02.09.2025 - 21:40
Aida Sunyol (Cardedeu, Vallès Oriental, 1990) és professora de biologia, però ha escrit d’ençà que és adolescent. De fet, l’escriptura sempre ha estat molt present a casa seva: el seu avi era escriptor i molts dels familiars n’han adquirit l’hàbit. Per això, diu, quan ha d’explicar una cosa, l’escriu. Però la veritat és que s’expressa bé tant escrivint com parlant. Ara publica Mercromina (Edicions 62), la seva primera novel·la, que va valdre-li el quaranta-cinquè premi BBVA Sant Joan, dotat amb 35.000 euros. És una novel·la formada a partir de relats que s’entrellacen entre si protagonitzats per joves en plena crisi dels trenta en un context que tampoc els va gaire a favor: de fons, s’hi fa palesa una societat superficial i egocèntrica que tendeix a l’exageració, però que alhora ha de fer malabars amb problemes estructurals com ara la crisi d’habitatge, la gentrificació i la precarització social.
Amb tots aquests ingredients i un toc d’humor i ironia intel·ligent, Sunyol crea una novel·la dinàmica i fresca que acaba essent un retrat molt acurat dels mil·lennistes i la generació Z de Barcelona.
—Què és la mercromina i per què funciona tan bé com a metàfora al llibre?
—La mercromina, com a producte farmacèutic, és un antisèptic tòpic. Ara el seu ús és restringit a aplicacions determinades, però abans es feia servir per desinfectar petites rascades o ferides. Llavors, per què és el títol d’aquest llibre? Perquè fa referència a aquestes ferides poc profundes –que són les que arrosseguen la majoria dels personatges– que curem amb una cosa tan estrident que fa que semblin més aparatoses i molt més greus del que realment són. És una metàfora del que passa a les històries dels personatges: tots porten una càrrega emocional que no deixen de ser simples rascades. Dins el llibre, a més, Mercromina també és el títol d’un llibre que escriu un dels personatges, en Silvio, i que explica la seva història a Roma, la seva infantesa i la seva adolescència, i tots els conflictes que tenia i com se’n va escapar anant a petar a Barcelona.
—Aquestes ferides superficials de què parleu són les ferides que caracteritzen les noves generacions?
—Crec que sí, que hi ha un punt generacional. Per exemple les fugides que fem –a vegades d’un mateix, unes altres anant a l’estranger– i el retorn per a reajustar-nos, reinventar-nos i repensar-nos a nosaltres mateixos i poder encaixar són molt característics de la generació que ara som a la trentena. També ho fa la crisi dels trenta, que és un moment de desmuntar aprenentatges que s’han construït durant la primera joventut per repensar-se en una vida adulta diferent.
—És un llibre que retrata molt bé les generacions mil·lennista i Z. Darrerament, han sorgit molts productes culturals –sèries, llibres, còmics, pel·lícules, etc.– fent aquests retrats. Som la generació més autoretratada i autoparodiada? Per què?
—Som una generació que s’ha trobat amb un peu canviat en molts moments determinants de la nostra vida, com va ser-ho la crisi del 2008. Tant en els personatges de Mercromina com en la gent del meu entorn, hi ha una necessitat de retratar-se des de la ironia per entendre’ns, perquè ens faci de mirall. Ens hem trobat molts canvis en un món que muta constantment i no arribem a entendre’ns, perquè tampoc serveixen els retrats de generacions anteriors.
—A vegades, però, ens ha faltat aprofundir en certes qüestions?
—És estèril, sí. Bé, com el que acaba essent una ferida superficial tractada amb mercromina: podries deixar-la assecar a l’aire i el 90% es curarien igualment, però hi ha aquesta idea de sobrecàrrega. És un retrat molt cosmètic que pot amagar problemes estructurals de què hi ha gent que parla, però que no són al centre.
—Molts dels personatges de Mercromina proven de trobar-se a si mateixos. És difícil d’aconseguir-ho en un context en què les ciutats han perdut qualsevol rastre d’identitat, i fins i tot en què les xarxes socials han homogeneïtzat la manera de vestir-nos, la manera de pensar, la manera de viatjar, etc.?
—Absolutament. Anem cap a una uniformitat estètica, de comportament i d’hàbits preocupant. Barcelona té una essència molt potent com a ciutat, amb múltiples històries i amb la possibilitat de crear lligams entre persones molt diverses, però és evident que la gentrificació es fa palesa i tendeix cap a una despersonalització que mata l’essència dels barris i de la ciutat. Precisament, la novel·la intenta connectar amb aquestes petites peculiaritats de diferents entorns o ambients de Barcelona per portar-los a la superfície, per rescatar-los d’aquesta espècie de local de brunch infinit.
