Adam Casals

El barceloní Adam Casals Jorba (1973) és el delegat de la Generalitat a Àustria. La seva delegació abasta també la representació a Txèquia, Hongria, Eslovènia i Croàcia. Casals, com la resta de delegats, ha passat uns quants dies a Barcelona per a consultar amb Raül Romeva, conseller d’Afers Exteriors, quines passes cal seguir ara que ja hi ha data i pregunta del referèndum d’autodeterminació. Aprofitant l’avinentesa, VilaWeb l’ha entrevistat en un restaurant del centre de la capital catalana. Ens respon amb la maleta feta, i a la mà, a punt d’anar cap a l’aeroport.

Només per curiositat, com és que parleu alemany?
Als Jocs Olímpics de Barcelona vaig conèixer una noia alemanya. I cap a Alemanya me’n vaig anar. I fins ara. Per això el parlo. Des que tinc vint anys que visc fora. Abans de ser delegat, havia treballat al món de la consultoria, sobretot. És on em defenso bé, en l’àmbit privat. Assessorava empreses i fons d’inversió que volien venir a Espanya i Portugal abans de la crisi. I també empreses d’aquí que volien anar cap enfora. A Brussel·les, per exemple, les ajudava en les subvencions de la UE.

Ja tenim data i pregunta. Heu notat cap reacció d’ençà de l’anunci?
—Aquest cap de setmana passat vaig assistir a una conferència internacional a Àustria, on hi havia ministres d’Afers Exteriors, membres de la Comissió Europea, alts càrrecs de diversos governs. Vaig parlar amb tothom, perquè és la meva feina. I absolutament tothom sabia perfectament que Catalunya faria un referèndum i absolutament ningú no se n’havia sorprès. Ningú no va criticar el referèndum. Ningú no em va demanar el perquè. Em deien: ‘Ja sabem que feu el referèndum.’ M’explico? La reacció és d’absoluta normalitat. I a partir d’aquí es veurà.

La vostra feina fins al dia del referèndum, quina serà? En què us heu de centrar?
—Sensibilitzar i parlar amb gent. Allò que fem cada dia. Donar explicacions. Molts governs i líders d’opinió ens veuen a nosaltres, com les persones i l’organisme que podem transmetre informació que ells no rebran mai d’una ambaixada espanyola. Catalunya es continua percebent com l’únic lloc on hi ha una oposició organitzada a Rajoy. Subministrem informació alternativa. Però valuosa. Ja fa temps que fem aquesta feina.

I concretament Àustria, en quin lloc el posaríeu? Entre els països més a favor o més en contra?
—Fins que no arribi el moment, no sabem què passarà. I si ho sabéssim, seria contraproduent d’explicar-ho. Sí que us puc dir que constantment tenim notícies esperançadores. Que constantment passen coses molt encoratjadores. A fora s’entén que el problema no és Catalunya, que el problema és Espanya. I, si de cas, es convida Catalunya a aportar solucions al problema espanyol. La Catalunya independent, la nova república, haurà de contribuir a resoldre els problemes d’Espanya. I d’això n’hem de ser conscients. Però ningú no pensa que Catalunya sigui un problema. Ningú. Tothom veu molt clar que la Catalunya independent serà un país pròsper, que farà els deures i serà responsable.

Suposo que des de fora entenen el referèndum, però l’unilateral no tant.
—Tot depèn. Aquí a Catalunya vau tenir un president txec, Václav Klaus –vosaltres ho vau explicar molt bé en un article– que va dir que no cal fer ni referèndum. ‘Nosaltres a Txèquia no vam fer referèndum. Teníem majories parlamentàries. I vosaltres a Catalunya teniu majoria parlamentària. Feu.’ Això va dir. Per tant, depèn molt dels països i les sensibilitats.

Premsa alemanya, com la tenim?
—Fa poc ha aparegut un article meravellós al Süddeutsche Zeitung. Meravellós. I que explica tot això que ha passat aquest cap de setmana, i que parla de la simpatia que els països de l’antic bloc comunista tenen per Catalunya.

Quins cita?
—No en cita cap. Però és evident. La persona que ho ha escrit està ben informada. A Alemanya i als països de parla alemanya s’ha de fer més pedagogia que mai. I en això treballem. I també treballem perquè allò que no arriba a Alemanya, arribi per Suïssa, o Àustria.

Els catalans podran votar a l’estranger l’1 d’octubre?
—Hi anem treballant. Afers Exteriors trasllada a la ciutadania allò que ve de la conselleria de Governació, i allò que el Parlament de Catalunya hagi pogut tenir temps de preparar. Nosaltres farem tant com puguem perquè els catalans de l’exterior puguin votar. Això és feina d’equip i de tot el govern. Ens escarrassarem perquè sigui possible.

Podran votar electrònicament des de casa, o hauran d’anar a la delegació?
—No ho sé. No la tenim, aquesta informació. Però també entenc que això forma part d’un càlcul estratègic del govern de dir les coses quan calgui. Ni un minut abans ni un minut després.

Quina relació hi teniu, amb l’ambaixador espanyol a Àustria?
—Gran persona, civilitzada i culta. He tingut sort, no em queixo, i ens respectem. En una altra situació aquest senyor i jo seríem amics. Ara, evidentment ell fa la seva feina, i en gran part és frenar les aspiracions de Catalunya, les activitats del govern català a l’exterior.

I us sentiu espiat, per exemple?
—Sé que sóc espiat i ens ho ha confirmat gent que treballa en el sector.

