27.02.2026 - 21:40
La consellera d’Interior, Núria Parlon, ha acusat un ciutadà –en seu parlamentària i més d’una volta– d’haver agredit un mosso d’esquadra durant la protesta contra la visita a Montserrat de Felipe VI. L’home, Albert Forcades, tenia 67 anys el dia que es va concentrar a la plaça de les Creus de l’Abadia de Montserrat. Duia una estelada amb una canya de pescar que li feia de pal, i com tants altres independentistes que havien pujat a la muntanya sagrada suportava estoicament el sol de justícia d’aquell matí de 23 de juny. En un moment de tensió, un agent li va estirar la bandera i, de retruc, la canya va picar a l’orella d’un altre policia. Aquesta és la versió que Forcades ha mantingut des d’un primer moment. En canvi, la policia deia que ell havia picat de dalt a baix l’agent amb allò que l’atestat anomenava una “barra extensible”. I aquesta era la versió de Parlon quan va acusar-lo d’haver agredit un agent de la BRIMO, sense “presumptament” ni condicionals de cap mena.
Forcades va tenir la sort de trobar vídeos del moment. Un d’aquests vídeos mostrava clarament que tot havia passat com deia ell: hi havia hagut un cop, però l’havia donat un policia a un company seu. El jutge va dictar el sobreseïment lliure de la causa, però Parlon no va rectificar pas i va dir que el jutge no qüestionava la veracitat de l’atestat, sinó que simplement en descartava la intencionalitat. No és veritat, perquè la interlocutòria descriu els fets de manera diferent de la versió de la policia, i per això Forcades va demanar una rectificació a la consellera. Com que no ho ha fet, l’ha demandada.
—Finalment, heu presentat la demanda contra la consellera Parlon.
—Sí, perquè em va tornar a inculpar dels fets, i això no és el que diu la sentència. Va obviar la part que diu que és un policia el qui dóna el cop a l’altre policia, un policia de segona fila.
—Tot plegat es remunta a la visita del rei espanyol a Montserrat l’estiu passat. Us van obrir una investigació per una suposada agressió a un mosso que, des del principi, vau dir que no havíeu fet i ara ja s’ha arxivat.
—Tot aquest temps ho hem passat molt malament. Era una incertesa, sabent que sóc innocent. Que t’acusin d’agredir un policia és una falta molt greu, i sabíem que era falsa. Et tranquil·litza que algú, després de veure les imatges, que són explícites, reconegui que tu no has fet absolutament res. Que era pacíficament a la manifestació. És la meva postura habitual: no sóc partidari de la violència en cap moment. I les imatges ho ratifiquen.
—Heu tingut la sort que hi havia imatges de vídeo, que és el que ha decantat la decisió judicial. Què s’hi veia?
—N’hem recollit moltes. Es veia que jo era a segona fila, com faig normalment. Duia una canya de pescar amb la bandera a la part superior. És una canya molt llarga, i l’has d’aguantar amb les dues mans per la pressió que fa el vent sobre la bandera. Tens poca mobilitat. En un moment donat, em vaig ajupir per ajudar una persona gran que havia caigut o l’havien tirat a terra, i un policia de segona fila va aprofitar per estirar la bandera. Com que la va doblegar, com es veu a les imatges, va fer un cop al policia que tenia davant.
—Li va rebotar la canya?
—Quan va estirar la bandera, va flexionar la canya, es veu perfectament; i en baixar-la, va tocar l’orella del policia i li va fer caure l’orellera. Aquesta és la imatge que ens ha costat més de trobar, perquè es veu des de darrere de la línia policíaca. La resta era un cúmul d’imatges que també ens permetien de veure que no tenia res a veure amb allò, però no amb aquesta exactitud de veure qui ho fa. La gent ho ha de tenir en compte: és molt important gravar quan hi ha alguna protesta, perquè és una garantia que no puguis tenir problemes després. Si no hagués sortit aquesta imatge, avui en dia segurament no seríem aquí.
—La vostra sort és que hàgiu trobat aquestes imatges, perquè en molts altres casos no n’hi ha.
—Sí, i també hi havia molts testimonis. Des del primer moment la gent que m’envoltava es va quedar sorpresa que se m’emportessin amb aquella violència. No calia fer-ho així. M’haurien pogut dir: “Vingui cap aquí”, i hi hauria anat, com és normal. Hi havia molts testimonis que haurien ratificat que jo no havia agredit ningú ni tenia intenció de fer-ho.
—Però una cosa és el testimoni i un altra, el vídeo.
—Exactament.
—Què vau pensar quan finalment vau trobar aquest vídeo?
—Que era difícil de justificar una denúncia com aquesta. I que, una vegada arribéssim al jutge i veiés les imatges, diria el que va dir: que jo no havia fet res. Estàvem convençuts que aquestes imatges eren determinants.
—Quina actitud us vau trobar quan vau declarar davant el jutge?
—Se’l veia una persona rigorosa, però en tot moment va ser correcte. Em va fer unes preguntes, vaig poder respondre-les com jo volia i sense interrupcions, i va durar molt poc temps. Una actitud normal i correcta, com hauria de ser sempre. Evidentment, vaig fer la declaració en català.
—El cas va arribar a la Comissió d’Interior del parlament i Trapero va dir: “Un ciutadà va agredir un caporal de la BRIMO amb un extensible.” I la consellera Parlon va afegir: “Hi va haver un incident d’una agressió per part d’un dels manifestants a un agent de la BRIMO.”