—Escenifiqueu les diferents històries en llocs reals de Barcelona, com ara el bar La Esquinica de Nou Barris.
—Exacte. Són llocs referents que indiquen que el barri existeix. Les escenes que hi passen són moments de la vida o de la vida de gent coneguda. El Vici del Raval no existeix com a tal, però m’agrada imaginar-me que és un local que podria haver existit, perquè al Raval hi havia hagut locals amb molta essència, i ara molts s’han perdut o s’han transformat per aquest procés de gentrificació.
—L’Eugènia, un dels personatges, se sent marciana dins la seva pròpia ciutat natal després d’un temps vivint a l’estranger. Vós l’heu tinguda, aquesta sensació, a Barcelona?
—Sí. Vaig viure tres anys a Brussel·les i després vaig tornar a Barcelona. No és exactament la mateixa història que l’Eugènia, perquè les circumstàncies són molt diferents, però aquesta sensació de dir, m’han canviat Barcelona, sí que la vaig tenir. L’Eugènia es refugia en un no-lloc durant un temps, un hotel d’una cadena internacional en què tan sols hi ha turistes i expats, per fer de barrera de contenció entre ella i Barcelona, per quedar-se en aquesta bombolla suspesa en el temps. Com que és enlloc, no ha d’enfrontar-se amb la ciutat i els seus canvis. Aprofita aquests espais que són bombolles d’impersonalitat i que cada vegada són més comuns a les ciutats.
—En un moment en què la literatura rural és en auge, per què decidiu d’ambientar Mercromina en un entorn urbà com Barcelona?
—És una declaració d’intencions per a reivindicar l’ambient urbà, que també ha de ser habitable. Ens l’hem de tornar a fer nostre. Explicar històries en què la ciutat i els protagonistes són imbuïts per l’essència de Barcelona perquè sigui un escenari possible, perquè si s’abandona, deixa de ser habitable i s’acaben convertint en llocs totalment impersonals. De fet, hi ha una tendència cap a la literatura rural per una desconnexió amb les ciutats que és molt comprensible sobretot pel tema de l’habitatge, que fa que cada vegada es vagi a buscar el que “hem deixat enrere”. Bé, tampoc és que ho hàgim deixat enrere, perquè sempre ha existit. Però, d’alguna manera, hi ha una intenció de fer valdre Barcelona com un lloc on passen històries.
—I per què heu trobat convenient d’omplir-ho d’ironia i humor?
—És la meva manera d’expressar-me. Recursos com l’absurd o l’exageració fa agafar una certa distància humorística. Si no hi hagués una perspectiva humorística seria molt més carregós, en canvi, així queda una història més lleugera, més fàcil de pair.
—Sou autodidacta en l’escriptura. Tots aquests recursos on els heu après?
—A base de molta lectura. També m’inspiro molt en el transmèdia, en uns altres formats. Per exemple, sóc molt afeccionada a l’stand up, als pòdcasts, pel·lícules, sèries… Incorporar recursos d’uns altres mitjans adaptats a la literatura aporta una frescor i riquesa interessants. Connecto coses d’uns altres formats amb el que m’interessa expressar, i així m’he anat fent el meu propi llenguatge. Per exemple, pels diàlegs, m’és molt útil haver vist i fet teatre, perquè dóna una versemblança en l’expressió oral que, d’una altra banda, no tindria. I llavors, evidentment, són hores, també.
—És que, en realitat, ja fa un temps que escriviu, oi? D’ençà del 2020?
—Sí, des del 2022. Bé, ja havia escrit d’adolescent. Per a mi, l’escriptura sempre ha sigut el meu llenguatge natural. També de la meva família, perquè el meu avi era escriptor, el pare i la meva tieta escriuen, el meu besavi també… Hi ha molta tradició, a casa. Si vull dir alguna cosa, la manera que tinc de fer-ho i de fer-ho bé és escrivint. Quan vaig tornar a escriure vaig anar fent a base de prova i error, a través de relats…
—De fet, és una novel·la feta de relats que acaben connectats entre si. En quin moment decidiu que d’un recull de relats en podeu acabar fent una novel·la coral?
