“Hem de fer qualque cosa. Hem de fer qualque cosa.” Eren les paraules que Antoni Tarabini va dir a un grup de mallorquins que, al santuari de Cura, s’havien reunit amb intel·lectuals i forces polítiques dels Països Catalans el gener del 1976. S’hi va demanar el trencament total amb la dictadura, l’amnistia i dret de l’autodeterminació. I “la cosa” va ser això: el Partit Socialista de les Illes (PSI), el germen del PSM.

Ho conta Sebastià Serra, un dels fundadors, que en una conversa amb VilaWeb posa en context la creació del partit: “Érem al final de la dictadura, però encara era la dictadura.” Aleshores, un conjunt de col·lectius, gent activista i de l’esquerra, tenia ganes de fer una passa endavant. Per un costat, un col·lectiu nacionalista, que es movia entorn el Congrés de Cultura Catalana, l’Obra Cultural Balear i l’ensenyament, entre més; per un altre, un grup de professionals que comencen a ser clars respecte a cercar una alternativa econòmica, marcada per la crisi energètica del 1973 i l’organització col·lectiva de diversos sectors econòmics, que reclamava millores de les condicions laborals i econòmiques.

“El fil conductor era la lluita contra la dictadura. Allò de llibertat, amnistia i Estatut d’Autonomia”, explica Serra. A final del 1975 es va començar a formar un brou de cultiu imparable i que s’accelera amb la mort del dictador i “amb aquell començament tan nefast de la transició”. De fet, Serra remarca que el 1976 va ser l’any de més mobilització de la història a Mallorca: obrera, estudiantil, professional, de la cultura, de l’ecologisme, etc. També és quan es crea l’Assemblea Democràtica de Mallorca, impulsada en gran part pel PSI i amb l’objectiu de l’autonomia, la democràcia, l’amnistia i el nacionalisme d’una manera decidida i ferma.

Clandestinitat

“Hi havia un retard en la lluita democràtica. Les forces polítiques democràtiques tampoc no tenien gaire en compte el tema de país. No sols en llengua, sinó també en autogovern, cercar alternatives econòmiques, fiscalitat… Eren temes que no es tractaven gaire”, continua Serra, que detalla els elements clau en la formació del PSI. Molta de la gent que va fundar-lo havia col·laborat amb les organitzacions d’oposició contra la dictadura.

De fet, el PSI va sorgir a la clandestinitat. Els anys previs a la fundació eren de repressió forta. Quan es va crear el partit, abans de la legalització, ho va fer amb la mateixa sigla, però amb un nom diferent: Promocions Socials Illenques. Es reunien al carrer Peraires, on hi ha actualment la galeria d’art amb el mateix nom, i també organitzaven activitats culturals, feministes i de recerca d’alternatives. “Era un espai molt obert, no sols de partit”, recorda Serra.

Transformació en el PSM i fugues cap al PSOE

És només un any després que el PSI es transforma en el PSM, perquè a Menorca existia també el PSM. “Sempre vàrem concebre les illes com un procés federal”, diu Serra, recordant que es va crear la Federació d’Esquerra Nacionalista de les Illes Balears. El component nacionalista era allò que diferenciava el PSI-PSM de la resta de partits. Ara, Serra comenta que dins el mateix PSI també hi havia sectors que no eren tan nacionalistes.

A les eleccions espanyoles del 1977, el PSM va anar amb la coalició d’Unitat Socialista. El resultat, diu Serra, no va ser dolent, però tampoc bo del tot: “No va ser dolent perquè havíem nascut el 1976 i disposàvem de pocs mitjans. I, amb la perspectiva d’aquests cinquanta anys, tampoc no va ser tan dolent en unes eleccions espanyoles, perquè anàvem per damunt del 5%.”

Amb el temps hi va haver noms importants de la fundació del PSI que van passar al PSOE. Celestí Alomar, Antoni Tarabini, Paco Obrador, Toni Garcia… “Aquesta gent va pensar que el futur socialista immediat passava pel PSOE. Era un partit molt establert i van veure que això era el camí de l’utilitarisme.” Però, a la contra, també hi va haver una tendència important de gent de pobles i amb diversos objectius socials identificada totalment amb el tema nacional que es va apuntar després al PSI.