—La primera vegada que vaig sentir la consellera, abans d’arribar a aquesta comissió, ja m’havia fet culpable sense saber si era veritat o no, perquè havien passat pocs dies. I ja va dir que una persona havia agredit un agent. Abans de dir aquestes coses, caldria informar-se’n bé. Posteriorment, a la comissió va repetir-ho, igual que Trapero. Em va estranyar, perquè imaginava que ja devien haver vist les imatges i revisat el que havia presentat la meva defensa, l’advocat Josep Rofes i Jaume Alonso-Cuevillas. Em vaig estranyar molt i vaig pensar que tindríem problemes. Sobretot, perquè hi afegeix que la canya de pescar era una barra extensible. Jo no havia estat mai encausat i no ho sabia, però és una cosa molt greu. A més, en va fer mofa: va dir que no sabia que hi hagués cap llac a Montserrat.
—Va dir que, si era una canya de pescar, no devia ser per anar a pescar.
—No hi ha paraules per a justificar-ho. Esperava que es retractessin o demanessin disculpes per l’error, perquè és molt greu. És una manera molt greu d’afegir complements a una possible condemna d’una persona innocent. A més, sense cap criteri, perquè l’atestat de la policia parla d’una canya de pescar. Per tant, o no l’havien llegit o actuaven de mala fe, i això no es pot permetre. No només per mi, que sóc un ciutadà normal, per tota la gent que es mou i protesta, i es pot trobar en la mateixa situació. Per qualsevol cosa. No cal ser independentista. És greu.
—La llei d’amnistia ha salvat molta gent que s’hi havia trobat.
—Segurament. És el que em dol més, perquè hi ha molta policia, molts mossos d’esquadra, que són dignes de reconeixement. Que ajuden les persones que s’ho creuen de veritat. Crec que també és un menyspreu cap a ells.
—Més enllà d’indignar-vos per aquestes paraules, una volta heu tingut el reconeixement judicial, heu contraatacat demanant una rectificació formal i, com que no l’han feta, heu arribat a presentar una demanda.
—Esperàvem que en aquesta última sessió del parlament, en què el diputat Rius va fer una pregunta a la consellera, no contestés el mateix. La interlocutòria diu que al vídeo 8, perquè en vam presentar molts, es veu que un policia de segona fila estira la bandera i, en flexionar-la, dóna un cop al policia de davant. I no se’m veu cap intencionalitat, evidentment, perquè jo no puc flexionar-la des de la punta i aguantar-la amb l’altra: és impossible. No hi havia cap mena de voluntat, però Parlon tornava a insinuar la meva culpabilitat. Això està molt malament, perquè segur que ha vist el vídeo i la sentència. No és raonable, algú hauria de prendre responsabilitats per la desconfiança que crea sobre la justícia. I sobretot perquè no crec que tota la policia de Catalunya practiqui enganys permanents. Que pugui ser un error, no ho discutiré mai, perquè el policia no veu qui li dóna el cop. Però l’altre policia, sí. La responsabilitat és dels càrrecs, que ho han vist tot i poden preguntar-ho tot. Jo els hauria contestat.
—Encara té temps de rectificar?
—Té marge. En qualsevol moment pot fer una trucada. Sé reconèixer unes disculpes sense que em diguin res. No cal forçar la gent a fer un espectacle amb això. Em vaig indignar l’altre dia al parlament i crec que hauria estat molt bé, com a mínim, no tornar a posar a la picota una persona que és innocent.
—En tot aquest procés heu tingut molt d’acompanyament. Quan vau anar a declarar a Manresa us va acompanyar molta gent, i a la tornada vau fer un acte a les Cotxeres de Sants. Sou una persona molt implicada en l’activisme de base, oi?
—Sí, bàsicament cultural. Aquesta setmana passada hem fet la Fira d’Editorials Independents als Països Catalans, que permet a moltes editorials petites de difondre el seu catàleg. Som una associació sense ànim de lucre: fem els Premis 1 d’Octubre a la trajectòria, ja serà el sisè any que ho farem, i fem moltes presentacions de llibres i accions culturals. Ens dediquem a la cultura, a la promoció de la cultura, l’arquitectura, el patrimoni català. Pensem que hi ha una necessitat i la volem cobrir des de la base, no des de cap partit polític ni des de cap entitat potent amb recursos. Nosaltres no demanem subvencions. Som el que som: força gent i amb molta voluntat de fer coses.
—Som en una època en què que aquesta implicació de la base costa.
—Molt. De fet, és aquesta, la raó. Quan nosaltres vam crear aquesta associació, Més Junts Sempre Anem Més Lluny, era perquè ningú no es quedés a casa. Si anem junts, sempre podrem fer més coses. Hi ha unes altres formes de continuar treballant i lluitant pel país: la cultura, la llengua, el patrimoni, tot allò que ens uneix. Malgrat que som una entitat independentista i és claríssim, no preguntem a ningú que ve a ajudar si és independentista o qui vota. Si mantens viu encara que només sigui una part d’allò que vam defensar tots el Primer d’Octubre, això engresca moltíssima gent. Fem coses molt boniques i ens permet d’incorporar gent que s’havia quedat a casa, que no sabia ben bé on anar o què havia de fer, i ara tenen una feina. Els nostres socis no paguen quota, però la seva participació és la quota. Si vols ser soci, has de participar. Com que no tenim diners, vivim del que podem, però és una eina extraordinària.
