca-rel. Ja ho era de jove. L’Eudald sempre explicava: ‘durant la dictadura, els catalanistes de Ripoll érem tan pocs que quan anàvem a les festes de Cantonigròs cabíem tots al taxi del pare d’en Florenci Crivillé, que ha estat i és l’ànima del museu i de l’arxiu de Ripoll. L’Eudald va militar per Catalunya a través de la cultura i de la llengua. Escampava la cultura catalana a tot arreu.”

L’època al costat de Max Cahner a la Conselleria de Cultura

“Quan Max Cahner és nomenat conseller de Cultura, es va envoltar de persones de diversos àmbits i va proposar a l’Eudald que li portés la projecció exterior de la cultura catalana. S’hi va dedicar en cos i ànima. Van ser uns quants anys de no parar. Va organitzar a la seu de la UNESCO de París l’exposició Catalunya avui. Això va ser l’any 1982. Arran d’aquesta exposició va entrar en contacte amb Joan Miró, Antoni Clavé, Joan Pere Viladecans, Antoni Cumella, Xavier Valls… I també va conèixer gent de l’àmbit de la música. Deia que totes eren persones encantadores i generoses tret d’una, Antoni Tàpies.” També va ser l’home que Cahner va enviar a preparar la tornada de Flotats a Catalunya. L’Eudald tenia una cultura humanista i parlava llengües, a més de ser una persona afable. I per això fou, per exemple, qui va acompanyar l’escriptor Giorgio Bassani de visita a Catalunya al Palau de la Generalitat. Eudald Solà es va estar tres anys a la Conselleria de Cultura amb Max Cahner i després va tornar a la universitat.

Reconeixements i condecoracions

“Als anys noranta del segle XX, l’Eudald va rebre el premi de la ciutat d’Atenes de la mà del batlle d’aleshores, Dimitris Avramópoulos. També va rebre el premi per la traducció del Simposi de Nicos Kazantzakis. I la Fundació Onassis li va atorgar una beca perquè pogués viure mig any a Grècia, que la malaltia li va privar de gaudir. Al cap d’un temps, el president de la República de Grècia el va destacar amb la Creu d’Or de l’Orde de l’Honor, que l’ambaixador de Grècia li va lliurar al Cercle del Liceu. Fa il·lusió. Eren premis molt solemnes.”

A Ripoll tots els batlles fins ara han reconegut la vàlua intel·lectual de l’Eudald. El batlle socialista dels anys vuitanta i noranta, Pere-Jordi Piella, li va demanar que fes el primer pregó de la festa major de l’època democràtica. Quan es va morir, el batlle Eudald Casadesús (CiU) va organitzar un homenatge a la seva memòria. I en època de Teresa Jordà (ERC) els discursos de l’acte d’homenatge es van editar en un opuscle: Català a Grècia, grec a Catalunya. Després, Jordi Munell (Junts) li va concedir a títol pòstum la Distinció Guifré i el 2023 va inaugurar l’Espai Alexis Eudald Solà a la plaça d’Abat Oliba, on hi ha una placa que el recorda. Carme Junyent hi va assistir, perquè havia estat alumna seva. “La Carme Junyent volia ser mestra i l’Eudald, veient les seves capacitats en lingüística, li va recomanar que estudiés filologia a la universitat.”

La lingüista va escriure un article a VilaWeb dedicat a Eudald Solà. Entre més, Junyent recordava: “Abans de morir li va demanar a Josep Maria Bernal, un doctorand seu, que jo fos al tribunal que havia d’avaluar la seva tesi. Una tesi en què el guiatge de l’Eudald era present en cada paràgraf. Vaig anar-hi amb dos llibres que m’han acompanyat sempre: la seva traducció dels poemes de Kavafis i la traducció que havia fet Carles Riba amb un pròleg de l’Eudald que és com una de les seves classes. Quan vaig recordar-lo, no vaig poder evitar de plorar amb un devessall de llàgrimes que ningú no sabia com entomar. Recordo que l’enyorat Joan Solà era al meu costat i podia percebre’n la incomoditat, però no podia parar. Al capdavall, si jo era allà, si havia fet filologia, si era doctora i si era a la universitat era perquè, en un moment en què tenia pànic del futur, vaig topar amb un professor que em va mostrar fins a quin punt la cultura és el millor ajut per a viure.”

Més enllà 

Des de la mort el 2001 d’Eudald Solà, s’han anat produint actes de record i homenatge. Alguns ja els hem citat, però també se’n van fer d’altres, una part dels quals es van produir a Grècia. En citem tres: el 2004 es va organitzar una exposició de gravats sobre Grècia de Joan Barbar. Una part els va crear pel llibre de bibliòfil Empúries, inici d’un retorn, amb texts d’Eudald Solà. El llibre s’havia publicat en vida de Solà. L’exposició es va poder veure a Girona, Nicòsia, Atenes i Tessalònica. Més tard, el 2009, al Museu d’Art de Girona, el seu director, Josep Maria Trullén, va presentar l’exposició Fascinació per Grècia, que també era un homenatge implícit a Alexis Eudald Solà.

Dos anys abans, l’agost del 2007, l’illa d’Ítaca li retia homenatge amb una exposició i un programa d’activitats. Francesc Morfulleda (i un bon grup de catalans també) hi va ser i en va deixar escrita una crònica de la qual reproduïm l’últim paràgraf per tancar la semblança: “A la muntanyosa Ítaca, poc apta per als cavalls com digué el savi Homer, en efecte, ha ancorat Alexis Eudald Solà, perquè les principals autoritats de l’illa, tots els itaquesos i la gent que l’estimava han volgut retre-li un sincer homenatge amb tot un seguit d’activitats, música i una exposició que recullen la trajectòria acadèmica i vital de qui fou professor de literatura i llengua gregues modernes a la Universitat de Barcelona. El viatge oficial del poeta Odisseas Elitis a Catalunya; la trobada entre Mikis Theodorakis i Jordi Pujol; el lliurament del Premi de la Ciutat per l’alcalde d’Atenes; l’actitud de respectuós recolliment davant la tomba de Kazantzakis amb aquell sever epitafi ‘No espero res, no temo res, sóc lliure’; el primer viatge a la muntanya santa de l’Athos, són només alguns moments estel·lars que mostra l’exposició. El dia que s’inaugurava l’homenatge, el professor de la Universitat de Nàpols, Costantino Nikas, va evocar la categoria humana de Solà i ens féu estremir. A més, en diversos punts de l’illa han estat recitats, en grec i català, fragments escollits de la producció literària de Solà. D’aquesta manera, la nostra llengua s’ha pogut sentir en indrets emblemàtics d’Ítaca, al cim del monestir dels Purs, a la cova de les Nimfes o davant de l’església de Gardelaki a Vathí. Entre els assistents era fàcil descobrir cares plenes d’emoció. Perquè, com deia el poeta, qui ha estat capaç d’arribar a port ple d’aventures, ple de coneixences, inevitablement deu haver deixat un solc profund en tots aquells que encara som en alta mar i fem via cap a Ítaca, el darrer port.”