A Milà s’ha post el sol

  • Lluís Pasqual signa una nova versió escènica de Don Carlo, l'òpera més "antiespanyola" de Verdi, a l'Scala de Milà

VilaWeb
Joan Safont Plumed
14.12.2023 - 21:40
Actualització: 14.12.2023 - 22:14
Això és una prova de lectura dels articles de Vilaweb amb veu sintètica, que ben aviat serà a disposició dels subscriptors del diari. Subscriviu-vos-hi ací. Si trobeu algun problema, escriviu-nos a suport@vilaweb.cat.

Una corona amb un pare i un fill enfrontats. Una reina acusada d’adulteri. Uns tribunals que clamen venjança en lloc de justícia. Un poble que lluita per la seva llibertat i contra l’opressió. Uns diputats vinguts de les terres de Flandes que posen l’amnistia sobre la taula. No és un resum de l’actualitat política peninsular, sinó l’argument de l’òpera Don Carlo, de Giuseppe Verdi, que acaba d’inaugurar la temporada de la Scala de Milà, com marca la tradició, el 7 de desembre, Sant Ambròs, patró de la ciutat. L’he pogut veure gràcies un d’aquells rampells que es coven en les millors sobretaules. En concret, després d’un dinar que vaig compartir amb un dels millors coneixedors de Milà, Xavier Febrés, autor d’un llibre dedicat a la ciutat llombarda –la capital moral d’Itàlia, tal com no s’està de definir-la–, titulat El cul de Napoleó o la revelació de Milà. Italianòfil confés com sóc, havia de pagar la penitència per no haver visitat mai la gran ciutat del nord. Planians tots dos, Febrés i jo, havíem d’arribar-nos al Duomo a esmenar la plana al mestre, que va deixar escrit que era una catedral feta expressa perquè l’admiressin els sud-americans. Home, senyor Pla! A continuació, havíem de passejar per les Galeries Vittorio Emanuele II convençuts que no compraríem res a Fratelli Prada. Jo, per si de cas, em cofo amb el meu Borsalino. Travessant-les, arribaríem a la Scala.

Milà, ciutat napoleònica

Suara esmentava les natges de bronze bonapartianes de l’estàtua d’Antonio Canova que es poden admirar en tota la perfecció i rotunditat a la Pinacoteca de Brera, impulsada per l’emperador dels francesos com un petit Louvre. Tinc la sensació que fa setmanes que Napoleó em persegueix. A primers de mes, vaig ser a Vitòria, on l’emperador va pernoctar uns quants dies per encoratjar al seu germà Josep, que s’havia espantat després de la primera derrota a Bailèn. Cinc anys després, a la capital basca també es confirmà la derrota napoleònica i el retorn de l’absolutisme i el “¡Vivan las caenas!”. A Milà, la petjada del cavall de Bonaparte –sobre el qual Febrés i jo dediquem algunes reflexions tot volant cap a Malpensa, a tomb del darrer film de Ridley Scott– és notòria. I, com recorda el meu company de viatge al seu llibre milanès, el cors té en la figura de Stendhal el seu representant més conspicu. Nascut a Grenoble, Henri Beyle va arribar a Milà l’11 de juny de 1800, a divuit anys, àvid d’aventures tot seguint les tropes bonapartistes cap a Itàlia: “S’hi havia enrolat sense cap vocació militar, cridat a formar part de l’administració militar més que no pas de les tropes de combat, protegit pel seu influent cosí Pierre Daru, alt funcionari del Ministeri de la Guerra. Les descripcions milaneses del jove sotstinent d’estat major del Sisè Regiment de Dragons no tenen gaire a veure amb un oficial de cavalleria de campanya, malgrat que ho era nominalment. Més aviat eren les d’un diletant interessat per la vida social llombarda. Freqüenta molt més les llotges de la Scala que les casernes de la guarnició.”

Elīna Garanča en el paper de la princesa d’Éboli (fotografia: EFE).

A Milà, Stendhal hi va trobar una societat que va acollir Napoleó amb els braços oberts. Tothom, tret del pare de Fabrizio del Dongo, el marquès furibundament absolutista que boicota qualsevol acostament familiar als impius estrangers. Els milanesos van ser napoleònics ocasionals, perquè van veure els francesos com uns alliberadors. El vell senyoriu de Milà esdevingut ducat pels Visconti –emparentats després amb els Sforza– va passar a mans de l’emperador Carles V i va estar un segle i mig regit de Castella estant. Com recull Febrés, un rètol de la basílica milanesa de San Lorenzo deixava clar que, “a partir de 1536, Milà va patir el domini espanyol. Impostos, mala administració i legislació endarrerida van obstaculitzar enormement el desenvolupament de la ciutat, que treballava i exportava teixits de llana, seda i randes”. El Milanesat va restar en mans hispàniques fins, justament, la guerra de Successió, quan un cop de mà austríac el va fer passar als dominis de l’imperi dels Habsburg, oficialitzat pel tractat d’Utrecht que tant d’efecte va tenir als Països Catalans. Derrotats els austríacs, Bonaparte fou, primer, president de la República Italiana i, després, rei d’Itàlia. Poca broma!

