04.06.2015 - 06:00
El periodista i sociòleg Toni Mollà ha recollit una bona part dels seus articles d’opinió en el llibre ‘La desconnexió valenciana‘, que presenta una anàlisi i una reflexió sobre el País Valencià. Amb la lectura conjunta dels articles es ressegueix un fil conductor sobre les preocupacions socials i polítiques de Mollà, que acaba amb tres apunts de diagnosi. Sempre des de l’optimisme, malgrat les dècades de desconnexió social, que, com diu ell, ‘ser optimista és quasi una exigència moral’. Aquest vespre (19.30) a l’Espai VilaWeb, Mollà presenta el llibre, editat per Publicacions de la Universitat de València. Hem parlat amb ell sobre aquesta desconnexió, i sobre la possibilitat que ara el País Valencià torni a connectar-se. També hem volgut saber què pensa dels resultats electorals, què espera del PSPV –que acusa d’haver estat còmplice del blaverisme reaccionari quan va ser al govern– i de la promiscuïtat de les relacions entre empreses i poders polítics.
—Quan es va començar a desconnectar el País Valencià?
—La desconnexió del projecte de modernisme que s’havia construït a la darreria del franquisme comença amb l’arribada del PSOE al poder. El PSOE, per desgràcia, assumeix el projecte sòcio-cultural de la dreta i el legitima. En eixe moment el país comença a desconnectar-se, no solament de Catalunya sinó de les seues mateixes idees de progrés. Entra en la deriva que ens ha portat fins ací. Encara no sabem si aquestes últimes eleccions la tallen o no: han marcat un canvi polític, però un país no és només la política.
—Dieu que el PSPV va ser còmplice del blaveram reaccionari i que espereu que us en desdigui si torna a governar… Ho esbrinarem aviat.
—No tornarà a governar amb la majoria absoluta que tenia. En realitat, el PSOE era un tripartit, format per la tendència a Joan Lerma, a Ciprià Ciscar i el pacte amb la dreta reaccionària representat per Maria Consuelo Reina, que era la Goebbels de Las Províncias i qui marcava determinades polítiques sòcio-culturals. Això ja no és així, el PSOE ja no té majoria. I Ximo Puig, tot i que ja tenia responsabilitats en aquell moment, no és el mateix que Lerma o Ciscar. Jo tinc confiança que Ximo Puig serà més pròxim a la tradició valencianista que no els seus predecessors.
—Confieu més en aquest PSPV?
—Confie, certament, en Ximo Puig. De la mateixa manera que en altres partits confie en unes altres persones. Però el PSOE és el que és. Supose que Ximo Puig té obediència al PSOE central, però és cert que sempre ha representat la tendència més valencianista dins el PSPV. Dues proves: on ell va ser batlle, Morella, mai no s’ha tallat TV3; i mentre va ser batlle va mantenir el municipi dins la xarxa de l’Institut Ramon Llull, cosa que el govern valencià no va permetre mai. No vull elevar això a categoria però tampoc no crec que siga una anècdota.
—Què n’espereu, del previsible govern tripartit valencià (PSPV-Compromís-Podem)?
—Bé, no és clar. Sembla que Podem vol condicionar el govern sense entrar-hi, i seria possible un bipartit. No ho sé, però compte que ho esbrinarem d’ací a pocs dies. El País Valencià, després de més de vint anys de govern (im)popular mereixem un canvi ràpid. Hi ha moltes urgències i valdria la pena que els partits que negocien s’adonaren que s’han de posar a treballar ja.
—El PSPV amenaça de posar-se d’acord amb Ciutadans… Això ho entendria la gent?
—En castellà, d’això se’n diu ara ‘postureo’. En fi, no m’ho crec. El PSPV sap perfectament que Ciutadans és la crossa del PP. No és que no l’entenguera ningú, eixe pacte de govern, sinó que jo no me’l vull creure, ni tan sols el valore. Seria massa greu. Forma part de la gesticulació pública d’una negociació que no és pública. De la mateixa manera que Oltra festeja amb Podem, Puig festeja amb Ciutadans. Jo no m’ho vull creure.
—Expliqueu al llibre que heu arribat a desconfiar de la pràctica real de la política.
—Un país és, primer de tot, una societat civil i és això que hem de construir. Els projectes sòcio-culturals són més importants encara que les estructures político-administratives. Dit això, els poders econòmics, culturals, etc., són tan poderosos i tan difícils de controlar que al final t’adones que, vulgues o no, la política és l’única manera que tenim d’interferir en la vida pública aquells que no tenim poder econòmic i no controlem els grans poders mediàtics. És una desconfiança intel·lectual de la política.
