13.03.2015 - 06:00
La consulta del 9-N sobre la independència de Catalunya va ser un èxit esclatant. Dos milions tres-cents mil ciutadans es van alçar i van desobeir un estat que els volia callats i a casa. El 9-N va ser el primer cim d’un camí que s’havia gestat durant molt temps. Però no va restar exempt de conxorxes, disputes, rivalitats i joc brut: de l’estat espanyol contra el procés, però també dels partits polítics, ells amb ells. El periodista Pere Martí explica l’abans i el després del 9-N en el llibre ‘Escac a l’estat. La trama secreta del 9-N i la represa del procés‘ (Pòrtic, 2015). N’hem parlat amb ell en aquesta entrevista que avança algun dels secrets que explica al llibre. Què va passar el 7 d’agost entre Mas i Junqueras? Per què es van discutir Ramon Espadaler i Joana Ortega el 9-N al matí? Per què la CUP va fer costat al nou format del 9-N després de la prohibició del TC?
—S’assenyala la misteriosa reunió del 7 d’agost com el moment de ruptura entre Mas i Junqueras. Què hi va passar?
—Va ser una reunió important per al procés perquè hi va haver la formalització del desacord estratègic entre Mas i Junqueras. Tots dos van evidenciar que tenien fulls de ruta diferents per a encarar la consulta. Mentre Mas proposava unes plebiscitàries el mateix 9-N si el TC suspenia la consulta, Junqueras defensava que la consulta s’havia de fer tant sí com no i considerava una renúncia la posició de Mas. El republicà volia fer la consulta amb els mitjans que fos encara que hagués estat il·legalitzada.
—ERC certificava la pèrdua de confiança en Mas.
—A partir d’aquella reunió, la tesi d’Esquerra era que Mas no seria capaç de fer la consulta.
—I a partir d’aquell moment, com més anava més desconfiança hi havia. Amb una escenificació evident al debat de política general a final de setembre.
—A partir del 7 d’agost tots els moviments de Mas i Junqueras són fruit de la desconfiança. Però cal tenir en compte que la interpretació que va fer ERC de l’actitud del president va ser determinant perquè dugués endavant la llei de consultes i signés el decret de convocatòria. I també perquè s’acabés fent la consulta malgrat la prohibició. Amb tot, la desconfiança d’ERC en Mas no va afluixar. Va ser una discrepància política que durant el setembre i les cimeres de partits de l’octubre es va fer molt evident, però que va quedar superada per l’entusiasme de la convocatòria de la consulta i no va afectar l’èxit del 9-N. Per sota de l’eufòria de la gent, el malestar entre els partits no deixava d’augmentar. Tot plegat va quedar encara més clar quan Mas i Junqueras van fer les conferències. La fractura de la unitat estratègica va exposar-se als ulls de tothom.
—Hem passat moltes pàgines. Tornem enrere. Què va passar en les tres cimeres famoses al Palau de la Generalitat, al Palau Robert i al Palau de Pedralbes?
—Es va fer una mica el ridícul, amb aquestes reunions, que havien de ser secretes i es filtraven a primera hora. La desconfiança entre els dos que les havien de liderar era total i això les va condicionar completament. Fins i tot, Mas i Junqueras es van reunir en secret abans de la reunió de Pedralbes per mirar d’acostar posicions. Per una altra banda, hi havia el desinterès manifest d’Iniciativa, que no volia jugar fort en el procés. Herrera buscava una porta de sortida a cada reunió. Els partits van ser incapaços de prendre el relleu de la societat civil en el lideratge i la concreció dels següents passos del procés.
—La CUP era qui més havia fet bandera de la desobediència, però també va ser qui va entomar més ràpidament la jugada del president. Com s’entén?
—La CUP va entendre que qualsevol convocatòria que esquivés l’ordre de prohibició de l’estat espanyol era un acte de desobediència. Hi ha dos factors que també ho van facilitar. Primer, que durant les reunions es va consolidar la sintonia personal entre David Fernàndez i Artur Mas. Segon, la CUP sabia que la confrontació real amb l’estat era votar. I votar el 9-N. Cal pensar que Junqueras va arribar a proposar d’ajornar la consulta per fer-la amb més bones condicions. La CUP es va afegir a la proposta del president des d’una distància crítica. I el seu gest va ser determinant.