No preneu unes mesures de seguretat mínimes?
—Nosaltres no som un estat i no tenim pressupost per a mesures de contraespionatge. Evidentment, el govern pren mesures de ciberseguretat, perquè n’hem après coses, del 9-N. No tolerarem que el dia del referèndum s’aturin les urgències dels hospitals de Catalunya per culpa d’un atac informàtic. Jo veig clar, per exemple, que parlar amb mi per telèfon mòbil és com estar amb un micròfon a la plaça de Catalunya. Alguns delegats hem estat víctimes de seguiments físics, allò que se’n diu ‘esperes’. Vol dir que arribes a un lloc i veus que hi ha algú que t’espera. No és agradable que arribis a casa teva, a les onze de la nit, a Viena, i hi hagi algú esperant-te. És una mesura clarament intimidatòria. Ara, tots els qui som en aquest govern sabem per què hi som. I sabem que ens la juguem. I estem disposats a fer allò que calgui.

Quina és la cosa més positiva que heu vist aquests darrers anys?
—Països que han vingut a dir-nos que faran tant com puguin per a reconèixer-nos. No puc dir quins, però això ha passat. També és cert que fer conèixer el país molt sovint s’aconsegueix en l’àmbit local. Recordo ara l’aplec que vam tenir entre la ciutat de Matadepera i una ciutat austríaca, o la visita de la delegació de l’Ajuntament de Manlleu per veure comerç austríac. Això també ajuda. I ajuda tothom. Nosaltres hi som per a aquesta gent. Per a servir el país. Aquesta és la diferència entre nosaltres i, potser, alguns ambaixadors espanyols: nosaltres hi som per a servir la gent del país. I ens ho creiem.

I la cosa més lletja?
—Els intents de fer la traveta per part de la diplomàcia espanyola. Intents absurds de frenar-te, de parar-te. I contraproduents. Quan a un ministre d’un país li diuen: ‘Vostè no ha de rebre el conseller català, o l’ha de rebre però davant meu’, doncs el ministre ho farà, però de mala gana.

Amb qui us ha passat?
—Per exemple, amb Txèquia.

Va sortir fa poc la notícia d’un suposat informe del govern espanyol en què s’atacava l’acció exterior de la Generalitat, i la vostra en concret. L’heu pogut llegir, aquest informe? Existeix?
—Mai. No l’he pogut llegir, no. Va sortir al diari o.es, ple de personatges de la ultradreta espanyola. No és feina nostra, accedir a aquests informes, perquè ens és igual. Parlant-ne amb el conseller, ho hem entès en clau interna espanyola. Hi havia uns senyors de la ultradreta que, alarmats pel que consideren una actitud massa tova dels diplomàtics espanyols, van escriure aquest informe.

M’he deixat res que vulgueu afegir?
—Hem de ser conscients que ens queda un temps. No serà fer el referèndum, declarar la independència i l’endemà ja està. Hem d’explicar molt clarament que els lituans van declarar la independència i els va reconèixer un sol país. Un. Islàndia. I durant un any, ningú més. I després sí, van arribar els altres països. Eslovènia va estar quatre anys negociant amb Sèrbia el deute exterior de Iugoslàvia. I fins que no ho van tancar es pot dir que eren independents, sí, però no totalment. Per tant, hem de tenir clar que hi haurà una negociació. Hi serà. Perquè a Europa allò que preocupa de debò és el deute de l’estat espanyol. Això preocupa. I per tant trigarem un temps a negociar.

Si Espanya podrà tornar els diners en cas que els catalans no aportin la seva part. Això voleu dir?
—Evidentment. A Europa preocupen dues coses, bàsicament. Primer, les cinc mil multinacionals estrangeres a Catalunya. Les 470 multinacionals alemanyes que hi ha a Catalunya. El fet que aquesta multinacional puguin treballar en tot moment, i que els contenidors i els camions, els trens i els vaixells vagin amunt i avall. Si a algú se li acudís de tancar la frontera seria suïcida. No ho farà ningú. I, en segon lloc, el deute espanyol. Espanya té un deute que supera el 100% del PIB. Si nosaltres declarem la independència aquesta tarda, i demà al matí obre la borsa de Tòquio, les agències de ràting veuran que Espanya té el mateix deute, però un 20% menys de PIB. En situació tècnica de fallida. A Catalunya sabrem fer les coses amb responsabilitat, però si Espanya actua de manera irresponsable i ens envia els tancs podria originar una reacció catalana que tindria conseqüències en l’àmbit mundial. Estic segur que tothom sabrà actuar amb responsabilitat.

Què més heu d’explicar?
—Hem de posar de manifest que tenim una majoria. Passa que aquest dubte sobre la majoria, com que els catalans a vegades tenim esperit de perdedors, som nosaltres que el projectem cap enfora. Perquè ens costa de creure que tenim la majoria.

O creure que el 27-S vam guanyar.
—Exactament. Personalment estic convençut que tindrem una majoria per una qüestió molt fàcil. Si el referèndum es pot fer, i es farà, ja haurem guanyat. Ningú no vol formar part d’un equip perdedor. I quin projecte ens ofereix Espanya? No hi és. La nostra proposta és integradora i respectuosa amb tothom, i amb els drets de tothom. Serem un país que farà una passa endavant. Mireu, a Eslovènia també estaven convençuts que perdrien el referèndum. No havien estat mai independents. I al final van guanyar per gran majoria. Tot i estar convençuts de perdre. Com molts d’aquí. Pensar que perdrem el referèndum? D’això, en dic jo pànic escènic.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]