La gran òpera wagneriana de Verdi

Quan Stendhal va arribar a la ciutat que el va captivar –va arribar a dir que volia ser enterrat amb l’epitafi d’Arrigo Beyle, Milanese–, feia pocs anys que un il·lustrat del cercle de Weimar anomenat Friedrich Schiller havia escrit Dom Karlos, Infant von Spanien, sobre l’enfrontament entre el rei Felip II d’Espanya i el seu fill, propiciat pel casament del monarca amb la princesa francesa Isabel de Valois –que havia estat oferta i promesa al príncep d’Astúries com a símbol de pau– i per les ambicions estroncades de Carles de governar els Països Baixos, tal com el pare li havia promès en un context de revolta flamenca contra el domini espanyol. El gran Verdi, l’heroi musical del Risorgimento com Manzoni és el literari, va agafar l’argument per a la que es considera la seva òpera més wagneriana. Concebuda inicialment com a grand opéra francesa en la línia de Meyerbeer –la que en algun moment també imità l’alemany– fou reversionada unes quantes vegades pel mestre de Busseto. La versió en italià estrenada a la Scala el 1884, coneguda com “la versió de Milà”, és la que s’ha posat en escena aquest dia de Santa Llúcia en què amb en Febrés ens hem enfilat a la primera galeria –en realitat, cinquè pis– del temple verdià per excel·lència.

Aquesta nova versió d’estrena absoluta porta la signatura del director teatral català més milanès, Lluís Pasqual, crescut professionalment al Piccolo Teatro, que ha tornat al coliseu milanès per enfrontar-se per primera vegada a l’envit d’una prima, que no és una estrena qualsevol. Aquell dia, totes les mirades giren més cap al pati de butaques i, especialment la passada diada de Sant Ambròs, a la llotja reial –curiós que es mantingui el nom en això que és oficialment una república des del 1947– on ocupava el lloc d’honor el president del senat, el sicilià Ignazio La Russa, entusiasta del feixisme. Allò que se n’ha dit, edulcorant-ho, un nostàlgic del règim de Mussolini, a qui no sabem si el cotxe oficial va fer-lo passar pel Piazzale Loreto. Sigui com vulgui, per contrarestar aquella presència incòmoda, l’alcalde d’esquerres de la ciutat, Beppe Sala, va fer seure al seu costat la senadora vitalícia milanesa Liliana Segre, supervivent dels camps nazis i una referència moral del país. Estremeix trobar-te les llambordes de memòria del seu pare i els seus avis, davant la casa familiar al Corso Magenta. Aquell dia de l’estrena absoluta, quan van acabar les notes del Fratelli d’Italia preceptiu en aquest acte, va sentir-se una “Viva l’Italia antifascista”, que no sabem si va pronunciar el fantasma d’Arturo Toscanini, el més cèlebre dels directors que han pujat al faristol de la Scala i el que amb més valentia es va enfrontar als camises negres.

Duel de reines a l’Scala de Milà, amb Anna Netrebko i Elīna Garanča (fotografia: EFE).

Un retrat de l’Espanya negra

Però de tot això la nit d’aquest dimecres no en quedava res. Tot s’havia esmorteït els dies previs a la premsa italiana i, per si quedava cap rumor, la potència de l’orquestra dirigida pel director titular, Riccardo Chailly, fill de la ciutat, l’hauria emmudit. Però el missatge polític, qui el vulgui veure hi és, encara que estigui matisat per les veus d’Anna Netrebko i Elīna Garanča, les reines de la nit en els papers d’Elisabetta i Éboli. Allunyat de Catalunya d’ençà de l’afer que el va fer sortir del Lliure, Pasqual, volent-ho o no, ha traçat un retrat de l’Espanya del fanatisme, de l’orgull ferit, de l’“Antes roja que rota. Antes que roja, la mato. Y la maté porqué era mía”, que sembla incardinar-se en la línia contínua que va entre els Reis Catòlics i les manifestacions franquistes del carrer de Ferraz. És impossible de no veure en la producció barrocament realista de Pasqual, amb les reixes del cor de les esglésies castellanes, l’alabastre brunyit i els retaules daurats amb l’or d’Amèrica, tota una metàfora protagonitzada per grans inquisidors que es creuen per sobre del bé i del mal pel bé de l’imperi. Pel bé d’Espanya. “Felipe, masón, defiende tu nación”, podria tronar el Gran Inquisidor a l’Escorial, demanant d’enviar a la presó un marquès de Posa, més odiat que el president Puigdemont.

De fet, Don Carlo i la seva història més o menys novel·lesca, més o menys basada en esdeveniments històrics, encara desperta les passions del nacionalisme ibèric rampant, que titllen l’obra de Schiller de libel de l’anomenada llegenda negra antiespanyola. Ho he pogut llegir en alguna crònica operística, que passava molt per sobre de l’argument i usava vaguetats sobre el fanatisme i el nacionalisme sense identificar. Aquests darrers anys hem vist un retorn de les bondats de la conquesta d’Amèrica, de l’imperi espanyol, de la Hispanitat, la creu i l’altar i de tots aquells conceptes contra els quals van esmolar la ploma els il·lustrats peninsulars contemporanis de Schiller i Stendhal i que embafen més que els polvorones. Encara que aquesta llepolia nadalenca porti el nom, justament, de Felip II i siguin fets a mà no pas a Milà –terra de panettone– sinó a Vitòria. En l’entretant, a Milà, sota la lluna de Franc Aleu, s’havia post el sol.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any