Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Notícies

Dissabte  15.02.2014  06:00

Autor/s: Contrastant

Quan no es pot consultar ni decidir. A propòsit d’un article de Manuel Cruz

Men?ame
 

'Consultar no es decidir (¿o sí?)' és el títol d’un article publicat al diari El País el dia 26 de gener de 2014 i és alhora la tesi que hi defensa l'autor, el catedràtic de filosofia contemporània de la Universitat de Barcelona, Manuel Cruz.

Al segon paràgraf Cruz diu:

'[…] creía recordar que uno de los argumentos más utilizados por los partidarios de la consulta era lo inobjetable que resultaba desde el punto de vista democrático preguntar a la ciudadanía para conocer su opinión respecto al tipo de encaje de Cataluña en España.'

De la redacció del fragment es desprèn que Cruz no assumeix la idea que des d’un punt de vista democràtic no es poden posar objeccions a la iniciativa de consultar els ciutadans per saber-ne l'opinió sobre l’encaix de Catalunya a Espanya, perquè deixa ben clares dues coses: que no es tracta d’un fet sinó d’un argument i que aquest argument, l’utilitzen únicament els partidaris de la consulta.

Tot seguit, en el mateix paràgraf, afegeix:

'El argumento daba por descontado que violentaría incluso al mismísimo sentido común que pudiera haber ley o Constitución alguna que impidiera preguntar al pueblo para saber lo que quiere.'

Novament marca distància respecte a la idea expressada: l’enunciador no és l’autor de l’article sinó algú altre que ha identificat abans, els defensors de la consulta. A més, la distància respecte a la idea encara es fa més gran per la utilització de la locució 'daba por descontado'. No és el mateix dir 'el argumento afirmaba que' que dir 'el argumento daba por descontado que'. Aquesta darrera formulació porta implícit que hi ha una altra visió del tema que queda exclosa, que s’amaga. En aquest cas, l’altra visió que caldria també tenir en compte és que impedir amb la llei o la constitució espanyoles la consulta no violentaria el sentit comú.

Al tercer paràgraf Cruz formula per primera vegada la idea que hi ha darrere del títol de l’article:

'¿Por qué razón los defensores de la consulta la presentan como un ejercicio del derecho a decidir? ¿Quién ha dictaminado que ser consultado sea lo mismo que tomar una decisión? ¿Acaso no se da por supuesto, cuando le decimos a alguien “quiero consultarte algo”, que su opinión no nos compromete a nada?'

En aquesta part de l’article recorda als sobiranistes catalans que en l’ordenament jurídic espanyol i català, tant els referèndums com les consultes tenen caràcter consultiu (llevat dels que impliquen una modificació de la constitució espanyola o l’aprovació d’un estatut d’autonomia). Els textos legals (constitució espanyola, Estatut de Catalunya, Llei 4/ 2010, del 17 de març, de consultes populars per via de referèndum i Llei Orgànica 2/1980, de 18 de gener sobre regulació de les diferents modalitats de referèndum) no expliquen què vol dir que una consulta o un referèndum té caràcter consultiu, però l’article 12 de la llei catalana ho aclareix:

Article 12

Naturalesa de la consulta

1. Les consultes populars per via de referèndum d'àmbit de Catalunya són consultives.

2. El Govern ha de comparèixer davant el Ple del Parlament i fixar la seva posició sobre el resultat de la consulta popular en el termini de tres mesos des de l'endemà de la celebració de la consulta.

Així doncs, segons la llei, el govern no pot inhibir-se del resultat de la consulta i en un termini de tres mesos ha de dir si emprèn les mesures legislatives o executives necessàries perquè el resultat de la consulta es faci efectiu, si modifica la seva acció de govern en algun sentit o si decideix no fer cap de les dues coses. El que queda clar és que és el govern qui decideix, no la ciutadania.

A partir d’aquí Manuel Cruz parla de 'interesada confusión'. Segons ell es vol fer creure a la gent que participar en una consulta és decidir quan això no és així. És a dir, que el poble de Catalunya podria votar majoritàriament en favor de la independència, però això no voldria dir necessàriament que Catalunya fos independent. La ciutadania expressa la seva opinió, però no decideix. Cruz qualifica d’interessada l’ocultació d’aquest fet, però podríem dir el mateix de la seva posició: que una consulta o un referèndum sigui consultiu no impedeix que el govern el converteixi en vinculant. El govern, el que sigui, el de Catalunya o el d’Espanya, és legitimat per deixar clara la seva posició abans de la consulta en el sentit d’assumir el resultat de la consulta, és a dir, el govern pot cedir a la ciutadania la decisió. No assumir la voluntat de la majoria expressada a les urnes incrementaria en un grau molt alt la desconfiança de la ciutadania respecte als polítics i les institucions, i contribuiria a l’erosió del sistema democràtic. A més, podria representar uns costs electorals greus al partit del govern.

