1934-2026: els irresponsables

Una de les coses per les quals m’estime tant els llibres és perquè, de vegades, t’il·luminen quan més falta et fan. M’ha tornat a passar aquests dies tan terribles que vivim amb un assaig extraordinari publicat a final de l’any passat per l’historiador francès i gran especialista en el nazisme Johann Chapoutot, que es titula Les irresponsables.

En el decurs dels anys, Chapoutot ens ha demostrat que poca gent coneix tan bé l’època nacionalsocialista alemanya com ell. En uns quants llibres ha fet la dissecció de l’entramat legal i polític que va fer possible el nazisme, però també de la influència social dels més recòndits aspectes culturals del règim. És autor d’una de les millors biografies sobre Hitler que conec i algunes de les seues obres són imprescindibles per a situar històricament, sobretot, l’ascensió del nazisme al poder –Weimar.

Les irresponsables és coherent amb una trajectòria intel·lectual de dècades, però –alhora– és un llibre diferent. Cosa que ell no amaga, sinó que remarca. Perquè no és el llibre d’un historiador que analitza el passat, sinó el llibre d’un home que veu amb horror la repetició d’un període de la història que coneix a la perfecció i que sap que perillós que és.

Chapoutot hi traça un paral·lelisme inquietant entre la tràgica fi de la república de Weimar i això que vivim avui, tot denunciant d’una manera tan vibrant com colpidora els irresponsables, aquells que, “convençuts de la seua legitimitat supraelectoral” o “infatuats per la vanitat del seu geni, del seu origen o de la seua xarxa d’influències”, van creure que aliar-se amb el nazisme i assumir-ne els postulats podia ser una manera de defensar els seus interessos concrets. Sense adonar-se de la monstruositat a què obrien el camí del poder, a còpia de racionalitzar i convertir en presentables el discurs i la ideologia, la cultura i la manera de ser de l’extrema dreta.

Chapoutot els anomena “irresponsables”, i amb raó: ells no eren directament els monstres, eren els raonables, els pragmàtics, els qui “sabien què feien” i pensaven que podrien controlar la bèstia, que podrien usar-la i desfer-se’n quan ja no els fos útil. La dreta conservadora respectable, els empresaris prudents, els juristes brillants, els eclesiàstics influents, l’esquerra poruga que temia perdre vots a les eleccions, els periodistes i escriptors que creien ser més interessants si es posaven al límit i jugaven a ser l’enfant terrible… Tots aquells, en definitiva, que, un pas rere un altre, van anar normalitzant socialment allò que havia d’haver restat eternament innominable. Gent que no va creure mai, estrictament, en el nazisme, però que va pensar que potser allò no era sinó un mal menor en vista dels enormes canvis socials que vivien i que no entenien, que tal vegada era un instrument útil per a “salvar” la nació en un moment de desconcert, una força que quan calgués ja es podria domesticar de dins estant. Tots sabem perfectament com va acabar tanta prepotència, tanta ignorància, tanta ceguesa intel·lectual… I quin preu tan car va acabar-ne pagant la humanitat sencera.

Allò que fa tan pertorbador aquest llibre –i tan interessant alhora– és que Chapoutot no l’ha escrit per parlar-nos del passat. L’ha escrit perquè, amb el bagatge i el cúmul de coneixement que té, reconeix en el nostre present els mateixos gests, la mateixa lògica, el mateix mecanisme de racionalització i legitimació intel·lectual que el 1934 va fer possible allò que era impensable. 

I tot això ho defineix de manera magistral quan explica que el problema no és que hi haja extremistes –perquè d’extremistes sempre n’hi ha hagut. És pitjor i més perillós –diu– l’extensió del fenomen que ell denuncia amb coratge i que nosaltres veiem cada dia: aquesta gent normal i corrent que no es considera de dretes ni de cap manera extremista, i que tanmateix ha anat incorporant, d’un en un, els postulats de l’extrema dreta al seu pensament. Aquella gent que avui parla de la immigració com tan sols en parlava l’extrema dreta fa deu anys i que ni s’adona ni és capaç de recordar com hauria reaccionat ell mateix al discurs que ara fa seu si l’hagués sentit d’altri anys enrere. Aquella gent que avui diu que troba comprensibles algunes reaccions, que creu que cal una mena de debat que diu que s’ha amagat, un debat que fa cinc anys hauria condemnat i hi hauria negat legitimitat sense vacil·lar ni un segon. La gent que avui riu les gràcies i les frases enginyoses que abans li haurien semblat intolerables, fora de lloc, maleducades o àdhuc grolleres. Que presenta públicament tesis demagògiques i instrumentalitzades que fa pocs anys li hauria fet vergonya fins i tot de pensar-les.

