Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Notícies

Dissabte  15.11.2014  06:00

Autor/s: Montserrat Serra

D'hortalisses, flors i herbes remeieres

Fra Valentí Serra és sacerdot de l'orde dels caputxins, historiador i herbolari · Els seus llibres de remeis amb herbes, flors i hortalisses enclouen un concepte de respecte per la natura i per la terra

Men?ame
 

Fra Valentí Serra (Manresa, 1959) és historiador i arxiver dels Caputxins de Sarrià. Fill de pagès, el coneixement de les herbes remeieres i l'ofici d'herbolari li vénen de casa. Alhora, aquests sabers els ha cercats i trobats en els arxius monacals. El visitem per parlar-hi dels tres llibres que aquests darrers anys ha publicat a l'editorial Mediterrània: primer, el receptari 'Cuina caputxina. Les pitances dels frares' (2010); després, 'Els caputxins i les herbes remeieres' (2011), que ha estat un èxit i ja se n'han fet quatre edicions; i, finalment, 'Hortalisses i flors remeieres', d'enguany, que ja compta amb dues edicions. 

Quina és la clau de l'èxit de fra Valentí Serra, que recull remeis i receptes naturals emprats antigament pels caputxins, tot mantenint el català antic dels documents originals? Quin mètode de treball segueix?

Ens dóna la benvinguda i ens porta a l'hort, al bosc i al jardí del monestir, un espai increïble dins de la ciutat. Ara l'hort és a guaret tot l'hivern, per això no hi trobem ni enciams ni escaroles ni col-i-flors ni pastanagues ni bledes ni espinacs. Però, així i tot, és un entorn bonic i tranquil, bo per al recolliment, per a la meditació. A l'entorn de l'hort hi ha plantades una gran varietat d'herbes remeieres: sàlvia, salvió, ruda, espígol (barballó, en diuen a Manresa), romaní i farigola o timó (herbes reines de la Mediterrània)…

Fra Valentí Serra comença a amollar un reguitzell de remeis casolans i propietats d'aquestes herbes, coneixements que li vénen de pagès i de l'orde caputxí a què pertany: 'Els frares antics, de la pell, en deien el tercer ronyó. Mira: agafa romaní florit, el poses quaranta dies a sol i serena dins una ampolla amb esperit de vi, ben tapada. És molt útil per als dolors reumàtics. Mira la caputxina! Aquesta herba és un antibiòtic natural i remineralitzant de l'organisme. El timó també és un antibiòtic natural. A còpia de prendre sopa de farigola es converteix en un bon protector de l'organisme.'

Li demano si és dels qui creu que tenim una societat sobremedicada. I respon: 'Se'n fa un abús, dels medicaments, tot i que la crisi econòmica i les retallades han frenat aquesta tendència. Això potser és un dels factors que ha fet recuperar les tradicions naturals. Les herbes són encara millors per al nostre organisme.'

Aquest podria ser un motiu per a entendre l'èxit del llibre de les herbes remeieres. Però fra Valentí Serra n'apunta més: 'Una part de l'èxit es podria explicar per aquesta conjuntura de crisi, però l'interès per a tornar a allò que és natural també ve de la quantitat de contraindicacions per a l'organisme que contenen els medicaments convencionals. I un tercer factor que també penso que és significatiu és que he pogut acompanyar el llibre amb la meva doble condició: és un recull de remeis trobats en texts antics que, com a historiador, he anat guardant, però també m'he regit per la condició d'home rural que sóc. Vinc de pagès i a casa em van transmetre aquest saber tradicional, que ara he combinat amb els sabers conventuals. Aquests convergència de sabers, teòrics i pràctics, penso que també ha comportat la gran acollida.'

Aquest saber dels remeis naturals, a quina època es remunta?: 'Alguns d'aquests remeis vénen de l'edat de pedra. Això crea una fascinació alhora que acredita aquestes tradicions que vénen de tan antic i que ni el progrés científic no ha aplacat. Algunes de les herbes remeieres més antigues són la cua de cavall, el llentiscle, l'arç blanc…L'ús d'aquestes herbes és antiquíssim. De les llavors del llentiscle, per exemple, se'n va extreure el primer oli per a amanir. I és una substància que té moltes propietats contra les malalties de la pell i les genives. Els egipcis la feien servir per momificar els cadàvers.'