—La setmana de la ruptura i la reconducció del 9-N es va tancar amb l’acte d’Òmnium i l’ANC a la plaça de Catalunya. Va servir per a reconduir la situació?
—Herrera havia dit que no votaria i va acabar votant. Junqueras havia parlat de rendició de CiU i va acabar fent de voluntari en una mesa. L’acte del 19 d’octubre va ser el retorn de la societat civil, que havia deixat el procés en mans dels polítics després de la V de l’Onze de Setembre. Va tornar per dir amb molta claredat als partits que es posessin a treballar perquè el 9-N fos un èxit. Va ser la primera convocatòria de l’ANC i Òmnium on els crits a favor de la unitat van ser predominants. En les diades anteriors no es cridava ‘unitat’ perquè es considerava cosa feta. Els partits que no veien clara l’estratègia de Mas la van acatar i es van posar a treballar per la consulta, potser sense gaire entusiasme.
—I Forcadell va exigir la convocatòria d’eleccions a principi del 2015. Això va tranquil·litzar ERC?
—Esquerra ha fet tot aquest procés amb la por de si el govern i el president frenarien. La crida de Forcadell va ser un gest cap a ERC perquè es tranquil·litzés i es posés a treballar pel 9-N. La veritable voluntat de l’ANC —tal com deia el seu full de ruta— era que el nou parlament s’hagués constituït a la primavera i que es fessin eleccions amb una candidatura unitària.
—Aquella crida a convocar eleccions en tres mesos va incomodar Convergència.
—Sí. Perquè Convergència hauria fet les plebiscitàries el 9-N. I després no tenia clar quin era el millor calendari per a fer-les. Mas va dir que el 9-N necessitaria una segona volta en forma d’eleccions sense precisar la data. ERC volia fer-les al març i li anava molt bé que Forcadell ho demanés de la manera com ho va fer.
—Mas ja sabia que ERC no voldria anar en una llista unitària. Per tant, no volia posar data a les eleccions.
—Exacte. La pressió de la data els anava en contra a l’hora de negociar la fórmula de les plebiscitàries. Mas va dir que la condició per a fer-les al març era que hi hagués una llista com la que va proposar a la conferència del 25 de novembre.
—Amb tots aquells entrebancs i pressions, es va arribar al 9 de novembre. Al llibre, expliqueu que algunes ordres judicials als mossos van provocar fortes tensions entre consellers?
—Una de les coses que explico al llibre és que la vice-presidenta del govern, Joana Ortega, responsable de l’organització de la consulta, va rebre una trucada del conseller Espadaler el dia 9 a primera hora demanant-li la llista de voluntaris que s’havien registrat. Ortega s’hi va negar en rodó. Allò volia dir revelar la identitat dels més de quaranta mil voluntaris. Van tenir una conversa molt tensa. Al final, es va enviar una carta a la fiscalia dient que no tenien els noms a disposició i que no els donarien. Va ser un acte de desobediència. Lliurar els noms dels voluntaris hauria estat intolerable.
—El 9-N va originar tensions internes. Però també va tenir atacs forts de l’estat espanyol. Per exemple, un ciberatac important el cap de setmana de la votació.
—Tot el procés de la consulta es fa contra la voluntat política del govern espanyol, que no vol dialogar en cap moment. Ni tan sols quan Joana Ortega viatja en secret a Madrid per reunir-se amb Soraya Sáenz de Santamaría per mirar de frenar l’ofensiva judicial contra el 9-N. L’estat espanyol va forçar els límits de l’estat de dret. La consulta va fer evident que a l’estat espanyol no hi ha separació de poders. La manera com es va utilitzar el Tribunal Constitucional va ser aberrant des del punt de vista democràtic. La revolta dels fiscals —insòlita en un cos de la judicatura espanyola— per la querella contra Mas, Ortega i Rigau va ser l’exemple més clar de l’abús de poder del govern de Rajoy.
—Contra tot això, la consulta va ser un èxit absolut. Però la festa va durar poc.
—El malestar entre partits va tapar injustament l’èxit cívic i polític de la consulta. Que dos milions tres-cents mil ciutadans anessin a votar en una convocatòria prohibida per l’estat espanyol és impressionant. Va ser espectacular. Un acte de desobediència mai vist al món. El 9-N es pot comparar amb els actes de desobediència més coneguts de la història. Podem parlar de Martin Luther King, de Rosa Parks, de Gandhi… sense fer demagògia. Parlem de dos milions tres-cents mil ciutadans d’una població de set milions i d’un cens electoral de cinc milions i mig. Això és molt gros! En qualsevol país normal hauria significat un reforçament definitiu del moviment que l’hagués promogut i hauria implicat una disposició de l’estat a negociar.
