Vuitanta-una hores amb ferri: el viatge més llarg de la meva vida, de cap a cap del Japó

  • Sergi Unanue emprèn una nova aventura: fa més de 2.800 quilòmetres i 80 hores de ferri

VilaWeb
Sergi Unanue
04.12.2023 - 21:40
Actualització: 05.12.2023 - 21:24
Això és una prova de lectura dels articles de Vilaweb amb veu sintètica, que ben aviat serà a disposició dels subscriptors del diari. Subscriviu-vos-hi ací. Si trobeu algun problema, escriviu-nos a suport@vilaweb.cat.

El Japó és un país conegut a tot el món per la tecnologia, l’anime, la gastronomia i una cultura sense comparació. D’ençà de la pandèmia, el turisme havia baixat en picat, però aquesta tardor ha recuperat les xifres de visitants que tenia el 2019, quan va rebre més viatgers estrangers que mai. Fins i tot, hi ha qui diu que torna a ser moda visitar el país del sol naixent. No hi deu haver gaires moments millors que ara, tenint en compte la devaluació del ien, que bat rècords mes rere mes.

Tot i això, si bé el menjar és barat, l’allotjament i el transport públic són unes despeses importants a l’hora de considerar de fer el salt cap al país nipó. Ara, és un país que té cura del turisme. Per això habilita abonaments del transport que són especials per als estrangers, i al qual nacionals i residents no poden accedir. El més conegut és el Japan Rail Pass, que permet d’agafar tants trens bala com vulguis, a més de les línies de tren i metro operades per la companyia JR. També hi ha opcions similars per a autobusos i, fins i tot, avions, tot i que molt menys coneguts. Però en un país que destaca per la increïble connectivitat de línies ferroviàries, carreteres i una quantitat exagerada d’aeroports, ningú no considera de viatjar per mar, en ferri.

El ferri és una de les maneres de viatjar més oblidades.

De fet, fins i tot, es va intentar de fer un Japan Ferry Pass, que permetia de moure’s per les prefectures i moltes de les illes que conformen l’arxipèlag japonès. Però la iniciativa no va tenir gaire bona acollida i va durar un parell d’anys i prou.

Si som sincers, el ferri és un transport lent i incòmode comparat amb d’altres. Però també té un munt d’atractius que em van acabar d’animar a embarcar-me en un petit desafiament: anar de l’illa tropical d’Okinawa, a tocar de Taiwan, fins a Hokkaido, l’illa principal més septentrional del país. D’una banda, m’havia de permetre d’observar l’evolució de l’entorn i el clima, a més de comprendre la magnitud de les distàncies de l’arxipèlag i visitar racons que, altrament, no veuria mai. D’una altra banda, podria comprovar com era viatjar amb ferri en un país on tot era tan diferent de la resta del món. I, fins i tot, amb una mica de sort, potser coneixeria algunes de les persones que decidien de viatjar amb ferri en comptes d’anar amb avió o algun altre mètode de transport més fàcil i, també, força més barat.

Molts turistes escullen el tren per moure’s pel Japó.

Amb les motivacions clares, tan sols calia començar. M’esperaven més de 2.800 quilòmetres i vuitanta hores de ferri. En realitat, no hi ha cap línia que uneixi els dos extrems, com jo em proposava, de manera que havia planificat de pujar a tres ferris que em permetrien de completar l’objectiu. Cadascun operat per una companyia diferent, i cadascun molt diferent de l’anterior, tal com comprovaria. Cada viatge es presentava com una experiència singular que, en conjunt, presentarien una imatge global de com és viatjar amb ferri, el transport oblidat, al Japó.

Okinawa-Kagoshima

A les sis del matí em vaig plantar al port de Naha, la ciutat principal de l’illa d’Okinawa. D’allà havia de sortir el meu primer ferri, que connectava les illes de la mar de la Xina oriental amb la resta del Japó. Només en sortia un el dia, operat per dues companyies que s’alternaven, i el trajecte era de vint-i-cinc hores.

