Albert Royo, quan era secretari general del Diplocat

El febrer del 2013 Albert Royo va acceptar la direcció del Diplocat. Era un encàrrec ambiciós, amb què s’havien d’aplicar a Catalunya els conceptes més innovadors de la diplomàcia mundial. S’assumia la responsabilitat d’explicar-se al món en un organisme de diplomàcia pública adreçat a la societat civil internacional i que, per tant, anava molt més enllà de la clàssica relació entre governs. Per això el Diplocat, tot i estar molt vinculat a la Generalitat, no era la Generalitat. El Diplocat bevia en les fonts més avançades de les relacions internacionals i des del primer dia va ser l’antítesi del fossilitzat i barroc servei exterior espanyol. Ells eren al segle XIX i el Diplocat ja corria pel segle XXI.

I no era sols una qüestió d’independència política. Era sobretot una qüestió de model de país i de concepte d’administració. De modernitat. D’eficàcia. L’estil que impregnava el Diplocat deixava molt enrere l’anquilosament de l’acció exterior de molts estats, en què la burocràcia i els privilegis cortesans, l’escalafó, pesen més que no la realitat. I obria la responsabilitat de la projecció exterior del país al conjunt de la societat, de manera que ampliava notablement el paper i la responsabilitat dels ciutadans, les institucions, les empreses, els individus. Per entendre’ns, la manera de fer del Diplocat es podia equiparar i comparar amb les formes i les maneres de diplomàcies com les nòrdiques, que marquen línia en la renovació de les relacions internacionals.

Royo treballava aleshores a la representació de la Comissió Europea a Barcelona i ja acumulava dotze anys fent feina en les institucions de la Unió. Abans havia treballat també uns quants anys a la Generalitat, en la política exterior de la Generalitat, cosa que el feia especialment indicat per al càrrec. Amb ell, i evidentment també amb la feina de gent molt i molt brillant, tant del Diplocat com d’allò que acabà essent el Departament d’Exteriors, Catalunya es va fer present al món com no ho havia fet mai. I tot això amb un pressupost ridícul, en comparació amb el balafiament de la diplomàcia estatal espanyola. Sobre això, és ben explícita aquesta intervenció d’un que era diputat de Ciutadans al congrés espanyol adreçant-se al ministre d’Afers Estrangers de l’època. Com és possible?, es demanava el senyor diputat. Això els cou, això, encara avui.

Perquè el Diplocat va donar lliçons constants al govern espanyol de qualitat en la feina, de sentit d’estat i de capacitat de treball. I va estar, per més que vulguen discutir-ho els ultres, sempre al servei del conjunt de la societat catalana. La imparcialitat amb què el Diplocat s’acostava al procés d’independència era impecable. Jo mateix vaig participar en diverses activitats organitzades per ells i mai, ni en un acte públic, ni en un sopar informal, ni en una conversa amb cap visitant estranger, ni en una publicació, no es va donar una visió única i unívoca de la societat catalana, sinó ben a l’inrevés. En això tampoc no seguia el model espanyol.

Per tot plegat, el Diplocat es va convertir en la bèstia negra del govern del PP. El CNI no va trobar ni una urna i un grupet de “diplomàtics privats”, segons l’expressió del diputat de Ciutadans, va ser “més eficaç que tot el servei exterior espanyol”. Aquestes dues coses i la reacció dels Mossos als atemptats de la Rambla i Cambrils van ser els tres elements principals que a la Moncloa van percebre com les grans derrotes de l’octubre del 2017. I per això, i d’ací, les brometes nervioses de la vice-presidenta del govern d’Espanya d’aleshores –i actualment sòcia del bufet barceloní Cuatrecasas–, Soraya Sáenz de Santamaria.

Hi ha una anècdota, no referida al Diplocat sinó al Departament d’Exteriors, però que pel cas val igual i que ho explica tot. Quan els homes del 155 van entrar als despatxos del conseller Raül Romeva, la primera cosa que van fer va ser demanar la llista de tot el personal de les ambaixades –sí, deien “ambaixades” ells mateixos. Els van imprimir un full on constaven una vintena de persones i els el van lliurar. Se’l van mirar per davant i per darrere i van dir: “No, no d’una ambaixada: volem la llista de totes les ambaixades!” Aleshores els explicaren que allò era la llista de totes les ambaixades, no d’una. I aquells pobres van restar pensarosos una estona abans de tornar a atacar, preguntant pels xofers. “Ah! I els xofers? On són els xòfers?”, cridaven, com si haguessen fet el gran descobriment. No hi havia xofers. Els van explicar que els delegats anaven amb el seu cotxe, amb transport públic o amb bicicleta. Els qui ho van viure, cada vegada que han d’explicar-ho proven d’imitar, sense reeixir-hi, la cara d’esparverats d’aquells funcionaris madrilenys, que de sobte descobrien fins a quin punt era diferent Catalunya de la seua administració. I fins a quin punt era millor.

I això, aquesta estupefacció rabiosa, encara avui és el motor de la venjança salvatge que l’estat espanyol ha desencadenat contra Albert Royo. No us enganyeu pas: tot plegat és per la feina ben feta que no poden suportar que es fes. I per la ràbia d’un estat, Espanya, que se sap obsolet perquè s’ha trobat vençut i que es veu –i això ningú no ho sap tan bé com la gent d’Exteriors– tocat i qüestionat internacionalment.

 

PS. Tres comentaris una mica al marge, per acabar.

–No vull deixar d’expressar amb claredat, per si calgués, la meua solidaritat total i incondicional amb Albert Royo, que vull deixar clar que és un dels servidors públics més brillants que he conegut ací i en qualsevol país.

–La situació en què ens trobem –no hem perdut, no hem guanyat– s’exemplifica molt bé a l’àrea d’Exteriors, la més castigada, amb Interior, pel 155. El Diplocat, per més que Soraya Sáenz fes el milhòmens, ha tornat i funciona. I tenim Departament d’Exteriors. Però ni l’ambició ni el resultat no hi tenen res a veure.

–Finalment, però, la lliçó més important a retenir, i la més encoratjadora, és que tenim la gent capacitada que pot posar, que és capaç de posar, Catalunya al mapa i despullar internacionalment l’estat espanyol. I no parle ara solament d’Albert Royo. Allò que no tenim és el marc on fer-la treballar perquè la repressió, i ell n’és en aquest cas la prova directa, no s’atura ni s’aturarà. Veig que tothom parla i està d’acord amb la necessitat de recuperar i vehicular aquella brillant projecció exterior, fent-la passar pel Consell per la República, lliure de la intromissió de Madrid. I la pregunta, doncs, és per què no passa.

El Consell ha anunciat darrerament la creació d’una xarxa consular voluntària, però no necessitem això, sinó una xarxa professional. Una xarxa diplomàtica d’alt nivell que el Consell pot bastir perfectament, perquè ja hem demostrat que ho sabem fer, amb vint persones contractades i prou. No calen, ara tampoc, xofers.

Però no tot es redueix al personal. Amb menys de cent mil inscrits al Consell per la República aquesta xarxa no es pot pagar. I amb la manca d’acord entre els partits sobre el paper que ha de tenir aquest organisme, bastir-la i donar-li la legitimitat necessària perquè actue en nom nostre és irrealitzable. Demane, doncs, que, enmig de tanta retòrica que ens perd i en un entretant de tant de debat poc efectiu, alguna gent, a Barcelona i a Brussel·les, trobe el temps per a encarrilar aquesta necessitat d’una vegada.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any
120€/any
Si encara vols ajudar-nos més, pots fer-te'n com a Protector.

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.