Però parlem una mica dels tres llibres publicats a l'Editorial Mediterrània, dins la col·lecció 'A la caputxina' i el procés de treball que segueix: 'Vam començar per la cuina. Això ens va portar a les herbes, perquè hem de mirar de menjar d'una manera sana i natural, i aquesta idea ens va fer determinar com conrear la terra d'una manera ecològica.'

Precisament, el darrer llibre és dedicat al conreu de les hortalisses i les flors remeieres: 'Mira, l'ONU ha proclamat el 2015 l'Any Internacional de l'Agricultura Familiar. Això lliga molt amb la nostra cultura de la casa i l'hortet, i és una manera d'assegurar-te la subsistència bàsica. Alhora, el conreu de proximitat ajuda a espiritualitzar la vida, fa prendre consciència a l'home que no n'hi ha prou amb el treball, sinó que s'ha de comptar amb les inclemències de la natura i els processos per superar-les. Posa l'home en relació amb el procés de creació, són els fruits del teu treball i del regal de Déu. Guanyar-se el cel mirant la terra és la tradició espiritual dels frares. Aquest llibre, 'Hortalisses i flors remeieres', té una relació directa amb tot això. I també coincideix amb l'interès que hi ha darrerament pels horts urbans. Els caputxins, des de Sant Francesc, que hem tractat la terra no com si en fóssim els amos, sinó com a administradors, amb germanor i respecte. Per això no hem volgut mai l'agricultura a gran escala, sinó adaptada a la comunitat, amb una productivitat adequada a les necessitats d'aquells que ha de sostenir. Sense escanyar la terra.'

'Hortalisses i flors remeieres' recull un gran nombre d'aportacions que es fan en un llibre del 1852 de títol llarguíssim: 'Lo jardiner hortolá y florista, ó modo de cultivar la terra segons ús i práctica de bon pagès, y preparar y cuidar l'hotalisa, llegums, cols, enciam etc. Seguit de altre tractat acerca los horts. Arreglat segons Ligier, y altres Autors que se han ocupat en la matèria, y segons la pràctica y costum dels PP. Caputxins de Catalunya'. Explica fra Valentí Serra: 'L'any 1852 en feia quinze de la desamortització de Mendizábal i l'exclaustració dels caputxins i els altres ordes religiosos. Era una època que no se sabia si es podria restaurar la vida monàstica i això va fer témer que tot aquest saber es podia perdre. Per això es va escriure. Era un patrimoni que no es podia perdre: com treballar la terra, esporgar, conservar i aprofitar al màxim el producte de temporada.'

Continua: 'Certament hi ha molt de material tret de "Lo jardiné hortolá y florista…" , però també de la "Terapéutica Antigua" d'Hilari d'Arenys de Mar i de textos trobats en llocs dispersos, sobretot a l'arxiu dels caputxins i també en els manuscrits de la biblioteca universitària i fons monacals de la Corona d'Aragó.'

'El meu mètode de treball és fàcil: com a historiador i arxiver sempre treballo en monografies, algunes de llarg abast, com la història de les monges caputxines. Durant aquests treballs m'he anat trobant amb material molt interessant que no tenia a veure amb la recerca, però que he anat guardant en carpetes: receptes de cuina, remeis populars, tradicions pairals i monàstiques. I també dades sobre Ramon Llull, per exemple. D'aquestes carpetes, en dic el meu rebost. Quan tinc una carpeta força plena, me la miro, l'estudio i d'aquí en pot néixer un llibre. Així vaig fer el primer de les receptes de cuina. Ara vull proposar a l'editorial de fer un nou volum dedicat a la cuina d'aprofitament en temps de crisi. És un bon moment per a treure'l, no trobes?'

Aquests llibres de fra Valentí Serra també fan evident que els caputxins són un orde religiós que sempre ha emprat el català, a diferència d'alguns altres: 'La meva tesi doctoral contenia un estudi sociològic de les vocacions. Curiosament, vaig descobrir que eren pocs els caputxins que venien de la noblesa o de l'estament militar. La majoria venien de pagès i de la menestralia. Per això usaven principalment el català. I això també explica que convergissin una sèrie de sabers que s'han enriquit mútuament, com per exemple les herbes remeieres. També la cuina caputxina era molt identitària. I en els llibres he mantingut el català antic, perquè vam intentar traspassar-lo al català estàndard d'avui i no tenia sentit.'

Men?ame