Manuel Cruz aclareix que consulta i dret de decidir no són el mateix des d’un punt de vista legal, i denuncia els polítics que alimenten aquesta confusió. El que no diu en cap moment de manera clara és si ell pensa que el poble català té dret de decidir. L’autor escriu un article sobre el dret de decidir i sobre l’ús que en fan els qui el defensen, però no diu quina és la seva posició sobre el tema. El debat sobre el dret de l’autodeterminació és un debat sobre la definició de democràcia. És una d’aquelles qüestions que hom no pot reduir a arguments purament jurídics o tècnics. És a dir, la cosa important en aquest cas no és si la consulta popular és vinculant per al govern o no d’acord amb una legislació específica, sinó si els pobles, el català i qualsevol altre, tenen dret de decidir l’estat del qual formen part en qualsevol moment i en qualsevol circumstància.

El paràgraf quart comença amb un nou retret als sobiranistes:

'[…] algunos de quienes manifestaban tener tanto interés en conocer la opinión de la ciudadanía catalana parecían hablar como si hasta el presente esta no hubiera tenido ningún medio a su alcance para expresarla.'

A propòsit d’aquest fragment volem fer dos comentaris. El primer és que, com s’encarreguen cada dia de recordar-nos els polítics espanyols i, en aquest mateix article, el senyor Cruz, votar no és decidir. I ara el que una part important de la ciutadania catalana vol és decidir. Durant molts anys, i en el context del conflicte basc, els responsables polítics del Regne d’Espanya s’han atipat de dir que dins el marc democràtic establert per la constitució del 1978, hi cabíem tots, i que per la via pacífica es podien defensar totes les idees. El que no van dir llavors i ara s’ha fet palès és que, efectivament, es poden expressar i defensar totes les idees, però algunes no es poden dur a terme encara que la majoria de la ciutadania els doni suport.

La segona consideració és que a les últimes eleccions al parlament els ciutadans electors van triar com a representants seus 90 diputats, d’un total de 135, que defensen el dret dels catalans de decidir el seu futur de manera unilateral. És a dir, 90 dels 135 diputats del Parlament de Catalunya creuen que Catalunya és un subjecte polític sobirà. En conseqüència, el poble de Catalunya ja s’ha expressat en favor d’una consulta o referèndum d’autodeterminació. Aquests 90 diputats, per tant, actuen d’acord amb el programa electoral segons el qual van ésser elegits. La ciutadania catalana s’ha expressat i els seus representats compleixen, de moment, el mandat dels votants.

Una mica més endavant, en el mateix paràgraf, Cruz retreu a Mas la seva indefinició:

'[…] algunos de quienes manifestaban tener tanto interés en conocer la opinión de la ciudadanía catalana parecían hablar [...] como si, por señalar otro aspecto de lo mismo (el del déficit de legitimidad de origen denunciado por Javier Pérez Royo), alguna causa de fuerza mayor hubiera impedido a Artur Mas en las últimas autonómicas llevar en su programa un mensaje inequívocamente independentista que hubiera permitido calibrar con exactitud el respaldo con el que contaba.'

Manuel Cruz, doncs, defensa aquí que per saber l’opinió no cal fer un referèndum o una consulta, sinó que unes eleccions són suficients. Suposem que l’articulista deu compartir el principi democràtic que un programa electoral és un contracte amb els votants i que els partits polítics guanyadors tenen l’obligació de dur a terme allò que han promès que farien en cas de victòria electoral. Si això és així, si el senyor Cruz comparteix aquesta idea, cal concloure que l’articulista defensa que en el cas que Mas s’hagués presentat a les eleccions amb un programa inequívocament independentista tindria l’obligació de dur Catalunya a la independència.

D’alguna manera, doncs, Cruz diu que la consulta és un camí equivocat cap a la independència perquè consultar no és decidir, i que el camí legítim és el de les eleccions.

Tanmateix, Cruz considera que totes les qüestions que ell mateix ha plantejat fins aquí són secundàries:

'Lo que de veras resulta relevante es que aquellos mismos defensores de la consulta han actuado, al diseñar la pregunta de noviembre del 2014, de una forma que invita a pensar que no era obtener conocimiento de lo que piensan los ciudadanos lo que en realidad más les importaba.'

I al paràgraf següent afegeix:

'Si se hubiera tratado realmente de dar a los ciudadanos catalanes la oportunidad de expresar sus preferencias, qué hubiera resultado más fácil que plantear una pregunta que admitiera tantas respuestas como opciones del arco político catalán con representación parlamentaria existen (si no me equivoco, se reducen a tres: autonomismo, federalismo, e independentismo, ya que el confederalismo de Unió requiere previamente la independencia).'