—Si a això hi afegim la corrupció institucionalitzada…
—Aleshores t’entren ganes d’ anar-te’n ben lluny. Durant vint anys, el País Valencià ha estat un exemple que –a diferència de les màfies tradicionals que s’aprofitaven de la política– ací les màfies ocupaven el poder. S’ha vist –i darrerament amb el cas de Serafín Castellano i Alfonso Rus encara més– que la gent que entrava al PP amb càrrecs dirigents sabia que s’organitzava en unes xarxes de corrupció.
—La promiscuïtat entre corporacions empresarials i poders polítics i institucions.
—És la pitjor cosa de totes, és un terreny molt perillós. Les empreses informatives, per exemple, també tenen interessos econòmics i intenten condicionar les polítiques. No sé qui va dir l’altre dia que ara El País s’ha convertit en el diari de l’Íbex-35. És molt difícil de refiar-te d’una línia informativa perquè saps que darrere hi ha uns interessos econòmics. Jo no crec que cap poder mediàtic siga innocent, sempre hi ha interessos, però hi hauria d’haver unes regles del joc clares i no les tenim. Eixes promiscuïtats afebleixen i contaminen la política.
—Com s’hi posa fre?
—La gent de seguida vol posar més sistemes de control. Jo estic una mica fart que ací ho arreglem tot legislant, com l’estat francès. No és debades que l’estat espanyol, com explica Germà Bel, és una còpia de França des de l’origen. En la tradició jurídica també ho copiem. Jo en això preferesc els països anglosaxons, als quals desgraciadament no mirem gaire, que són més liberals, en el millor sentit de la paraula, i reforcen les seues estructures sòcio-culturals i confien que la gent s’autoregularà. Però les nostres tradicions culturals no són excessivament liberals. En això el catolicisme cultural ha fet molt de mal. Els països anglosaxons estan molt més influïts per tradicions liberals. A l’estat espanyol no traiem els peus de la panera! Sempre creem organismes i lleis, ens ofeguem amb tant d’ordenament jurídic! Per això dic que m’importen tant les tradicions civils o socials o ciutadanes. És això que hem de reforçar, i un poc la responsabilitat individual, que això en la nostra tradició cultural, desgraciadament, no és la tendència dominant.
—Entre la recentralització espanyola i el procés sobiranista de Catalunya, el País Valencià ha entrat en una fase diferent.
—És un moment d’incertesa. Catalunya trigarà més o menys, però ja se n’ha anat, i els bascos no els espera ningú. Nosaltres haurem de prendre una decisió o una altra. Si continuem enganxats al projecte de l’Espanya federalista i subsidiària, algú haurà de pagar la festa. I en aquest moment el País Valencià és el més pobre i el que més paga a l’estat. Mentre els valencians no ens adonem que no ens ix a compte aquesta situació permanent d’ofrenar noves glòries a Espanya, serem els qui pagarem la festa quan se’n vagen els catalans i els bascos. Jo vull pensar que alguna cosa d’això hi ha en els resultats electorals. Un dels motius de l’èxit de l’esquerra és un vot de cansament absolut i un trencament amb un model que ens ha portat gairebé a la fallida des de tots els punts de vista. Vull pensar que el primer que farà el nou govern serà denunciar un sistema de finançament que ens condemna i replantejarà les regles del joc amb l’estat.
—Us fa patir que reviscoli l’espanyolisme?
—És clar. Perquè la dreta és com la cabra, que sempre salta i saltarà. Quan no tenen alternativa sempre reviscolen els mateixos fantasmes. Estic segur que ara, i sobretot si Compromís té una influència forta en el nou govern, passarà. No crec que l’anticatalanisme que es va formar a València s’haja acabat. L’ou de la serp forma part d’aquesta societat.
—Ha arribat el moment que el País Valencià es tornarà a connectar?
—Vull pensar que sí. Sempre dic que milite en l’optimisme. Ser optimista és quasi una exigència moral. Vull pensar que hi haurà govern i que el govern, en la forma que decidesquen, serà un actor important per a aquesta reconnexió. Dit això, el meu diagnòstic és que un país no és només una estructura institucional. Desitge que el govern no faça com va fer el del PSOE, que va aixafar totes les iniciatives socials que no controlava. Que el nou govern siga còmplice d’una societat civil que té assumit el valencianisme com un tret d’identitat.
