28.10.2014 - 06:00
Des de 1959 és un tòpic referir-se en el món occidental a l’escissió de dues cultures (Snow, 1965), la dels humanistes i la dels científics i tècnics, amb problemes de comunicació entre elles. Alguns, fins i tot, no consideren que aquesta última haja de qualificar-se de cultura i, per això, també es parla de la incultura dels científics. Altres l’atribueixen a l’excessiva especialització d’aquests. Però com veurem en aquest article, les grans interaccions de la ciència amb l’esfera cultural al llarg de la història (amb l’arquitectura, la religió, la filosofia de la Il·lustració o la literatura) posen de manifest que la ciència és un element fonamental de la cultura (Solbes, 2002). Vist que avui dia entenem per ciència una forma de pensament i raonament formal que té el seu origen pràcticament en el Renaixement, mostrarem les relacions de la ciència i la literatura en aquesta època, i passarem a la ciència contemporània, que és on aquestes relacions s’han desenvolupat de manera més significativa. Això fa que la ciència estiga present en la literatura, amb temes, personatges i, fins i tot, autors, la qual cosa, com veurem, permet utilitzar aquesta literatura per a la divulgació de la ciència i del seu context social.
Ciència i literatura moderna
En el Renaixement i el Barroc comencen a aparèixer en la literatura personatges científics, sobretot metges, cirurgians i apotecaris, pel seu nombre major i pel seu paper en assumptes humans com la malaltia i la mort (Solbes, 2002). El fet que les matemàtiques i les ciències foren les glòries de la Il·lustració es pot veure en la literatura de l’època. Així, Jonathan Swift en els ‘Viatges de Gulliver’ (1726), ens mostra en el tercer viatge una illa, Laputa, que se sosté magnèticament en l’aire, habitada per homes dedicats totalment a les matemàtiques i la música. Des de l’illa volant és «fàcil […] que qualsevol príncep pose sota la seua obediència tot país situat davall». Presagiava així una ciència aliada natural del poder, per a dominar els éssers humans i la naturalesa. De pitjor estima gaudeixen els científics naturals que, en la Gran Acadèmia de Lagado, es dediquen a extraure els raigs solars dels cogombres i a transformar els excrements humans en menjar, invertint així els fenòmens de la natura. Voltaire s’hi inspira en el seu conte ‘Micromégas’ (1752), on narra els viatges espacials que porten aquest gegant a la Terra, cosa que aprofita per a fer una sàtira dels humans i un elogi de la ciència, que sembla ser l’única cosa en què es poden posar d’acord.
Johann W. Goethe tractà de realitzar contribucions a la ciència. A partir de la seua filosofia natural va escriure una teoria del color equivocada i va realitzar aportacions interessants a la morfologia vegetal i humana. En ‘Les afinitats electives’ (1809) es basa en la idea que les passions humanes entre els protagonistes s’escapen de tota previsió racional, igual com s’esdevenia amb les unions i les separacions químiques en aquella època. Des del seu vitalisme, Goethe oposa l’activitat química al regnat de les lleis mecàniques.
En els grans clàssics de la novel·la del segle XIX (Stendhal, Balzac, Dickens, Flaubert, Dostoievski, Tolstoi, Galdós, Clarín, Oller) apareixen ben reflectides l’ascensió de la burgesia i la importància del capital, però la revolució industrial i el naixement del moviment obrer mereixen menor atenció. Fins i tot Dickens, malgrat que Anglaterra va ser el primer país on es va desenvolupar la revolució industrial, només tracta el tema en ‘Temps difícils’ (1854), en què pren com a escenari una ciutat industrial. Cal esperar uns quants anys, fins que Zola escriga ‘Germinal’ (1885), perquè l’industrialisme i els obrers tinguen un paper protagonista. I si l’industrialisme tarda tant a aparèixer en la literatura, caldria suposar que la ciència, una realitat social més minoritària, tingués un impacte menor en la literatura. Però no és així. Molt prompte hi ha autors que presenten químics, inventors i enginyers. Per exemple, l’inventor David Sechard de ‘Les il·lusions perdudes’ (1837-43) de Balzac o Pepe Rey, jove enginyer que s’enfronta amb les tradicions d’una ciutat episcopal amb tràgiques conseqüències en ‘Doña Perfecta’ (1876) de Pérez Galdós.
Jules Verne va més enllà i intentarà fer la «novel·la de la ciència» (Navarro, 2005), és a dir, una novel·la que incloga els avenços científics i tècnics, els viatges i les exploracions i el domini dels elements (l’aire i l’aigua). Per això les seues obres inclouen, amb gran anticipació respecte a la seua època, viatges (‘De la Terra a la Lluna’, 1865), viatges sota el mar (‘Vint mil llegües de viatge submarí’, 1870) o el domini de la natura per l’home gràcies a la ciència i la tècnica (‘L’illa misteriosa’, 1874). A partir de la seua obra ‘Els cinc-cents milions de la Begun’ (1879) es percep un canvi en la seua visió optimista de la ciència, que passa de ser una de les causes del progrés de la humanitat a convertir-se en una activitat amenaçant que pot emprar-se per a finalitats perverses, com ara la construcció d’armaments i de ciutats-fàbrica, que són una premonició del nazisme. Per això, aquesta obra va ser prohibida per les autoritats alemanyes. També el científic, heroi de les seues obres anteriors, es transforma en l’antiheroi pervers o boig, instrument cec del poder, que tanta influència tindrà en la literatura i el cinema posterior.
Herbert G. Wells es considera, juntament amb Verne, un iniciador de la literatura de ciència-ficció, amb les seues novel·les ‘La màquina del temps’ (1895), ‘L’illa del doctor Moreau’ (1896), ‘L’home invisible’ (1897) i ‘La guerra dels mons’ (1898), totes les quals han estat adaptades al cinema. Recentment, alguns han considerat ‘Frankenstein’ (1818) de Mary Shelley com un precursor de la ciència-ficció. En aquesta obra l’avenç científic relacionat amb la generació de vida és un monstre que es rebel·la contra el seu creador.
També influeix la ciència en l’obra d’Arthur Conan Doyle. Els mètodes d’investigació emprats per la seua creació literària, el detectiu Sherlock Holmes, es basen en el mètode científic positivista que se li va inculcar a l’autor en els seus estudis de medicina. Aquest període queda ben reflectit en les novel·les històriques amb temàtica científica, com la ‘Trilogia de les revolucions’: ‘Copèrnic’ (1976), ‘Kepler’ (1981) i ‘La carta de Newton’ (1982) de John Banville; ‘La mesura del món’ (1997) de Denis Guedj; ‘L’amic de Galileu’ (2006) d’Isaia Iannaccone o ‘Longitud’ (1995) i ‘La filla de Galileu’ (2000) de Dava Sobel i, en el nostre àmbit, ‘Les confidències del comte de Buffon’ (1997) de Martí Domínguez.
Llig l’article sencer a la web de Mètode.
Jordi Solbes. Professor titular del departament de Didàctica de les Ciències. Universitat de València.
Manel Traver. Professor associat del departament de Didàctica de les Ciències. Universitat de València.
Enllaços
Array
