Abraçar la felicitat

I respires, respires i agraeixes que tot comenci quan ja s’ha sortit de l’armari i se centri en el que tots els adolescents del món tenen al cap tot el sant dia, els atregui qui els atregui: l’amor

Tina Vallès
Tina Vallès
19.05.2022 - 21:10
Actualització: 19.05.2022 - 21:14
VilaWeb
Heartstopper, sèrie basada en les novel·les gràfiques d’Alice Oseman.

VilaWeb necessita el vostre suport

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros al mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n’hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots?

Fes-te’n subscriptor aquí.

Deixa’m estar trist, és l’única manera que conec d’abraçar la felicitat perquè després no em faci pena”, diu la Loca del Frente a l’única novel·la que va escriure Pedro Lemebel (Santiago de Xile, 1952-2015), Tengo miedo torero. És una frase que se’t queda enganxada. Vaig parar. El llibre era de la biblioteca, no el podia guixar. Em vaig aixecar, vaig anar a buscar un paper i un bolígraf per apuntar-me-la. Pel camí una de les adolescents de casa em va dir entusiasmada que hi havia playlist de la sèrie Heartstopper a Spotify, i mentre tornava a la meva butaca, Lemebel i Oseman van fer match.

Feia temps que sentia parlar de Lemebel, i el títol de Tengo miedo torero em cridava l’atenció, perquè vaig créixer amb una àvia andalusa abonada a la copla i el bolero, i escoltar la Montiel és tornar a estar amb ella. Recuperar totes aquelles cançons en un context com el Xile dels anys vuitanta, amb el dictador Pinochet ben viu i amb la veu narrativa de la Loca del Frente (i la de Lucía Hiriart!) ha sigut un bon retorn al passat, i també vaig tenir el meu moment de celebració entusiasta quan vaig descobrir que a Spotify hi havia una playlist amb totes les cançons que surten a la novel·la.

No sé prou sobre la història recent de Xile, no sé prou sobre literatura xilena, no sé gairebé res sobre Lemebel (ho esmenaré de seguida que pugui), i vaig entrar a Tengo miedo torero sense saber-ne gaire cosa, només amb aquell ressò de veus dels que a les xarxes elogiaven la novel·la, tots els qui n’havien parlat em semblaven de fiar, i vaig decidir agafar-la de la biblioteca. S’hi pot entrar així, sense saber-ne res, perquè és literatura. Es llegeix com una novel·la, com una bona novel·la, no necessites manual d’instruccions, ni tan sols cal que en llegeixis la contra, tu vés-hi, la Loca, la veu de la Loca, t’espera a la primera pàgina i aquella amplíssima paleta de colors verbals estic convençuda que et seduirà, d’entrada. Després ja vindrà la història del jove Carlos, i de la Rana, i la de Pinochet i senyora, i Lemebel sabrà fer-t’hi entrar sense problemes ni entrebancs, amb una prosa fastuosa, amb unes imatges i uns gestos narratius enlluernadors.

La Loca preparant una festa d’aniversari és de les coses més precioses i tristes que he llegit. I és aquesta tristesa amb la qual ella abraça la felicitat la que em fa relacionar-la amb la sèrie que tothom diu que és el fenomen” del moment, Heartstopper, basada en les novel·les gràfiques d’Alice Oseman (Kent, Regne Unit, 1994).

A casa van arribar primer les novel·les gràfiques, ara mateix en tinc aquí al costat el primer volum, i l’obro i a la primera pàgina hi surten dos nois adolescents fent-se un petó a la boca. Aquests dies tothom escriu sobre aquesta sèrie, i dubtava de si ho havia de fer jo, perquè ni hi entenc, en novel·la gràfica, ni a priori sóc el target de la sèrie ni tinc prou coneixement sobre llibres o sèries de temàtica LGBTI per saber si realment omple un buit o no. Però llegir Lemebel alhora que anàvem veient, en família, els vuit capítols de la sèrie m’hi ha empès.

Des del primer moment, quan el protagonista de Heartstopper, el Charlie, apareix en escena i de seguida saps que és gai i que ja ha sortit de l’armari, respires. Vaig tenir la mateixa sensació que amb el primer capítol de la novel·la de Bernat Cormand El cap als núvols, quan el noi protagonista es pinta els ulls per baixar a dinar amb la família el dia del seu aniversari i tu vas pensant que ara quan baixi al menjador tindrem un drama, una esbroncada, i el noi baixa i no passa res, i dinen i aquells ulls pintats no provoquen cap conflicte. I respires, respires i agraeixes que tot comenci quan ja s’ha sortit de l’armari i se centri en el que tots els adolescents del món tenen al cap tot el sant dia, els atregui qui els atregui: l’amor. Amb Heartstopper passa el mateix. I això no vol dir que tot siguin flors i violes, evidentment el Charlie té problemes, com en tenen tots els adolescents, i la sèrie, o les novel·les gràfiques, d’Oseman toquen tots els problemes, no se’n salten cap, encara que per damunt de tot prevalgui el que és el gran argument: la història d’amor entre el Charlie i el Nick, que resulta que són dos nois i això no canvia res.

He llegit força gent del col·lectiu LGBTI de la meva generació dient que aquesta sèrie els hauria anat tan bé veure-la quan eren adolescents i que han plorat d’emoció perquè els joves d’ara sí que tenen l’oportunitat de veure-la i d’emmirallar-s’hi. Jo que no sóc del col·lectiu també hauria agraït molt veure-la de jove, m’hauria ajudat a entendre companys i companyes de classe que vivien els seus drames sense referents. El que senten el Charlie i el Nick mentre s’enamoren és el que hem sentit tots quan ens hem enamorat a la seva edat, això és universal i connectar-hi sense el filtre de són gais” és el gran encert de Heartstopper, penso. Perquè després recuperes el filtre i t’adones que estàs commoguda per un amor que a priori no té res a veure amb el que vius tu, o això t’han fet creure, però que ara t’adones que és idèntic. Exagero, no me n’adono ara, però les adolescents de casa una mica sí, i ho han fet quan tocava, arran dels tretze anys, i això sé que, estimin a qui estimin, allibera i conforta i, com diu Alice Oseman a la seva nota de l’autora del primer volum, “dóna consol”.

Fan falta llibres que facin aquest pas cap endavant i exposin com són (o com poden ser) les coses si s’és tolerant i respectuós, si l’amor està per damunt de tot”: és lleig citar-se a una mateixa, però és que fa gairebé un any, escrivint sobre la novel·la de Cormand, jo no sabia que escrivia sobre Heartstopper, sobre aquesta entrada que ha fet a les cases de tothom per aplanar el camí a tants nois i noies que amb el Charlie, el Nick i la resta de la colla trobaran uns referents que els vagin a mida i els facin veure que es pot abraçar la felicitat amb felicitat, que aquella tristesa preventiva de la Loca del Frente pot començar a ser cosa del passat. 

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb el nou diari que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €

Més notícies