Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Notícies

Dijous  26.02.2015  06:00

Autor/s: Bel Zaballa

Feliu Ventura: 'Torna a ser necessari recordar l'Ovidi perquè la seua memòria perdure'

Entrevista al músic de Xàtiva, que dissabte actuarà al Barnasants

Men?ame
 

Feliu Ventura va publicar una carta oberta i la CAL, Som Països Catalans i la Xarxa d'Ateneus del país van recollir-la per a donar forma a la 'Festa Ovidi, 20 anys de vacances'. Una festa d'homenatge a Ovidi Montllor que s'ha d'estendre durant tot l'any de sud a nord del país, i per això els organitzadors van fer una crida (vídeo) fa uns dies des de l'Espai VilaWeb. Ventura destaca en aquesta entrevista de VilaWeb les capacitats artístiques del cantant d'Alcoi, a qui ret homenatge en tots els seus espectacles, i la seva lluita pels dret d'un ofici que comparteixen i que diu que encara té moltes mancances. 

—Sou l'instigador de la Festa Ovidi...
—Hi ha molta gent que se m'havia adreçat per veure què es podia organitzar i, com que era molta gent de molts llocs diferents, vaig decidir de fer una crida per unificar totes les propostes, basant-me en el model de la Festa Estellés, que funciona molt bé, sobretot al País Valencià. 

—L'Ovidi comença a ser allà on es mereix? 
—Si fem un cop d'ull a aquests últims vint anys, veiem que del 1995 al 2000 hi va haver un buit absolut. A partir del 2000 van començar a aparèixer algunes iniciatives, pràcticament per l'obstinació personal d'uns quants. Es va fer la primera antologia de l'Ovidi, per part d'Antoni Miró, després va aparèixer el llibre de Núria Cadenes, els Inadaptats van muntar la Fera Ferotge… El 2005 el PP va negar-se a declarar l'Any Ovidi a les corts perquè va dir que amb deu anys no n'hi havia prou. Això va originar una forta reacció i els anys 2005 i 2006 es van fer tot un seguit d'homenatges amb cara i ulls, com ara l'espectacle 'L'Ovidi se'n va a Palau'. Després arriben aquests deu anys en què sí que hi ha hagut un record més constant sobre la figura de l'Ovidi. Però ara passa que hi ha una generació nova que ha nascut després de l'Ovidi, per a qui que la seua obra s'ha convertit en un clàssic de la cultura catalana. Per tant, ara la visió de l'Ovidi és una altra. 

Gràcies a tots eixos homenatges alternatius hi ha cançons de l'Ovidi que encara s'escolten i que, si no fos per això, no s'escoltarien, perquè no apareixen a cap televisió. Al País Valencià ja no tenim cap televisió ni ràdio en què es puga emetre l'Ovidi. I com que no tenim accés als mitjans públics de comunicació, és necessari una altra vegada que la societat civil, el poble, recordem l'Ovidi perquè la seva memòria perdure. 

—Quin lloc ocupa l'Ovidi en la cultura d'aquest país? 
—Dins la tradició europea de cantautors, l'Ovidi és un cantautor amb tota una sèrie d'excepcionalitats. Ha sabut ajuntar com ningú acció, dicció i cançó, i té un control molt gran de l'escenari. Les seues cançons viuen en una realitat concreta, la del final del franquisme i principi de la transició; per tant, és una història bastant paral·lela a la del procés constituent en què ens trobem ara. Per això les seues cançons encara tenen una lectura molt actual. 

—Com us ha influït en la vostra carrera? 
—Pràcticament jo comence a cantar quan l'Ovidi ja no hi és. Encara que la primera vegada que vaig escoltar-lo va ser quan jo tenia quatre anys, a la plaça de la Galera de Xàtiva. Ell està en moltes de les meues cançons, però crec que no únicament en les meues, crec que hi ha una generació de cantautors que ha tingut una gran influència de l'Ovidi. 

—Suposo que també el tindreu present en el concert d'aquest dissabte al Barnasants, que justament li dedica el festival d'enguany. 
—Als meus concerts sempre hi ha un xicotet homenatge a l'Ovidi. Sobretot perquè va ser un treballador que va lluitar pels drets de l'ofici a què jo em dedique, i si hem aconseguit algunes conquestes ha estat gràcies a gent com ell i a la seua generació, tot i que encara hi ha molt de camí a fer. El meu homenatge és també un homenatge a un referent en l'ofici, no tan sols en la construcció de les cançons. 

—Això lliga amb l'article de Cesk Freixas que publicàvem dimarts, on us citava. 
—El problema va lligat amb la història de l'Ovidi i també amb els predecessors de la Nova Cançó i el que va venir després, que no tenia nom. A partir de l'any 1978, les forces que s'anomenaven democràtiques i que anaven a 'conquerir' l'espai polític, van començar a fer una sofisticada acció en contra de la cançó. I els cantautors van tenir menys accés als escenaris públics i als mitjans de comunicació, tot i que havien restat --d'alguna manera-- els qui havien fet possible el canvi. D'aleshores prové això que tenim ara. En la nostra història de la música hi ha un buit als anys 1980 i 1990, que és el moment en què més hauríem necessitat músics en la nostra llengua a primera línia per a propiciar la normalització del nostre idioma. No va ser així. I això va ser per una acció política. 

Després ens trobem amb aquella imatge negativa que té la gent del cantautor, com un tipus d'espectacle que no és apte per a segons quins llocs, que és per a l'hora del cafè, etc. Tot això prové de la imatge creada des del 1978. I per això els cantautors de la Cançó han tingut molts problemes laborals.

Quins són els problemes del vostre ofici?
—Ens trobem amb una situació en què no estem protegits com a treballadors, no tenim un sou mínim, no tenim cap tipus de sindicació per a protegir-nos. Bona part de la culpa és nostra, és veritat; però n'hi ha una altra, que ha estat la impossibilitat de fer-ho i lluitar contra una imatge creada. 

—Abans d'acabar us volia demanar pel 'caloret' de Rita Barberà, més enllà de les bromes i els 'memes'… 
—Com a professor que he estat, vull dir que el problema no és parlar malament el valencià, no és important parlar-lo bé o malament. Sinó que Rita, com a alumna, no ha practicat gaire, i només parla valencià per a fer populisme. Fa vint-i-quatre anys que és alcaldessa i en fa uns quants més que és ciutadana del País Valencià i no ha fet mai l'esforç d'obrir el llibre i saber com es conjuguen els verbs. 

—El 24 de maig serà el punt d'inflexió on començarem a veure com es materialitza el canvi polític al País Valencià?
—Serà el moment en què es farà evident. I, si no, hi serem tots per a dir que les coses no es fan com s'haurien de fer. És veritat que hi ha una urgència institucional al País Valencià, però realment els canvis s'han de produir des de baix. Hi ha una societat valenciana que sempre ha estat molt viva i que no accepta tot això, que no s'ha traduït mai en una majoria a les institucions, però que sí que és majoria al carrer. Sempre ho ha estat. El poble valencià no és Rita Barberà, ni de lluny.  

Men?ame