—En poques setmanes ens trobem amb les conferències de Mas, primer, i Junqueras, després. Què va passar?
—Van ser l’escenificació de fulls de ruta contraposats. Les discrepàncies es van teatralitzar. Va esclatar una bomba que feia temps que s’anava carregant.
—Què ens van indicar aquestes escenificacions?
—Junqueras va anar a la conferència del president i li va costar molt d’aplaudir. En canvi, Mas va anar a una conferència de partit —cosa inèdita en un president— i després d’haver aplaudit les intervencions de Junqueras, va sentir com la gent cridava ‘president, president…’ al final de la conferència. Les formes van ser molt diferents. Em sembla que ERC no va entendre bé la proposta de Mas. El president proposava de continuar el procés sense els partits de manera que el lideratge romangués en la societat civil. Sense prescindir completament dels partits, però donant el pes dels mesos més decisius a la societat civil, que era qui havia fet caminar el procés.
—La societat civil havia de portar el país a la independència.
—Mas dibuixava un període de divuit mesos per a fer-ho. I ERC ho va llegir com una OPA. Fins i tot es va parlar de xantatge, des de les files republicanes. I no era així. Mas va arribar a pensar a tancar la llista electoral. La proposta de Mas no era partidista. En canvi, Esquerra va fer una proposta legítima, però de sigles. Oberta a l’esquerra i tot això, però molt diferent de la del president Mas. El president estava disposat a sacrificar el seu partit en favor del procés i Oriol Junqueras, no.
—Això ens va situar en un atzucac que va fer perillar el procés.
—La incapacitat de CDC i ERC —que són la garantia de l’èxit del procés— per a acordar una estratègia i per a entendre’s va obligar la societat civil a tornar a fer un pas endavant per salvar la situació. Forcadell, Casals i Vila d’Abadal es van abocar a pressionar Mas i Junqueras perquè trobessin un punt comú. Es va arribar a un acord de mínims el 14 de gener, però que no va significar una restauració de la confiança i les bones relacions. Es va poder pactar un calendari amb unes eleccions el 27 de setembre amb caràcter plebiscitari. De fet, el 14 de gener es va acordar de deixar la porta oberta. Poca cosa més. Era un pacte de mínims que calia dotar-lo de contingut. Cal un full de ruta creïble i viable per a tornar a despertar la il·lusió si l’independentisme vol guanyar les eleccions del setembre.
—Sembla que comencen a fer-se passes en aquesta direcció. Ara s’han incorporat tres assessors d’ERC al govern.
—Certament, després de mesos de falta de diàleg entre Mas i Junqueras, hi ha símptomes de desglaç. La reunió de la setmana passada entre el president i Junqueras ha servit per a començar a esbossar un full de ruta comú cap al 27-S i s’ha concretat amb l’entrada d’assessors republicans al govern. Són fets que demostren que CiU i ERC han entès que la divisió és paralitzant i que la unitat d’acció suma. La unitat és condició necessària perquè les eleccions del 27-S siguin plebiscitàries.
—Després d’haver analitzat tot allò que va passar abans del 9-N i després, creieu que s’arribarà al 27-S en condicions?
—S’ha de confirmar la tendència que ens indica aquesta incorporació d’assessors d’ERC al govern. En la mesura que el full de ruta vagi dotant-se de contingut, les expectatives aniran millorant. Diria que Mas i Junqueras han arribat a la conclusió que, si es barallen, hi perd tothom, i que, si estan junts, hi guanyem tots. No sé si amb una candidatura unitària, perquè no vull reobrir debats tancats, però sí que tinc clar que sense unitat estratègica no hi ha opcions de victòria. La divisió resta. I la unitat no suma, sinó que multiplica.
—La unitat és un concepte que pot tenir molts significats…
—Quan parlo d’unitat, no em refereixo a una llista paraigua. Els continguts són molt importants. I cal generar confiança. Amb un full de ruta sòlid i engrescador, l’independentisme pot encarar les eleccions amb garanties. Si els partits arriben dividits al 27-S, els ciutadans hauran de decidir a qui premien i a qui castiguen amb el seu vot per l’actitud durant el procés.