En tot cas, alguns noms històrics que han passat per la formació més enllà dels esmentats han estat Pere Sampol, Damià Pons, Aina Sitges, Mateu Morro, Margalida Bujosa, Biel Majoral, Francisca Armengol, Joan Mayol, Xesc Aguiló, Climent Garau, Tomeu Carrió, Maria Antònia Vadell, Joan Antoni Salas, Xesc Trobat… i un llarg etcètera.

Una data clau

El 1983 també va ser una data clau. A les primeres eleccions al Parlament de les Illes, el PSM –dirigit llavors per Serra a Mallorca– va aconseguir quatre diputats, dos a Mallorca i dos a Menorca, la qual cosa li va permetre de tenir-hi grup propi. “Van fallar les Pitiüses”, diu Serra, tot recordant que aquest resultat va fer que el PSM de Mallorca i el de Menorca compartissin responsabilitats. També van tenir un membre a la mesa del parlament, factor que els permetia de disposar d’informació puntual i precisa i la possibilitat de presentar moltes més iniciatives. Serra comparteix el parer amb l’historiador Antoni Marimon que, si els resultats haguessin estat dolents, el partit potser hauria desaparegut. En tot cas, sí que creu que, “en un moment o un altre, el nacionalisme polític hauria continuat existint”.

En realitat, també va continuar existint amb un tret diferenciador: la presència a les institucions hi ha estat sempre, sigui en l’àmbit autonòmic o municipal. La resta d’història del partit també és sabuda: el 1984 es va aprovar la denominació PSM-Esquerra Nacionalista i el 1998 es va passar a dir PSM-Entesa Nacionalista de Mallorca. A les eleccions del 2006 va néixer el Bloc per Mallorca, la coalició integrada pel PSM, EU, els Verds, els progressistes pel Bloc i ERC. I el 2013 naixia la coalició Més per Mallorca, que el 2021 es va constituir en partit.

Què ha representat el PSM per a Mallorca?

“Què ha representat el PSM per a Mallorca?”, preguntem. Serra ho té clar: “Ha estat un revulsiu en el món polític que hi hagués una força autòctona sense dependre de les centrals de Madrid, amb una força relativa, nacionalista i amb presència dins la societat i les institucions. Va ser un fet històric.” També diu que les iniciatives presentades sempre han tengut “cara i ulls”, des d’aspectes com la llengua, la cultura, l’educació i la sanitat fins a econòmics i laborals, passant per demanar una fiscalitat més justa i la reivindicació del concert econòmic.

Ho hem volgut preguntar a més dirigents del partit, com ara Mateu Morro. Diu que el PSM “ha representat la presència sostenguda i activa del nacionalisme d’esquerres amb un nivell prou significatiu” i que, al costat del PSM de Menorca, “s’ha lluitat per combatre el provincianisme i la dependència sucursalista, i per posar al davant tots els interessos dels pobles de les Illes Balears”.

També parla de la incidència de la política del partit: “El PSM ha ajudat a fer créixer molts d’aspectes d’una consciència de país lligada a la defensa del territori, la cultura i la justícia social. Hi ha hagut moments en què una part d’aquests contenguts ha estat incorporada per més forces polítiques i s’ha traduït en lleis, normes i directius que han permès de contrarestar, encara que sigui de manera parcial, les tendències dominants en el model econòmic i polític.” De tota manera, avisa que aquests darrers temps ha vist amb preocupació algunes tendències, com el creixement turístic i urbanístic contra els interessos de la població, el creixement demogràfic descontrolat, la privació de l’accés a l’habitatge o la marginació de la cultura pròpia, “que faran necessari actualitzar, refermar i multiplicar tot allò que ha estat i que va fer el PSM”.

Per la seva banda, Lluís Apesteguia, l’actual coordinador de Més per Mallorca, diu que el PSM ha estat “un element capital en la reconstrucció de l’autogovern i, sobretot, en la reconstrucció de la consciència de poble, de ser i de voler reivindicar-se davant el món del punt de vista polític”. També diu que s’ha assolit una cosa molt important: lligar el procés de reconstrucció i la proposta d’emancipació nacional amb la idea de la justícia social i de la sostenibilitat, atès que una cosa no tenia sentit sense l’altra: “Si volíem un país era perquè la gent hi visqués bé. I si volíem una terra era perquè la gent hi pogués viure en un futur.” I sentencia: “Una Mallorca sense el PSM seria una Mallorca clarament pitjor de la que tenim: més provinciana, castellanitzada, destruïda, subordinada als interessos d’uns pocs i més injusta socialment.