27.07.2025 - 21:40
The Washington Post · Rick Noack
Kàbul, Afganistan. Els clients de la Simin, de 22 anys, entren a la seva botiga amb por de ser detinguts.
Ella els indica que aparquin a unes quantes illes de casa seva i que evitin els soldats que patrullen la zona. Després, segons que explica, els clients es dirigeixen a una porta sense distintius i anuncien en veu baixa que han arribat.
A l’interior de l’edifici, la Simin regenta un saló de perruqueria i bellesa per a dones. Era un negoci en auge fins fa dos anys, quan les autoritats talibanes van prohibir-los i n’acusaren els propietaris de caure en “vicis prohibits per l’Islam”.
“Em preocupa que els talibans ens descobreixen, però no tinc més remei que continuar endavant”, explica la Simin a The Washington Post. “És l’única font d’ingressos de la nostra família”, afegeix.
La Simin mai no va somiar a regentar un saló de bellesa, i molt menys un de clandestí. Quan es va graduar de l’institut, l’any 2020, esperava estudiar per convertir-se en cirurgiana cardíaca.
Tanmateic, l’any següent, les forces dels Estats Units es van retirar de l’Afganistan i els talibans van recuperar el poder. El nou govern del país instaurà el règim de segregació de gènere més extrem del món: prohibir l’educació de les dones més grans de dotze anys, impedir que les dones treballin a l’administració pública i empoderar la policia moral per garantir que les dones compleixin en tot moment les draconianes lleis que en regulen la vestimenta i el comportament.
En un primer moment, els 12.000 salons de bellesa del país –un dels darrers espais públics on les dones encara podien reunir-se– semblaren eludir la repressió, i la Simin aprofità l’oportunitat. Les núvies afganeses, desesperades per trobar companyia i distreure’s, no es cansaven dels canvis d’imatge previs als casaments, diu. La Simin i la seva germana podien alimentar tota la família amb els ingressos del saló: també el seu pare i el seu germà, que no tenen feina.
Però el pròsper sector dels salons de bellesa no trigà a trobar-se en el punt de mira del govern. El 2023, les autoritats ordenaren a les dones afganeses que clausuressin els salons. En una declaració en vídeo aquest estiu, un portaveu del Ministeri de Vici i Virtut talibà digué que depilar-se les celles i fer servir maquillatge “no està permès per la llei xaria”. Haver de pagar el maquillatge de les núvies, afegí, s’ha convertit en una “càrrega financera per a les famílies de les núvies”.
“Havíem obert aquest saló amb molta il·lusió i amor”, diu la Simin. “No hi ha paraules que puguin expressar què vaig sentir quan ens van dir que tanquéssim.”
Les autoritats afganeses no han especificat quin càstig s’imposarà a les dones que incompleixin l’ordre, però l’ONU ha documentat múltiples detencions de propietàries de salons de bellesa que s’han resistit a tancar.
Expulsades de gairebé tots els llocs de treball ben remunerats i amb prestigi social, com més va més dones afganeses es veuen obligades a acceptar feines no qualificades amb salaris baixos, sovint a porta tancada. La majoria de les dones amb què The Washington Post ha parlat accedeixen a fer declaracions anònimes o en què aparegui tan sols el nom de pila, per por de la repressió del govern.
En un país marcat per quatre dècades de guerra, on molts homes en edat de treballar han mort o han quedat discapacitats, les dones sovint són l’única font d’ingressos de moltes famílies, bo i lluitant a l’ombra per arribar a final de mes.
La Sawita, de 30 anys, manté amb el seu únic sou la mare discapacitada i els cinc germans petits. El pare va morir en un atac suïcida talibà ara fa vuit anys. Quan el règim prohibí els salons de bellesa, la Sawita passà a treballar com a modista de cuir, i ensenyava més dones a fabricar bosses i sabates en un soterrani de Kàbul, però afirma que el sou és tan miserable que la seva família s’ha vist obligada a anar a viure a un pis més petit, d’una sola habitació. Fins i tot ara, diu, es posa nerviosa quan veu a la policia moral al carrer. I mai no ha deixat de somniar a recuperar el seu negoci.
“El que més trobo a faltar de la meva antiga vida és aixecar-me d’hora, llegir l’Alcorà i anar a la feina tot seguit”, diu. “Aquesta era la meva idea de llibertat.”
