Abusar del càrrec

  • On s’acaba l’exigència deontològica i on comença l’enveja?

Joan Ramon Resina
11.12.2022 - 21:40
Actualització: 12.12.2022 - 19:35
VilaWeb

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Fa exactament un mes que un agent de la policia del comtat de Pinellas, a la zona
metropolitana formada per Tampa, St. Petersburg i Clearwater, va aturar un cotxe de golf que circulava sense placa de matrícula. Al vehicle viatjava Mary O’Connor, comissària en cap de la policia de Tampa, Florida, qui, havent-se d’identificat com a tal ensenyant la insígnia, digué a l’agent: “Espero que aquest vespre ens deixi marxar.” Després de disculpar-se per la infracció, va lliurar-li una targeta de visita tot dient: “Si mai necessita res, truqui’m. De debò.” La comissària i l’agent van donar-se les gràcies mútuament abans d’acomiadar-se. Però l’incident quedà enregistrat a la càmera del policia. El primer de desembre l’alcaldessa de Tampa, Jane Castor, ordenà d’investigar-lo i O’Connor fou suspesa de feina mentre durés la investigació. El proppassat dia 5, amb les conclusions damunt la taula, Castor va demanar la dimissió d’O’Connor, qui immediatament la hi presentà. La comissària acumulava vint-i-dos anys de servei al departament de policia de Tampa, col·laborava en projectes d caràcter social i havia treballat d’instructora a l’Associació de l’FBI pel Desenvolupament Executiu del Compliment de la Llei. El seu full de serveis és notable, com va reconèixer l’alcaldessa, qui tanmateix afegí que “aquests mèrits empal·lideixen en comparació amb la prioritat que dono a la integritat”.

De seguida s’alçaren veus crítiques, dubtant si O’Connor hauria estat tractada amb la mateixa severitat si no hagués estat dona. Aquesta mena de crítiques són de rutina; la notícia seria que no s’haguessin produït. Tant li fa que l’autoritat que li demanà la dimissió també fos una dona. De seguida, sortiren més dones policies a explicar que és molt normal identificar-se com a col·lega en casos d’infracció de trànsit i que la multa no prosperi. Així i tot, Sonia Pruitt, capitana jubilada de la policia del comtat de Montgomery, Maryland, i professora de justícia criminal a la Universitat Howard de Washington, DC, opinà que l’error d’O’Connor fou esmentar el seu rang per a evitar la sanció. Servint-se indegudament de la superioritat jeràrquica infringí l’ètica professional. També era aquest el parer de l’alcaldessa, quan digué que el cap de la policia no sols està obligat a comportar-se d’acord amb les normes ètiques i professionals més exigents, sinó que el seu capteniment ha de ser exemplar.

En un altre cas molt recent de dubtes sobre l’exemplaritat en el lideratge, el president de la Universitat de Stanford, Marc Tessier-Lavigne és investigat arran de la denúncia apareguda a l’Stanford Daily, diari del campus amb certa tirada a l’escàndol. Tessier-Lavigne, president de la universitat des del 2016, és neurobiòleg, o més exactament neurocientífic. Fa uns quants anys va publicar uns articles a revistes especialitzades, com Cell i Science en qualitat d’investigador principal o com a col·laborador d’uns altres investigadors. Ara el diari dels estudiants l’acusa de mala praxi científica per haver modificat suposadament algunes imatges publicades en aquests articles. En assabentar-se de l’acusació, els editors de la revista Science van comunicar que l’octubre del 2015 Tessier-Lavigne, en adonar-se d’alguns problemes amb les imatges que acompanyen dos articles, va advertir-los i els va enviar unes
indicacions d’errates que per alguna raó la revista no va incloure en la publicació. Sembla que l’autor també es va posar en contacte amb Cell, però el consell editorial d’aquesta revista no va considerar necessari de publicar cap esmena.

Tenint en compte el prestigi de Tessier-Lavigne en la seva disciplina i la seva posició actual al capdavant d’una de les primeres universitats del món, no pot pas sorprendre que alguns científics hagin reaccionat amb comentaris que van des del parer que les suposades modificacions d’unes poques imatges són insignificants, fins a l’acusació de violació de l’ètica científica. On s’acaba l’exigència deontològica i on comença l’enveja? Les grans reputacions sempre tenen enemics i sempre hi haurà qui burxi en la més petita esquerda fins a destruir una carrera. Però també és veritat que, a diferència de les “ciències” socials i les humanitats, la precisió és la pedra de toc de la recerca científica. I a la comunitat científica li escau de vigilar-ne el rigor. Ara, rigor científic i rigor penal són conceptes molt diferents i sembla més aviat per excés de zel que alguns científics de la mateixa universitat demanin la dimissió del president sense esperar que els fets s’esclareixin.

Jo ni tinc les condicions per a pronunciar-me sobre el fons de la denúncia ni gens d’interès personal en el resultat de la investigació engegada pel Board of Trustees (l’òrgan superior de govern de la universitat). A part de la imatge institucional, allò que m’interessa d’aquest afer és la celeritat amb què la universitat ha activat la investigació i la voluntat de transparència. També la resposta del president, que el proppassat dia 5 va enviar una carta a tota la comunitat de Stanford assumint la responsabilitat per qualsevol problema associat amb la seva recerca i oferint-se a col·laborar en la investigació.