Un dels primers passatgers espera l’hora de sortida.

Quan vaig entrar-hi, hi vaig trobar un ferri molt similar als que ja coneixia d’Europa, si bé força més gran. La principal diferència va ser la meva habitació, una cabina que havia de compartir amb trenta persones. El terra era de tatami, de manera que tothom s’havia de treure les sabates abans d’entrar-hi. Els llits eren uns futons individuals col·locats l’un al costat de l’altre, separats únicament per una fusta que cobria la zona on havien d’anar els caps dels qui dormien. Estaven tan junts que semblava que l’espatlla d’un passatger hagués de fregar la dels passatgers del costat.

L’embarcació d’A-Line Ferries es va posar en funcionament, puntual, a les set i de coberta estant vam acomiadar-nos d’Okinawa, que de tant en tant ens deixava veure alguna platja paradisíaca. Començava el desafiament amb màniga curta i a Hokkaido m’hi esperava fred i potser, fins i tot, neu.

Els passatgers fotografien la sortida del sol a Naha, Okinawa.

No vaig tardar a conèixer alguns altres passatgers. Concretament, se’m va presentar un grup de japonesos que, tot i ser primeríssima hora del matí, brandien orgullosos gots plens de sake, el licor d’arròs tradicional japonès. Si bé no compartíem cap idioma, vaig arribar a entendre que s’adreçaven a una petita illa a competir en una marató. El més jove, d’uns 45 anys, era qui m’anava presentant els altres membres de l’equip. Entre ells en destacava un, especialment sorollós i rialler. Era el més veterà i, segons que vaig veure, el capdavanter del grup. Una caricatura de la seva cara representava la imatge de l’equip, com ensenyaven amb orgull a la banderola que els acompanyava i que volien fer servir per ser fàcilment identificats durant la cursa.

Aquella trobada divertida va anar acompanyada també d’unes quantes fotografies junts. Era l’únic estranger del vaixell i suposo que allò, juntament amb el fet que travessés tot el país amb aquell mitjà de transport, els feia gràcia. Fins i tot em van aplaudir quan ens vam acomiadar, cosa que em va fer molta vergonya i alhora una sensació estranya de satisfacció en veure que increïble que era la cultura japonesa.

El capdavanter de l’equip és l’home de l’esquerra de la imatge, representat en la bandera.

De la coberta estant, vaig veure com baixaven a l’illa en qüestió, on els esperava, a ells i la resta de participants, una gran comitiva amb pancartes i megàfons. Aquell illot es veia espectacular, però malauradament el temps no hi acompanyava. Feia un dia gris i molt ventós. De fet, quan érem a alta mar, entre illa i illa, l’onatge era també molt intens i feia marejar de debò alguns passatgers.

Una comitiva esperava els participants de la marató, que només podien arribar a l’illa amb aquell ferri.

Un dels meus companys d’habitació es va convertir en una nova amistat. Es deia Ken, tenia seixanta-tres anys i era jubilat. Si els corredors es movien amb ferri era perquè aquella era l’única manera d’arribar a l’illa on es feia la competició. Però en Ken tenia unes altres inquietuds. Era d’Okinawa i seguia els passos, a la inversa, que havien fet durant la dinastia Edo, el 1609, per conquerir l’illa, que llavors era un país independent. Volia experimentar el recorregut que havien fet els seus avantpassats.

En Ken (esquerra) i un altre passatger observen la punta de l’illa d’Okinawa.