—És que primer l’havia construït com a recull de relats. Alguns s’encadenaven amb uns altres, i vaig adonar-me que hi havia un univers compartit que podia tenir sentit com una història conjunta. Vaig començar a teixir les vides dels personatges i a donar-hi forma de novel·la fins a tenir Mercromina. Va ser tot un repte, perquè jo m’ho imagino com un collage, o com El jardí de les delícies, que té microescenes independents que, en conjunt, també acaben tenint un sentit.
—Abans explicàveu que dueu l’escriptura molt integrada dins vostre. Així i tot, teniu formació en ciències. Encara sorprèn que algú de ciències publiqui llibres?
—Aquesta divisió entre disciplines és absurda. Avui dia sorprèn, però jo sempre he tingut aquest vessant dual, amb múltiples interessos. També he estat autodidacta formant-me en humanitats i, per a mi, és molt natural escriure i, alhora, ser professora de biologia. Tots plegats hauríem d’intentar entendre que, en realitat, la biologia també està molt connectada amb les humanitats, sobretot amb la política. O, per exemple, la crisi ecològica és un problema científic, però no només. També té molts altres components que s’han d’entendre i tractar. Entendre les coses en global ens fa estar més informats per intentar ser més lliures.
—Aquesta separació entre àmbits arriba de molt petits. A quinze anys ja ens fan triar si volem fer ciències o lletres. Quines conseqüències té, això?
—És un problema que des de l’educació pública intentem separar-ho, perquè és una divisió artificiosa, perquè el que acaba fent és que hi hagi estudiants de ciències que es pensen que la ciència no té res a veure amb la societat, amb l’economia, amb la política o amb la sociologia, i al revés. És important que cada vegada més s’intenti tenir un coneixement integrat. Òbviament, no tothom pot saber de tot, però sí tenir aquesta voluntat i vocació.
—I més concretament, a la lectura i l’escriptura, quin paper tenen en l’educació?
—És complicat de dir. Em fa la impressió que l’expressió escrita és complicada des d’un nivell molt bàsic. S’intenta fer molta feina des de tots els àmbits i hi ha molts professors de català que es deixen la pell per intentar que els nanos llegeixin i s’expressin correctament, però hi ha un tema fonamental de saber ordenar i explicar les idees que és realment un problema social profund. La immediatesa amb què vivim i creixen els joves no ajuda a ordenar les idees. I és molt difícil d’adquirir aquest hàbit una vegada ja has passat els anys formatius. Per això crec que s’ha d’incidir des de tots els àmbits de la societat per complementar el que es fa en educació.
—Canviem de tema: tot i que ser la vostra primera novel·la, ja us havíem pogut llegir en diferents relats, especialment de literatura eròtica. El sexe, ací, també hi és molt present. Què us interessa, de les relacions sexo-afectives?
—Trobo interessants aquest tipus de relacions inestables, amb tensions… El component sexual tenia molt sentit que fos present al llibre perquè ja havia estat molt present en uns altres relats i per a poder parlar sense embuts d’aquest component sexual de les relacions, que al final és el que vivim i experimentem. Volia retratar la sexualitat d’una manera molt oberta, també amb totes les sexualitats divergents que pugui haver-hi. Es tractava de fer un exercici d’honestedat i de parlar de les coses tal com són. Aquest llibre no és de literatura eròtica, però s’hi tracta el sexe, i volia fer-ho amb la voluntat de fer créixer l’eròtica que s’escriu en català per tenir llenguatges per a poder anomenar les experiències humanes en la nostra llengua.
—Justament volia demanar-vos quina valoració feu de l’eròtica en català. Se’n publica poca?
—En general és complicat en una llengua minoritzada com el català, perquè som molts, però en una situació bastant precària. Els gèneres que són de nínxol, com l’eròtica, costen encara més. Però es fa feina, i cada cop hi ha més gent que té la passió per a tenir llenguatges en gèneres diversos, igual que passa amb la ciència-ficció, per exemple. Així i tot costa molt, perquè encara requereix molt d’esforç.
—Editorials com l’Ela Geminada fan una feinada de recuperació de texts, reedicions i publicacions de relats i novel·les eròtics. Així i tot, per què creieu que costa tant? És per una qüestió de falta de referents d’erotisme en català, perquè el sexe encara és un tema tabú…?
—Crec que més aviat és per la falta de referents més que no pas perquè sigui un tabú. És una falta de llenguatge. Jo mateixa amb alguns relats m’he trobat que he de crear maneres de parlar que no són gaire comunes. Així i tot, penso que sobretot és per un tema de recursos en la literatura. En la literatura catalana tenim les eines que tenim, però és qüestió d’anar construint referents, malgrat que siguin pocs, siguin precaris i siguin als marges, és important construir-los.
