A Madagascar no hi ha pingüins: el miracle d’Akamasoa (capítol 3)

VilaWeb
Xavier Montanyà
28.12.2015 - 02:00
Actualització: 05.01.2016 - 11:54

Diumenge al matí m’arribo a la comunitat d’Akamasoa, a uns dotze quilòmetres de la capital. Vull assistir a la missa del pare Pedro, l’home que, pel que em diuen, ha construït un món nou en un abocador d’escombraries. Unes declaracions seves m’han seduït: ‘Els governs que fomenten l’ajuda, fomenten la delinqüència i l’exclusió i aprofundeixen el problema. Si no s’ataquen seriosament les causes de la pobresa, és per continuar aprofitant-nos d’ells, utilitzant-los.’ I ho remata així: ‘Com s’explica que el 1975 hi hagués 25 països per sota del límit de la pobresa i al 2.000 n’eren 50. Amb tota l’ajuda que envia el Banc Mundial, l’FMI i altres organismes internacionals, com pot ser que la pobresa s’hagi duplicat?’ Totalment d’acord, penso, l’ajuda al desenvolupament porta més exclusió. És la màscara de la mala consciència de corruptes i explotadors. No s’ha de lluitar, com diuen, contra la pobresa, s’ha de lluitar contra la riquesa.

Segons el Banc Mundial, Madagascar és dels països més pobres del planeta. El 92% de la població viu amb menys de dos dòlars diaris de mitjana. El 56% viu en l’extrema pobresa. No tenen res. Hi ha una cosa que no es diu gaire: en gran part, sobretot a la capital, molts d’aquests pobres són descendents d’antics esclaus i de les castes més baixes de l’antiga societat feudal malgaix. El colonialisme va prohibir l’esclavatge tradicional, que va persistir sota unes altres formes d’explotació fins avui. Les elits dirigents malgaixes, hereves del classisme feudal, han multiplicat l’exclusió i la misèria. ‘L’ombra, criatura de la terra i de les profunditats, va inflar el seu ventre i ens va crear, negres i mísers’, escriu Jean-Luc Raharimanana a ‘Nur, 1947’.

Akamasoa vol dir ‘bons amics’ en malgaix. És una petita ciutat pulcra i endreçada, de cases blanques de dos pisos, amb balcó i jardinet, carrers impecables, escoles i centres culturals. Pau i tranquil·litat. Una bombolla de vida digna, insòlita a la rodalia de qualsevol gran ciutat africana. I més encara, si penses que és edificada sobre un abocador d’escombraries. A la pista del poliesportiu hi ha exèrcits de nens asseguts uniformats de colors, i grups musicals de joves que assagen tímidament. Les grades es van omplint de gent: àvies embolicades en flassades de colors, vells amb bastó i barret de palla, joves endiumenjats i famílies senceres que esperen l’inici amb atenció i recolliment. Participen en una missa o presencien un espectacle? Presencien una missa o participen en un espectacle? Enmig d’aquest batibull, a l’escenari, darrere un santcrist gegant, assegut en una cadira, el pare Pedro confessa els seus feligresos. És un home d’uns seixanta llargs, fort, alt, d’ulls blaus, cabells i pell molt blanca.

VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
Vista general d'Akamasoa
Un carrer d'Akamasoa
Una escena quotidiana a un carrer d'Akamasoa

Comença la missa. Música, càntics africans, coreografies entusiastes, alegria infantil, un xou, un espectacle popular. L’oficiant irradia un fort magnetisme. Micròfon a la mà, passeja amunt i avall de l’escenari, baixa a la pista, interpel·la els nens, gesticula, somriu, crida: ‘Quan en una casa roben els pollastres i els porcs qui surt primer corrent darrere els lladres? L’hoooome!’, criden els nens. ‘Sí, però darrere d’ell surt la dona
amb un bastó per ajudar-lo. Ajuda i amor. Aquest és el gran misteri de la parella. No us caseu a disset anys. Encara sou uns nens. Espereu fins que pugueu ser responsables i tenir casa, fills, feina. No us deixeu endur per falsos ídols. Què feu tot el dia parlant pel mòbil? Parleu amb algú que us dóna feina? Oi que no? Visc en un país pobre i veig multiplicar-se la pobresa. A més d’amor, respecte i oració, jo proposo: educació, treball i disciplina.’

A Antananarivo tothom coneix Pedro Opeka, missioner catòlic argentí d’origen eslovè. El respecten. El senten proper. És simpàtic, directe, parla malgaix i treballa com ells, als arrossars, a la pedrera, o fent de paleta, el seu ofici original. Durant vint-i-cinc anys, ha forjat un projecte de vida i de treball col·lectiu: Akamasoa. Ha restituït la dignitat dels més pobres entre els pobres, aquells que vivien gairebé com animals a l’immens abocador d’escombraries dels afores de la capital. Quan ell va arribar, entre les muntanyes de deixalles hi vivien vuit-centes famílies amb sis o vuit fills. En coves, en barraques construïdes entre la brutícia, amb plàstics i ferralla. Vivien en la merda. S’alimentaven de merda. No els quedava ni el més mínim vestigi de dignitat. Els nens es morien a grapats. Les malalties infeccioses eren endèmiques. Eren deixalles humanes. Sense futur. Amb un present infernal. El pare Pedro va començar donant un got de llet als nens i vint-i-cinc anys després és l’ànima d’una comunitat de 25.000 persones, que s’organitzen assembleàriament en disset barris, amb 10.000 nens escolaritzats, quatre-cents tècnics (metges, mestres, infermers…), cinc guarderies, quatre escoles, dispensaris mèdics, aigua potable, electricitat. Uns mínims que a Madagascar són negats a gran part de la població.

VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
Pedro Opeka, missioner catòlic argentí d’origen eslovè
Una dona d'edat avançada escolta Opeka
Opeka ha forjat el seu projecte de vida a Akamasoa
Assistents a la cerimònia
Pedro Opeka en un moment de l'ofrena

Depèn de l’ajuda exterior? Sí, prou. Hi ha grups d’amics del pare Pedro arreu del món, dedicats a recaptar fons. Sí, en depèn. Com tot el país. L’estat, el govern, les principals empreses, els bancs, els transports i el turisme. Els diners no es poden cultivar. Akamasoa encara no podria sobreviure sense l’ajuda exterior, però han creat petites empreses de ciment, d’adobs naturals, de material de construcció, d’artesania, aprofitant l’única cosa que tenien: escombraries i una muntanya. Ja donen feina a la major part de les famílies i potser algun dia faran possible que Akamasoa sigui autosuficient. Poques vegades he vist a cap país africà un projecte tan sòlid que pugui assentar les bases d’una futura societat autogestionària. Akamasoa ho sembla. Ells han fet les cases i els carrers, són amos de les seves vides i lluiten per la seva dignitat. És la llavor d’un futur estat dins un estat corrupte i explotador. Akamasoa demostra que es pot fer. I és veritat. No és cap miracle. Ni caritat cristiana. Ho han fet ells.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any
Fer-me'n subscriptor