Seients del parlament de Catalunya, pendents d'adjudicar

Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

Les joventuts socialistes han fet un vídeo adreçat als jóvens en què els diuen que, tradueixo del castellà, “ara és el nostre moment”. El tanca el candidat Illa amb el missatge següent, us el deixo en versió original: “Sí, vuelve Cataluña para la juventud.” “Juventuz”, per a ser exactes, amb la castissitat pròpia de la seua vila natal, la Roca del Vallès. El vídeo, monolingüe de cap a cap, fa un passet més que el de l’anunci de la candidatura, que deia “vuelvo a casa” per tot seguit repetir “torno a casa, nuestra casa, casa nostra”, com quan un nou fitxatge del Barça articula quatre paraules en vernacle per a quedar bé el dia de la presentació. La fórmula recordava les paròdies del Polònia de la primera època de Ciutadans, amb Rivera i Arrimadas intercalant una frase en castellà i una en català, abans que es decantessin definitivament per l’idioma dels platós espanyols.

Són detalls, detallets. Avui, Ciutadans-el-partit ja està acabat, i a més a més amortitzat, perquè moltes de les seues tesis han aconseguit arrelar més enllà de l’espanyolisme recalcitrant, un èxit que ni devien somiar. I encara més, Ciutadans-el-projecte, és a dir, el trencament del consens lingüístic del país i l’anorreament del català com a llengua d’ús, continua viu i gaudeix de més demanda que mai des de l’anomenada transició. Segons el baròmetre del CEO, els partits espanyolistes que tenen simpatitzants més jóvens són Ciutadans, Vox i comuns, i no cal recordar en quina franja d’edat el català està reculant a més velocitat. Això ja passa ara, no és cap previsió de futur. Amb aquesta inèrcia, només deixant fer, vós i servidora serem de les generacions que hauran vist culminar el procés de substitució lingüística als grans nuclis urbans, irradiadors polítics i culturals, de manera que si hi volem posar remei, no val a badar. No demà, ni demà passat: no val a badar ara.

Una manera de badar, per servidora, és pensar que la llengua no s’hi juga res, en unes eleccions el 2021, en plena revolució tecnològica i globalitzadora. Els espanyolistes ho tenen clar, quan trien la llengua de campanya: el candidat Illa, com la batllessa Colau, argüeix que la política catalana té interès fora de Catalunya i, per tant, cal que sigui accessible al potencial interessat de Salamanca o de vés a saber, amb la qual cosa reforça la idea supremacista que la llengua pròpia d’on aspira a governar és un caprici excloent i d’estar per casa. Així mateix, la decisió de prescindir del català en un vídeo de jóvens per a jóvens també és política, i expressa un missatge de futur: la normalització no tan sols no s’ha assolit, sinó que ja no serà per naltros, que s’assolirà. Igual que amagar el català en un debat electoral, o en la campanya a les xarxes, per no ferir la sensibilitat del votant anticatalanista –a qui més podria ofendre, sinó?–, que és la via directa de comunicar que, si és per la llengua, no cal que tornis amb els losers de Ciutadans, ni que te’n vagis al PP o a Vox: els nostres escons també et representaran.

I mentre tot això passa, què tenim a l’altre costat? Per una banda, cinc o sis partits independentistes, tirant-se els plats pel cap, i algun de sobiranista ocasional. Per l’altra, independentistes emprenyats i amb raó que, per a castigar la generació de polítics que els han enganyats, han decidit que no votaran a ningú, o que votaran nul, fins que no surti no sé qui disposat a fer no sé què. N’hi ha fins i tot que fantasien amb la idea de lliurar el parlament al 155 i a la merda tot, allò que es foti el capità que avui no sopo, perquè consideren que és el revulsiu que ens cal per a fer foc nou i tornar-hi amb més tremp d’aquí a uns quants anys. Esborrar-se del parlament és una opció legítima, és clar que sí, però cal ser conscient dels danys col·laterals: què hi perdem de més a més, cedint l’espai a l’espanyolisme, i quin és el preu que haurem de pagar.

Personalment, en el joc d’aguantar la respiració, la llengua és un preu que no vull pagar. Dit en llarg: la substitució del català com a llengua vehicular del parlament –progressiva fins ara, galopant amb el llegat de Ciutadans repartit en quatre forces–, m’és un preu excessiu, una temeritat, a canvi d’escarmentar els meus durant una legislatura. De fet, no crec que el català pugui temptar aquesta sort en cap àmbit amb projecció pública, ni quatre anys ni dos, si no és flirtejant amb el punt de no-retorn. Oh, doncs hem arribat fins aquí amb governs catalanistes: és cert i lamentable, i si abans parlàvem de badar, l’acció de política lingüística podria ser-ne la definició. Oh, és que sense un estat propi, tu què demanes? Miri, tota la raó, però davant de l’emergència lingüística, no hi ha temps ni de tenir raó. El malalt necessita uns pulmons per a respirar ara, no un trasplantament d’aquí a un lustre, quan tinguem un nou hospital.

Som a cinc dies d’unes altres eleccions imposades i anòmales. A cinc dies de fer-nos la foto que haurem de mirar els pròxims quatre anys (si així ho vol l’aparell jurídico-politic espanyol), amb la repercussió pròpia de l’era de les xarxes. Una foto on el feixisme figurarà irrompent al parlament, en la mesura que cap votant del partit negacionista de la pandèmia no faltarà a la crida. A la mateixa foto, un escó més o un escó menys per a la llengua minoritzada marca la diferència entre el ser i el no ser, perquè, en un món globalitzat, no es pot permetre de cedir ni el mínim espai de representació. Ja ho va dir la Carme Junyent: “La independència es pot aconseguir en qualsevol moment, però si abandonem la llengua la perdrem per sempre més.” Per a mi, cedir espai a l’anticatalanisme, a les institucions com al carrer, és una de les mil maneres que tenim a mà d’abandonar la llengua. Fem el que fem diumenge, per naltros farem.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any
120€/any

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.