Vam voler sopar junts. Durant uns minuts en concret, a la tarda, s’obria la cantina. En un racó hi havia una màquina expenedora força habitual als restaurants del Japó. En comptes de vendre refrescos, ofereixen comandes per al restaurant. Cada botó tenia una etiqueta on s’especificava el plat en qüestió i el preu. Després d’inserir la quantitat adequada, la màquina expedia un rebut en què s’indicava la comanda, que s’havia de lliurar a un dels treballadors. Al cap d’uns quants minuts, quan era a punt, cridaven el número de la comanda per anar a recollir-la. En Ken va demanar uns llagostins arrebossats amb tempura, arròs i curri japonès. Jo, si fa no fa, però canviant els llagostins pel tonkatsu, costella de porc arrebossada amb pa ratllat japonès, un dels meus plats preferits. Ho vam acompanyar d’una cervesa Orion, la tradicional d’Okinawa, que venien en unes altres màquines expenedores.

Matar les hores durant el dia havia estat més complicat que no pensava. Tenia la intenció de treballar durant la major part del trajecte, però la mala maror ho va dificultar molt. Tot i que no em sol passar, em marejava i sovint m’havia d’estirar, com feien la majoria de passatgers. Era l’única manera d’evitar el mareig. De fet, ja m’esperava que allò pogués passar, perquè el dia abans la companyia Marrix Ferries va haver de cancel·lar el seu trajecte diari precisament per les condicions meteorològiques.

La cantina del ferri a l’hora de sopar.

La situació es va complicar després de l’última parada del dia, a l’illa d’Amami. Des d’aquell moment i fins a Kagoshima, la destinació final d’aquell ferri, era tot mar oberta. Allò va fer que molta gent es maregés i causés un autèntic desgavell dins l’embarcació. Arreu hi havia rastres de vòmits i els treballadors anaven d’ací cap allà, mirant de mantenir l’equilibri, per netejar aquelles desafortunades deposicions. Em recordava una escena d’un film que havia vist al cinema feia poc i que m’havia fet riure com feia anys que no em passava. L’onatge era tan fort que en alguns moments literalment deixava de tocar amb els peus a terra, de manera que vaig decidir donar el dia per acabat i anar a dormir. En Ken i vora una dotzena de passatgers més ja havien pres la mateixa decisió. Per sort, la cabina no era plena i podríem dormir amples.

Arriba l’hora de dormir a la cabina compartida.

El ferri va arribar a Kagoshima a les nou del matí, una hora més tard de la prevista. Jo havia dormit molt bé, però en Ken em va explicar que quasi no havia aclucat els ulls perquè el balanceig del vaixell el feia saltar del llit. Abans de deixar la cabina, tothom va plegar la manta i la va endreçar ordenadament. Del port estant, es destacava un impressionant volcà al mig de la mar. Era el Sakurajima, el volcà més actiu del Japó, que aquell dia deixava anar una mica de fum pel cràter.

Els llits de la cabina compartida, degudament recollits.

Els habitants de Kagoshima estan avesats a viure dies envoltats de cendra, i fins i tot els nens van a l’escola amb casc per si surten roques disparades. De fet, tota aquesta zona és catalogada d’alt risc de catàstrofe natural. L’última erupció va ser al febrer.

El volcà Sakurajima, imponent, al costat del ferri.

Shibushi-Osaka

El següent ferri m’esperava a Shibushi, un poble no gaire allunyat de Kagoshima. Hi havia arribat amb una combinació de metro i bus interurbà. Només d’entrar al vaixell em vaig adonar que allò seria completament diferent del meu trajecte anterior. Dins l’embarcació hi sonava una música èpica digna d’un film de Hollywood; unes llums de colors donaven voltes i fins i tot hi havia una projecció al sostre. Més que un ferri, allò semblava un parc d’atraccions. A més, la companyia, Ferry Sunflower, m’havia sorprès oferint-me una suite només per a mi, una opció d’allotjament completament diferent de la que havia tingut la nit abans. Si bé no era la mena d’habitació que solia tenir, no em podia pas exclamar.

El ferri espera al port de Shibushi.

Però aquell viatge seria el més curt, de menys de quinze hores. Sortíem a la tarda i havíem d’arribar a Osaka a primera hora del matí. Quan el vaixell va deixar el port enrere, em vaig dedicar a explorar-lo. Va ser així com vaig conèixer en Taha, un noi paquistanès. Vivia a Osaka, on treballava de comercial, i s’havia comprat un cotxe al sud del país que volia endur-se a casa. L’opció més barata i segura era en aquell ferri.