Com tothom sap, durant els mesos que van precedir la formulació i l’acceptació de la pregunta per part de la majoria sobiranista del Parlament de Catalunya, hi va haver nombroses propostes. La del senyor Cruz n’és una més. Els independentistes volien una pregunta com les que es fan als referèndums, és a dir, amb dues respostes, sí o no a la independència, mentre que uns altres eren partidaris d’introduir-hi una tercera opció, la federal. Tanmateix, Cruz no es limita a lamentar-se perquè la pregunta que s’ha acabat formulant no sigui la que ell hauria volgut, sinó que es pregunta '¿Por qué no se hizo así?' Tot l’article és impregnat d’una desconfiança pels defensors de la consulta perquè considera que en el seu discurs públic no mostren les seves veritables intencions.

Des d’aquesta actitud de desconfiança, Cruz conclou que les intencions amagades dels sobiranistes són dues: fer un referèndum en comptes d’una consulta i induir la ciutadania a votar sí:

'Ahora resulta que la consulta era en realidad un referèndum y que la cuestión no fue nunca conocer lo que piensa la ciutadania sinó construir una genuina “autopista hacia el sí”'

En primer lloc volem comentar la distinció que fa el senyor Cruz entre consulta i referèndum. Fins on hem pogut descobrir, la diferència entre l'una cosa i l’altra en la legislació espanyola i catalana no és clara. La constitució espanyola i la Llei orgànica 2/1980, de 18 de gener, sobre regulació de les distintes modalitats de referèndum parlen de referèndum consultiu i l’Estatut i la llei 4/2010, de 17 de març, parlen de consultes populars per via de referèndum. Per la seva banda, la proposició de llei per a consultes populars no referendàries i participació ciutadana assenyala que el seu ús és més flexible que el del referèndum perquè no requereix l'autorització de l'estat. No creiem que aquesta diferència sigui el que fa nosa al senyor Cruz. Més aviat fa la sensació que Cruz pensa que en un referèndum el resultat és vinculant i en una consulta no.

Tanmateix, ni la legislació catalana ni l'espanyola no confirmen aquesta teoria. Una altra possibilitat és que Cruz pensi que les institucions catalanes poden convocar consultes, però no referèndums, i que, per tant, denunciï una vulneració de la llei. Ara com ara, amb tot, les institucions catalanes no poden convocar ni l'una cosa ni l'altra perquè la llei de consultes populars per via de referèndum és suspesa en un bon grapat d'articles, cosa que la fa inoperativa, i la llei de consultes populars no referendàries està en fase de tramitació parlamentària.

Al final del seu article Manuel Cruz arriba a la conclusió que la raó per la qual la pregunta no és la que ell considera correcta és que els partidaris de la consulta no volen saber què pensa la ciutadania, sinó que volen conduir-la a votar sí a la independència.

Per això parla de 'construir una genuina “autopista hacia el sí”,' de 'sí absolutamente inducido' i acaba dient que 'solo hay una decisión del pueblo de Cataluña que los actuales gobernantes y sus aliados tengan interés en gestionar'. En aquest sentit cal recordar dues coses. L'una és que la pregunta finalment aprovada no és la que volien els independentistes, sinó que és un resultat d'un pacte amb els partits sobiranistes no independentistes. I l'altra és que la majoria de països que han accedit a la independència els últims anys ho han fet en referèndums amb tan sols dues opcions, sí o no a la independència.

En aquest mateix últim paràgraf de l’article parla d’un 'sí absolutamente inducido, por no decir manipulado (en Canadá esta pregunta sería denunciada, ha declarado Stéphane Dion)'. És clar que Cruz fa dir a Stéphane Dion que al Canadà no s’acceptaria la pregunta acordada per les forces sobiranistes catalanes perquè manipula els ciutadans i els indueix a votar sí a la consulta. Ara llegim amb atenció què diu el polític canadenc, en entrevista apareguda al blog Federalistes d’esquerra:

'No resulta difícil imaginar una pregunta clara sobre la secesión. La segunda parte de la pregunta propuesta por el gobierno catalán sería considerada clara en Canadá. Una pregunta como "¿Quiere que Quebec sea un Estado independiente?" es clara. Pero la primera parte de la pregunta propuesta por el gobierno catalán sería considerada como fuente de confusión en Canadá: ¿qué es un Estado no independiente? ¿Un Estado de los Estados Unidos?'

Dion, doncs, no fa servir el verb 'denunciar' ni diu que la pregunta del govern català sigui tendenciosa en favor del sí. El que Dion diu és que és poc clara, que és una font de confusió. La pregunta que proposa Dion, que no és independentista, coincideix amb la que proposaven els independentistes catalans: 'Vol que Catalunya sigui un Estat independent?'

Conclusió

En aquest article Manuel Cruz expressa tres idees en relació amb la consulta que vol fer el Parlament de Catalunya:

1. Impedir la consulta no seria un acte antidemocràtic.

2. La pregunta de la consulta hauria de tenir tres opcions: autonomia, federalisme i independència.

3. La consulta no hauria de tenir caràcter vinculant.

En definitiva, Manuel Cruz, com la immensa majoria dels articulistes del diari El País, pensa, tot i que no ho diu, que el poble de Catalunya no té dret de decidir. La realitat, amb tot, és que els qui pensen com ell al parlament són un terç dels diputats.

Men?ame