Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Notícies

Dimarts  28.01.2014  06:00

Autor/s: Dolors Llopart

Dones intrèpides... i sàvies

Europees a Àfrica

Men?ame
 

I les dones? No hi ha hagut científiques viatgeres? Pels camins de l'Europa medieval, sobretot seguint els itineraris de les grans peregrinacions (com el camí de Sant Jaume), acompanyant exèrcits en campanya o camí de les croades o de les conquestes colonials, bé consta que hi ha hagut dones. Però és cert que per trobar dones que, perseverant en uns objectius d'obtenir coneixements nous i de transmetre'ls, assolissin resultats científics estimables que hagin deixat empremta, no podem anar gaire enrere en la història. Pràcticament ens hem de limitar als segles XIX i XX, que és quan s'ha iniciat i consolidat l'accés de les dones a una educació superior i han estat acceptades per un món acadèmic abans exclusivament masculí (Godayol, 2011).

La transformació de la societat i l'aparició de dones independents 

Al llarg dels segles s'han anat consolidant uns estereotips culturals diferenciant les tasques socialment admeses com a pròpies de cada gènere. A partir de la revolució industrial les coses comencen a canviar. Un fet que cal tenir present aquí és el progressiu accés a una educació formal, inicialment reservada als homes, que va anar permetent la incorporació de dones a professions abans tingudes per exclusivament masculines com la medicina, el professorat i també la recerca. 

No és aquest el lloc de reconstruir els orígens i la consolidació del capitalisme industrial a partir del segle XVIII i els primers decennis del xix ni de veure com sorgeix una nova cultura social entre les elits empresarials i professionals que afavoreix activitats com el col·leccionisme, els viatges i el mecenatge i una nova concepció del paper de la dona en el marc familiar i en la projecció social que propicia l'accés d'algunes dones joves d'aquestes classes socials a l'ensenyament superior. Tot plegat ajuda a fer que algunes d'aquestes dones joves s'incorporin al món de la ciència i en algun cas sentin el gust per l'aventura necessari per esdevenir heroïnes de l'avantguarda de la recerca en els espais més difícils i compromesos (Morató, 2005).

És el cas de les tres dones escollides com a exemples, filles respectivament d'un metge, un jurista i un artista reconegut. Totes tres van recórrer diferents regions d'Àfrica, sempre en condicions difícils i, de vegades, ben adverses i van prendre partit pels africans, fossin els avantpassats reconeguts dels humans moderns, les víctimes de l'esclavisme o els lluitadors contra el colonialisme per la llibertat dels seus pobles en els anys de la descolonització. En tots tres casos dones apassionades per la vida i l'aventura que foren, en el seu fer dia a dia, singulars: Mary Henrietta Kingsley, Germaine Tillion i Mary Leakey, etnògrafes les dues primeres i paleontòloga humana la tercera. Aquestes tres dones, investigadores socials, són només una petita mostra de moltes de les dones que, en tots els continents, van treballar i excel·lir en tots els camps de les ciències.

Mary Kingsley, la reina d'Àfrica

Mary Henrietta Kingsley (Londres, 1862 – Simon's Town, Sud-àfrica, 1900) hagués pogut ser una típica dona victoriana de classe mitjana (i, de fet, en molts aspectes ho va ser) dedicada a l'administració de la llar i la cura de la seva mare malalta. El seu pare, George Kingsley, era un metge apassionat per la natura i els ­viatges i no s'havia casat amb la seva mare (una minyona a qui havia deixat embarassada) fins pocs dies abans del naixement de Mary. La seva educació va ser pràcticament autodidàctica, la casa paterna era plena de llibres i la curiositat i l'interès de Mary van compensar l'absència d'una educació més formal. Per ajudar el seu pare a preparar alguns dels llibres que escrivia sobre Àfrica va aprendre alemany, però, mentre els pares van viure, es va mantenir retreta de tota vida social. 

Morts el seu pare i la seva mare el 1892, amb poc temps de diferència, i lliure d'obligacions familiars, va poder iniciar amb trenta anys la seva carrera de viatgera i estudiosa dels pobles africans. Un primer viatge la va portar aquell mateix any a les illes Canàries. Va ser només un tast que la va convèncer que ja no podia viure sense viatjar i que el seu objectiu havia de ser conèixer Àfrica tan bé com pogués. Així, després de fer un curs d'infermeria a Alemanya, l'estiu de 1893 s'embarcava a Liverpool per fer cap a São Paulo de Luanda, capital de la llavors colònia portuguesa d'Angola. 

Des d'aquest punt va iniciar un llarg itinerari que la va portar a Cabinda, on va iniciar les seves recerques sobre la religiositat dels nadius i pel camí va recollir també exemplars d'insectes, peixos, batracis i rèptils. Va recórrer una part de l'anomenat Estat lliure del Congo, llavors propietat personal del rei dels belgues Leopold I, i va quedar indignada de la crueltat del sistema colonial allí imposat. Va continuar cap al nord pel llavors Congo francès fins a Libreville i d'allí s'embarcà cap a Calabar, llavors capital de la colònia britànica de Nigèria, des d'on retornà a Anglaterra.

Dipositades al British Museum les col·leccions aplegades i lliurats a l'editor MacMillan els originals del llibre del seu pare que ella havia completat amb les seves notes de viatge, se li feia llarga l'espera de tornar a Àfrica. Tant el director del departament de zoologia del British Museum, Albert Gunther, com l'editorial li facilitaren recursos per al viatge. Novament a Calabar, va recórrer des d'aquest punt el delta del Níger, va visitar l'illa de Fernando Poo, llavors colònia espanyola, i finalment va remuntar en vapor i en canoa el riu Ogooué i després d'un itinerari per terra va tornar a la costa pel riu Rembué fins a l'estuari del Gabon. Encara va trobar l'oportunitat de ser la primera dona a assolir el cim del Camerun, el més elevat de l'Àfrica occidental.

El 1899 va emprendre el seu darrer viatge a Àfrica. L'objectiu eren aquest cop les ribes del riu Orange, a Sud-àfrica, però en arribar-hi es va trobar que havia començat la guerra dels Boers i va decidir oferir-se com a infermera. Va ser destinada a cuidar presoners enemics a la base naval britànica de Simon's Town, allí va emmalaltir de tifus i va morir el 3 de juny de 1900. 

Les seves publicacions ('Travels in West Africa', de 1897, i 'West African Studies', de 1899) són plenes d'ironia i bon humor, però sobretot contenen encertades anàlisis etnogràfiques força a contracorrent de les opinions dominants al seu temps. De manera valenta, exposa els seus criteris sobre el maltractament i les vexacions als quals els països colonials sotmeten els nadius africans i les seves crítiques a l'acció de les missions, tant protestants com catòliques (Kingsley, 2001a; 2001b).

Llig l'article complet a la web de Mètode.

Dolors Llopart. Antropòloga i Museòloga. Institut Català d'Antropologia, Barcelona.

Men?ame