“Espero que la meva pregària sigui escoltada”
Els talibans no han amagat mai la intenció d’expulsar les dones del mercat laboral. En una entrevista a la televisió afganesa l’any 2023, el vice-ministre de Treball del país, Din Mohammad Haqbin, declarà que “un 95% dels afganesos no vol que les seves dones treballin”, tot acusant el 5% restant d’haver sucumbit a la propaganda occidental.
Aquests darrers mesos, el règim ha suavitzat molt lleugerament la posició, tot permetent que les dones tornin a treballar sense perjudici al règim de segregació de gènere que impera al país. La posició de Kàbul és que les dones “han de treballar en sectors específics per a elles”, segons que explica Samiullah Ibrahimi, portaveu del Ministeri de Treball, en resposta a The Washington Post.
Funcionaris talibans han assistit a la inauguració de mercats segregats per gènere, on les dones poden vendre roba, ceràmica i més productes. El govern també ha instat les dones a treballar en escoles per a nenes, hospitals per a dones i pavellons penitenciaris.
“S’ha aconseguit d’establir un entorn laboral segur per a les dones”, presumeix Ibrahimi.
Algunes dones afirmen que han trobat el seu lloc en el nou règim. Fariba Noori, una empresària de 50 anys que assessora dones afganeses sobre com obrir un negoci, afirma que el govern talibà no ha interferit en la seva feina.
“Ens diuen que treballem i es mostren cooperatius”, afirma.
No obstant això, moltes dones afganeses afirmen que continuen sentint-se cohibides. “He deixat de presentar-me a feines”, afirma una ex-treballadora del Banc Mundial que no ha pogut trobar feina d’ençà de la presa del poder per part dels talibans. “Aquí no hi ha esperança.”
Les dones afganeses continuen enfrontant-se a tota mena d’obstacles, fins i tot en els sectors en què els permeten de treballar. Per a viatjar pel país, necessiten anar acompanyades d’un tutor. A més, les normes imposades per la policia moral solen ser vagues i arbitràries, segons que afirmen moltes dones afganeses a The Washington Post. Vist el risc, moltes empreses opten, ras i curt, per no contractar dones.
Quan la policia visità una emissora de ràdio a la província de Parwan, l’estiu passat, els companys d’una treballadora de 24 anys li van recomanar que s’amagués. Hores més tard, explica, van decidir d’enviar-la a casa, cosa que l’empenyé a dimitir.
Cada matí, la jove revisa el correu electrònic amb l’esperança de rebre una invitació per a una entrevista de feina en una altra empresa. “Espero que la meva pregària sigui escoltada”, diu.
Un somni que s’esvaeix
Sense més opcions, algunes dones han recorregut als negocis en línia.
La Beheshta, de 23 anys, notà un gran interès quan obrí un negoci de venda en línia de cosmètics i joies, l’octubre del 2023.
En un moment més ampli de recessió econòmica al país, els petits negocis dirigits per dones sovint topen amb dificultats que van més enllà de les restriccions talibanes. A mesura que l’ajuda exterior s’esgota –el govern de Trump eliminà fa poc gairebé tots els projectes humanitaris i econòmics al país finançats pels Estats Units–, molts temen que aquesta crisi s’allargui.
La Beheshta, en aquest sentit, explica que com més va més clients han provat de negociar-li el preu dels productes aquests darrers mesos, cosa inaudita d’ençà que posà en marxa el negoci. Els ingressos de la botiga han disminuït prop d’un 20% en sis mesos.
“En un començament, vaig pensar que era culpa meva, però després em vaig adonar que tothom té el mateix problema”, diu.
Noori, l’orientadora laboral, diu que, aquests darrers mesos, els donants estrangers han rebutjat dotzenes de sol·licituds de finançament per a empreses dirigides per dones. “L’única cosa que volem és empoderar les dones perquè puguin valer-se per si mateixes”, diu.
Per a la Simin, la idea sembla com més va més inassequible. Diu que està decidida a demanar asil a l’estranger: “Per continuar estudiant i treballant per aconseguir els meus objectius.”
Fariba Akbari, de París estant, i Haq Nawaz Khan, de Peixawar (Paquistan) estant, han contribuït a aquest reportatge.
- Subscribe to The Washington Post
- Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb
