Cartes creuades: la democràcia al centre del debat català

  • Cada diumenge els directors de Berria i VilaWeb intercanvien un article en els seus respectius diaris

La decisió de Marta Rovira d’optar per l’exili i les altres decisions dels altres dirigents independentistes han suscitat un debat interessant en molts dels nuclis de reflexió del vostre país. Un debat, deixant de banda les situacions personals, sobre què és més eficaç perquè el procés continuï endavant: anar a la presó o optar per l’exili.

En aquest cas, hem vist que alguns dels qui han tingut la possibilitat d’anar a l’estranger han preferit assumir el risc d’anar a la presó. Durant aquests darrers mesos, l’actitud política no garant del govern i la justícia d’Espanya ha fet passar un mal tràngol a molts líders independentistes, en haver-los imputat delictes molt greus que els poden comportar llargues condemnes de presó. I tot per un exercici pràctic de democràcia.

Qualsevol que sigui el camí que s’esculli, les conseqüències són molt greus, tant si es va a l’exili com si es va a la presó. Com que es tracta d’una qüestió política, per si la mateixa amenaça de la condemna no fos prou cosa, ningú no et lliura de tenir la sensació de ser un segrestat condicionat. És a dir, la sensació que la teva situació depèn del comportament dels companys que s’han quedat fora. Si es comporten bé, la teva condemna serà més lleu. Es tracta de l’accepció més greu del mot ‘segrestat’, perquè el teu patiment pot condicionar la manera d’actuar dels qui han romàs fora. És un càlcul terrible i real, alhora, el d’haver de calcular on transcorreràs més anys.

A l’hora de denunciar la situació, com hem vist, sembla ser més efectiu optar per l’exili i fer política des d’allà, denunciar què ha passat i valer-se de la bona acollida del vostre cas per difondre als quatre vents què passa. Però es decideixi què es decideixi, cal respectar la decisió de cadascú, perquè les circumstàncies particulars són molt diferents.


Carta de Vicent Partal a Martxelo Otamendi

El motor del moviment independentista català, i del basc també, ha estat la democràcia. La lluita per la democràcia. La necessitat de viure en un sistema democràtic que permeta els nostres països de decidir què volen ser, sense subordinar-se a ningú que no siga a la pròpia col·lectivitat.

A diferència de democràcies occidentals consolidades com el Canadà o el Regne Unit, Espanya no accepta la democràcia com a mètode de resolució de l'(evident) conflicte polític que plantegen el meu país i el teu.

Durant anys van mentir amb l’excusa de la violència. Deien que es podia aconseguir tot en absència de violència. Ara, aquesta setmana, ha quedat completament clar que el problema no era la violència sinó la reivindicació. La marxa a l’exili de Rovira i l’entrada a la presó de Turull, Rull, Romeva, Bassa i Forcadell no deixa cap bri de dubte. Parlem de set polítics en exili i nou a la presó, més uns altres sis que han abandonat la política a causa de les amenaces judicials. Vint polítics catalans, entre els quals els màxims dirigents dels dos principals partits del país, desposseïts dels seus drets civils. I en total, més de mil persones citades per tribunals i amenaçades en la seua llibertat. Tot això a partir d’una instrucció plena de mentides, sense tipus penal acceptable ni de bon tros demostrable i completament teledirigida pel govern espanyol.

Tot plegat, Martxelo, ens retorna a l’inici del debat. Més enllà de la lluita per la independència, som immersos ja sense cap dubte en una lluita per la llibertat i per la democràcia. Espanya no ha pogut aguantar l’envit democràtic català i s’ha mostrat com allò que és. Sense dissimular. I la resposta, les respostes diverses que s’han posat ja en marxa, cal que tinguen en compte de manera central aquest factor.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any