Els irresponsables, en definitiva, no són els nazis d’avui sinó tots aquells –a la dreta o a l’esquerra– que contribueixen a fer que allò que era indiscutiblement impresentable fa pocs mesos o pocs anys es vaja tornant ara presentable. Que allò que era inacceptable i intolerable fa pocs mesos o anys ara es torne debatible. En definitiva, que l’odi que hauria de restar als marges de la societat democràtica i lluny de la centralitat ciutadana s’instal·le al centre i aparega als ulls d’una part de la població com una opció raonable i digna de ser tinguda en compte. 

Chapoutot ens adverteix que la història no es repeteix idènticament, però insisteix que els mecanismes sí que es repeteixen. I conclou que quan –en la distància tranquil·la del sofà– ens demanem com va poder ser que gent perfectament normal deixàs oberta la porta al nazisme, fins i tot esquivant voluntàriament de qüestionar-se què caram era aquell fum que eixia dels camps de concentració a la vora de sa casa, la resposta –incòmoda, dura, molesta, irritant– és que ho van fer exactament com ho fem nosaltres ara. 

Perquè ells també estaven convençuts que exageraven els qui els alertaven i plantaven cara al creixement de la violència verbal i el racisme, al menysteniment de la complexitat i la raó, al capgirament del llenguatge i l’extensió social de la desconfiança en tothom i la mentalitat conspirativa. Ells també estaven segurs que sabien on eren els límits de la humanitat i que serien capaços de frenar-se a temps. Ells també tenien la consciència tranquil·la perquè, personalment, no eren militants o perquè es repetien constantment que no eren d’extrema dreta –com si dir-ho repetidament els salvàs de ser-ho o, pitjor encara, els alliberàs de la complicitat i la responsabilitat de portar el país a l’hecatombe. Ells també van acceptar aquesta pèrdua total de la dignitat humana que implica malmetre els frens de la nostra consciència, de la nostra moralitat més bàsica, del nostre sentit de la transcendència, per lliurar-nos, resignats i doblegats, a l’ànima més deforme que pot tenir i mostrar l’ésser humà.

Hi ha llibres, de vegades, que arriben per dir-te allò que no vols sentir però que cal escoltar. I aquest n’és un.

PS1. La intel·ligència artificial hauria de tenir la potestat de prendre decisions de vida o mort? Concretament: la IA hauria de poder disparar els míssils nuclears dels Estats Units sense esperar ordres del president –una hipòtesi encara més dura que la que vaig dibuixar fa poques setmanes en el pòdcast 72 minuts? Pot semblar un debat increïble, però aquest cap de setmana a Washington l’enfrontament entre l’empresa Antrophic i el Pentàgon ha tractat exactament d’això. Un xoc històric i monumental que els nostres companys de The Washington Post Ian Duncan, Elizabeth Dwoskin i Tara Copp descriuen amb tots els detalls en aquest extraordinari reportatge exclusiu que VilaWeb publica avui en català: “L’atac nuclear hipotètic que ha fet miques la relació entre el Pentàgon i Anthropic”.

PS2. Barcelona rep a partir d’avui el Mobile World Congress, per vintè any. Marc Belzunces ens explica en aquest article quins són els grans temes d’enguany -entre els quals evidentment hi ha la intel·ligència artificial- i quins són els debats que el certamen posarà sobre la taula i que influiran en la vida quotidiana de la gent aquests mesos vinents.

PS3. Txell Partal ha entrevistat Lluc Salellas, el batlle de la CUP que governa Girona amb Junts i Esquerra Republicana: “El municipalisme d’aquest país practica massa el silenci“.

PS4. Antoni Pladevall s’ha anat convertint aquests darrers anys en una referència indefugible i alhora una mica outsider de la literatura catalana contemporània. Pladevall ha sabut trobar matèria literària en la pagesia i mostrar-la amb tota la cruesa, però també amb tot el magnetisme. En parla en aquesta entrevista amb Sebastià Bennasar: “Tots provenim del món de la pagesia i hauria de ser un orgull”.

PS5. Aquest cap de setmana us hem anunciat en aquesta notícia la col·lecció de llibres de VilaWeb per al 2026. Tant si sou subscriptors del diari com si no, per a nosaltres també és molt important que us feu subscriptors de la col·lecció de llibres. Perquè solament tenint una base de vendes assegurada podrem assumir els riscs d’una operació comercial que, per les característiques del mercat del llibre, defuig els paràmetres habituals de VilaWeb. (Si ja us vau fer subscriptors de la col·lecció del 2025, ara no cal que feu res més, perquè es renova automàticament, si no ens ho indiqueu altrament.) Les peculiaritats del mercat editorial fan que anem amb molta més cura i per això us demanem que ens feu confiança i adquiriu la col·lecció sencera a començament d’any, perquè així podem treballar amb unes previsions mínimes i segures, sense por de picar-nos-hi els dits, i que repercutesca en el conjunt del diari. Podeu fer-vos subscriptors de la col·lecció en aquesta pàgina. Una subscripció que us ofereix un preu reduït per a cada volum i la possibilitat de rebre’l a casa abans no arribe a les llibreries.