Tots dos ens vam sorprendre de trobar algú que no fos japonès en aquell viatge. Vam sopar junts i, també, vam anar a l’onsen del vaixell, allò que per nosaltres era sens dubte l’atracció forta. Els onsen són els banys públics japonesos. Una relaxant tradició de la cultura nipona que per als de fora és tan sorprenent com agraïda. N’hi ha que són d’origen termal i a l’aire lliure, però normalment a les ciutats són grans banys coberts amb aigua molt calenta.

La cabina on vaig fer nit.

Per nosaltres era increïble poder tenir un servei com aquell en un vaixell, però aparentment per als japonesos era ben normal. Els banys es dividien per sexe. En el d’homes vam tenir la sort de poder estar sols uns quants minuts. Ens vam dutxar en un dels tamborets típics dels onsen, que disposen de dutxa i sabons i, un cop ben nets, vam entrar als banys. El central era de bombolles, com un jacuzzi, però també era el d’aigua més calenta. Va ser una experiència curiosa relaxar-se en una d’aquestes banyeres públiques tot observant com el nivell de l’aigua anava oscil·lant amb l’onatge.

Les cadires amb finestres solen estar ocupades.

L’experiència ens va agradar tant que vam decidir trobar-nos-hi l’endemà per veure la sortida del sol, a quarts de set. En acabat, vam esmorzar i, com qui no vol la cosa, ens vam plantar a Osaka.

M’hi esperava un amic, en Yuya, que em va portar a esmorzar. Sí, per segona vegada. Vam atipar-nos amb sushi en un mercat. Ens vam posar al dia i vaig enfilar cap a Nagoya, d’on havia de sortir el tercer i últim ferri, l’última prova i la més complicada. M’esperaven quaranta hores en aquella embarcació sense trepitjar terra ferma.

A Osaka m’hi esperava sushi fresc.

Nagoya-Tomakomai

El tercer ferri l’acompanyava una tercera classe d’allotjament. No era ni una habitació privada, ni ben bé una habitació compartida, sinó unes lliteres que tenien una cortina, de manera que podies restar força aïllat dels veïns, si més no visualment.

Quant a instal·lacions, no tenia ni els luxes del segon ni la cruesa del primer. Eren moltes hores sense sortir d’allà i per això hi havia unes quantes fonts d’entreteniment per als passatgers. En aquell vaixell, operat per Taiheyo Ferry, tampoc no hi faltava l’onsen. Però, a més, hi havia una sala de cinema on es feien unes quantes projeccions durant el dia i un concert de piano al vespre. Alhora, disposava d’uns karaokes que no vaig saber trobar, a més d’un restaurant, una cafeteria i una sala amb jocs d’arcade i màquines escurabutxaques. També hi havia serveis interessants com una bugaderia, un espai a coberta on passejar els animals de companyia i una zona amb cadires que feien massatges.

La sala de jocs del ferri.

El vaixell navegava suaument, de manera que gran part del trajecte la vaig passar treballant. Les hores davant l’ordinador les combinava amb els àpats, d’estil bufet lliure, i la visita ocasional als banys públics. Però era inevitable que el temps es fes excepcionalment llarg i feixuc.

Finalment, després de 4 nits, 81 hores i 2.813 quilòmetres, vaig arribar a Tomakomai, a l’illa de Hokkaido. Havia canviat les platges d’aigua turquesa d’Okinawa pels cims ja nevats de Hokkaido; les xancletes pel plumífer i la gorra. Tot plegat en la ruta més llarga possible en ferri al Japó, i una de les més llargues del món. Moltes hores mortes, però sobretot un munt d’històries dignes d’escoltar i un submon, el dels ferris japonesos, que ha acabat convertint-se en una experiència viatgera d’allò més interessant.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any