Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Diumenge  08.02.2015  00:57

Autor/s: Josep Miquel Bausset · Monjo de Montserrat

La Mare de Déu de Lorda parlà occità

Men?ame
 

L'11 de febrer, l’Església celebrarà la festa de la Mare de Déu de Lorda, nom en Occità, que els francesos van traduir per Lourdes. Eixe dia celebrem la festa que commemora la primera de les aparicions de la Mare de Déu a Bernardeta Sobirós, l'11 de febrer de 1858.

Bernadeta era una xiqueta gascona, senzilla i de cor bo, que va ser testimoni de les aparicions de la Mare de Déu al poble de Lorda, una vila de Gascunya.

Aquell 11 de febrer de 1858, quan Bernardeta anava a fer llenya a la vora del riu Gave de Pau, va veure una 'Senyora' que va aparèixer en una cova i que li va donar una sèrie de missatges referents a la vida cristiana. La primera aparició va anar seguida de dèsset aparicions més, que van tindre lloc entre aquell 11 de febrer i el 16 de juliol del 1858.
 
La Mare de Déu va triar un minúscul racó del Pirineu, una gruta al costat del riu Gave de Pau, per a parlar amb una joveneta de cor pur i de salut delicada, que només parlava occità. De fet, al segle XIX a tota la Gascunya i al sud de França, la gent parlava normalment en occità. El francès encara no havia guanyat la batallà a la llengua del poble senzill. Com escrivia mossèn Valentí Miserachs, 'la consideració que tenien de l’occità, i que encara hui és vigent, [com molts creuen també del valencià] era la d’un simple dialecte de llauradors, un “patois” que, segons els principis il·luminats de la Revolució calia extirpar de la faç de la terra'. Però va ser aquesta llengua humiliada que formà part del missatge de Lorda.

Bernardeta explicà l’aparició que havia tingut i les paraules que havia rebut d’aquella 'Senyora'. La pobra xiqueta va haver de patir uns severs interrogatoris per part de les autoritats eclesiàstiques i civils. En un d’aquells interrogatoris li preguntaren a Bernardeta en quina llengua li havia parlat la 'Senyora'. Li deien: 'Saps què és una llengua?'. Bernardeta, que pràcticament no havia anat a l’escola, va traure la llengua quan sentí la pregunta sobre si sabia què era una llengua. Però aquells sàtrapes li digueren: 'No ens referim a aquesta llengua que traus!! Et preguntem en quin idioma se’t va dirigir la Mare de Déu'. I Bernardeta respongué amb tota naturalitat: 'Amb la llengua de Lorda'. El tribunal, indignat, respongué: 'Com és possible? La Mare de Déu només pot parlar en llatí o en francès!'.
    
Les autoritats que interrogaren Bernardeta sobre aquella dona que se li havia aparegut no podien entendre que la Mare de Déu li haguera parlat en occità i no en francès o en llatí. Ni en espanyol! I per això li repetien: 'La Mare de Déu no coneix aquests dialectes'. Però ella els contestava: 'Si la Senyora m’haguera parlat en francès, no hauria entès gran cosa'. I com que la llengua habitual de Bernardeta era l’occità, la Mare de Déu li va comunicar en aquesta llengua que ella era la 'Immaculada Councepciou', així, en occità.

La llengua humiliada i marginada (com margina l’Església el valencià) va ser la que la Mare de Déu va escollir per a comunicar-se amb Bernardeta. Per això al peu de la imatge de la Mare de Déu de Lorda hi ha escrita aquesta frase en occità, tal i com Maria li parlà a aquella xiqueta.

Una vegada més es feia realitat el Magníficat, el Càntic de Maria, perquè Déu 'derroca els poderosos del soli i exalça els humils' (Lc 1:52). La llengua humiliada i marginada, va ser la llengua que Maria trià per a comunicar el seu missatge.
 
Finalment el tribunal que interrogà Bernardeta va comprendre que la Mare de Déu no li havia parlat en francès ni en llatí, sinó amb la llengua del poble. De la mateixa manera que Jesús, Maria, Josep o els Apòstols no parlaven en llatí (que era la llengua del poder imperial) ni en grec (la llengua de la cultura imperant), sinó en arameu, la llengua del poble senzill.

Espere que algun dia la jerarquia de l’Església Valenciana comprenga que el valencià és una llengua de cultura, de comunicació i de pregària. Espere que algun dia, els qui encara neguen la nostra llengua a la litúrgia i als Seminaris, comprenguen que, pastoralment, el valencià és la llengua més adient per a celebrar la litúrgia. Per a pregar Déu. Per a celebrar la nostra fe. Perquè fins ara, la jerarquia valenciana creu que els valencians ens hem d’adreçar a Déu en castellà. Possiblement, deuen creure ells, perquè Déu no entén el valencià.