Per a alguns crítics de dintre i fora de la universitat la resposta és insuficient. N’hi ha que dubten de l’objectivitat de la comissió investigadora pel fet que l’encapçali un membre del consell social de la universitat, encara que es tracti de Carol Lam, ex-advocada de l’estat del govern federal. Ni troben prou garantia que la comissió hagi anunciat la formació d’una comissió de científics per a avaluar l’abast de la suposada manipulació d’imatges i la contractació dels serveis d’un bufet d’advocats per a dirigir la investigació. Alguns, doncs, ja han tret conclusions i deduït que la investigació serà una cortina de fum per a exonerar el president. Jo no n’estic tan segur. Stanford no acostuma a avantposar cap reputació personal a la de la institució. I si arriba el cas, Tessier-Lavigne no serà pas el primer president que dimiteixi per raons d’imatge institucional.

M’ha semblat interessant de comentar aquests dos casos de reacció institucional a errors de judici, un de comprovat i un altre de suspecte, per part de persones influents i reputacions consolidades en els àmbits respectius. En cap d’aquests casos els mèrits, malgrat ser reconeguts, no atenuen la responsabilitat per conductes que podrien considerar-se relativament inofensives. Podria afegir-n’hi més, però em sembla que no cal multiplicar els exemples. On vull anar a parar? Doncs a una pregunta retòrica: es pot comparar l’exigència ètica d’aquestes institucions amb el deixament habitual de les espanyoles? O la resposta dels afectats amb la de funcionaris i dignataris de l’estat espanyol que, amb delictes provats, s’aferren al càrrec amb connivència de la institució?

Qui no té a la memòria figures públiques que han esgrimit la seva condició per evitar una multa no ja fraternitzant amb l’agent sinó enfrontant-s’hi amb el to sobrer de qui es pensa tenir el món sota els peus? O directors de departaments universitaris les tesis doctorals dels quals s’han revelat plagiades sense que se’n seguissin conseqüències administratives? O l’escàndol, també inconseqüent, de diputats amb el currículum afinat i títols d’universitats finançades pel partit? O facultats que contracten a dit persones ben relacionades, si cal amb càtedres creades ad hoc? A Espanya, i Catalunya és en aquest sentit i en altres ben espanyola, dimitir es considera una ingenuïtat i ningú no es fa mai responsable de trencar cap plat. A les comissions d’investigació parlamentària, quan arriben a formar-se, s’investiga o s’embussa en clau de partit, perquè el partit passa per sobre no sols de la veritat sinó de la institució i tot. Àdhuc per sobre del país. D’aquí ve l’escàndol que al Consell General del Poder Judicial i al Tribunal Constitucional hi hagi un grapat de jutges amb el mandat caducat i que cap d’ells no dimiteixi. O que l’ex-rei, embellit amb el títol pseudo-acadèmic d’emèrit però empestat d’escàndols i un passat que sols pot qualificar-se de criminal, resti inassequible a cap comissió d’investigació, flotant per sobre de la llei amb una immunitat de què no gaudien els déus olímpics.

A Catalunya hi ha periodistes –solen ser els mateixos– que periòdicament proclamen la decadència dels Estats Units. Com que ja fa molts anys que ho pregonen, sembla que el país no decaigui tan de pressa com ells voldrien. Ben mirat, una societat no decau per a complaure els seus detractors. De la decadència de la societat americana potser en parlarem un altre dia; avui, com he dit, sols m’interessa formular una pregunta retòrica, de les que es contesten elles mateixes. Heus-la aquí reformulada: On és la decadència? Allà on les institucions es respecten i fan valer les normes pesi a qui pesi, o allà on tenir un càrrec és disposar de butlla i on els codis de conducta són tan reversibles com els anoracs: pura autarquia per dins i per fora tirania.

L’antiamericanisme és psicològicament tan interessant com l’anticatalanisme. Són fenòmens a remarcar sense perdre temps a combatre’ls. Ja s’ho farà cadascú amb les limitacions autoimposades. Però per als periodistes que durant quatre anys es referien als Estats Units sistemàticament com “el país de Trump”, val la pena de complementar les dues notícies anteriors amb l’anunci de la comissió de la Cambra dels Representants que investiga l’assalt al  Capitoli del 6 de gener de 2021, que considera de recomanar a la fiscalia d’obrir investigacions criminals a quatre persones pròximes a l’anterior president. Es tracta de l’ex-director de personal de la Casa Blanca Mark Meadows, l’advocat de dretes John Eastman, l’ex-oficial del Departament de Justícia Jeffrey Clark i l’advocat de Trump Rudy Giuliani. Trump mateix fa temps que és investigat, entre més
causes, per la retenció de documents oficials classificats a la seva residència de Mar-a-Lago. La setmana passada un tribunal de Manhattan declarà l’Organització Trump culpable d’evasió d’imposts en disset càrrecs criminals. Aquest veredicte obre la via a més litigis contra Trump i el seu cercle íntim. El llaç jurídic s’estreny i una condemna per la seva implicació en l’assalt al Capitoli sembla cada vegada més probable. Diuen que els molins de Déu molen a poc a poc; els de la justícia també solen trigar. Però perquè molguin cal que les institucions es governin rigorosament amb principis legals i, és clar, cal també que les lleis siguin justes i sobretot que s’apliquin a tothom de la mateixa manera.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes