29.05.2015 - 11:05
Per començar, què deu ser una llengua regional? Perquè m’imagino que en les classificacions que fan els lingüistes, aquesta categoria no hi deu sortir pas; a França, per llengua regional es deu entendre tota llengua parlada en territori francès que no sigui el francès, tot i que, aquesta també és una llengua regional perquè els dialectes d’oïl van formar-se en una determinada regió, situada força lluny de Catalunya, per cert.
A conseqüència del Tractat dels Pirineus, el català ha tingut la dissort de ser una de les llengües regionals de França, és a dir, una d’aquelles llengües que, després d’haver-la abocada a l’extinció, ara se li permet anar malvivint en el seu territori propi. Evidentment, si les fronteres continuessin sent les fixades el 1258 al Tractat de Corbeil, a l’Abbé Grégoire no li hauria preocupat gens si a Perpinyà es parlava en català o en la llengua que fos, i a l’escola d’Aiguatèbia no hi haurien pintat el tristament cèlebre “Soyez propes, parlez Français”.
En la nova reforma escolar franco-francesa, les llengües regionals passaran a ser una matèria optativa; de fet, no ho critico pas perquè a mi m’agradaria que a la Catalunya Nord l’estudi a escola del francès i al Principat el del castellà fos una cosa del tot voluntària, perquè de llibertat n’hi ha d’haver per a tothom, tant per als qui consideren el francès o el castellà com una part de la seva identitat com per als que no; reconec, doncs, que les autoritats franceses i jo tenim un factor en comú: a ells no els sabria gens de greu que el català desaparegués als Pyrénées-Orientales, igual com a mi tampoc no me’n sabria gens que el francès desaparegués a la Catalunya Nord.
Si el francès desaparegués, llavors el català tornaria a ser de debò la llengua de la Catalunya Nord tal com va ser-ho des de l’Edat Mitjana fins ben entrat el segle xx, però és clar, com aconseguir-ho? Primer que tot, caldria assegurar-se que tots els nord-catalans aprenguessin el català, és a dir, caldria que tot l’ensenyament fos immersiu, com ho és ara el de les escoles Arrels i Bressola; naturalment, com que pretenem viure en un món més civilitzat no usaríem pas els mètodes repressius que van usar-se en les escoles de Jules Ferry. En una primera fase, doncs, tindríem que, igual com passa ara, pels carrers de Perpinyà només se sentiria parlar francès, però podríem estar segurs que el català el sabria i l’entendria tothom, de tal manera que algú del Sud no tindria cap necessitat d’esforçar-se a aprendre el francès; a partir d’ací, hauríem de passar a la segona fase: que a casa tothom parlés en català als fills encara que la seva llengua habitual de relació amb la gent fos el francès; aquest objectiu s’assoliria no pas dient que el francès sigui un patuès propi de trinxeraires sinó creant ideologia a favor del català, per exemple tenint-lo com a única llengua oficial.
Naturalment, dins de França tot això és inconcebible, tal com ens ho demostra la manca d’interès de l’administració per satisfer la demanda d’ensenyament en català; bé, és que de fet, només hi ha dues opcions: o bé maldar perquè la Catalunya Nord acabi integrant-se a la República Catalana o continuar com fins ara amb França, és a dir, havent de dedicar tots els nostres esforços a aconseguir només no desaparèixer, i encara gràcies, perquè, com hem vist amb la darrera reforma escolar, a París sempre ens poden tirar a terra tot el que hem alçat, condemnant-nos a viure el mite de Sísif. I per si a algú li interessa els resultats de les darreres eleccions al Principat semblen assenyalar un creixement de l’independentisme. El moment en què només els historiadors sàpiguen que, abans, el Ripollès era d’Espanya i el Conflent de França encara és lluny però això no vol dir pas que no pugui arribar mai.
Xavier Deulonder i Camins (escrit el dilluns 25 de maig del 2015)
Com sempre, també podeu reaccionar aquí deixant-hi opinió o informació complementària vostra, segur que us hi contestarà.
