Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Divendres  04.10.2013  00:00

Desmuntant una gran mentida

Men?ame
 

Des d’ahir i fins al 16 de novembre vinent es pot veure a la casa dels Barons de Santa Bàrbara d’Ontinyent una exposició sobre el camp de concentració de Mauthausen, on van ser deportats —i on hi van morir— molts republicans, valldalbaidins i ontinyentins entre ells.

Aprofitant aquesta avinentesa, és hora de desmuntar una gran mentida sobre la guerra civil. Es tendeix a dir que d'excessos i de salvatjades en van fer els dos bàndols per igual, els franquistes i els republicans. Que per això és millor passar pàgina i oblidar-ho. Doncs bé: això és fals. Rotundament. Posant un exemple paral·lel pròxim en el temps en què van ocórrer els fets, això seria el mateix que dir que en la Segona Guerra Mundial la responsabilitat cal repartir-la entre els nazis i els jueus al 50%.
 
Açò que acabe de dir, a ningú no se li ocorre esgrimir-ho. Els nazis van matar i els jueus van morir; els nazis anaven a fer mal, a exterminar, i a implantar la raça ària, i els jueus són innocents. No hem sentit ficar-los al mateix sac ni al mateix nivell. Per què en el cas de la guerra espanyola es corromp la història, i s’ha adulterat la realitat dels fets? Indubtablement, té molt a veure el franquisme que hi ha incrustat al PP i, fins i tot, també al PSOE.

És cert que en un primer moment de la guerra hi va haver excessos, injustícia i morts indiscriminades per part republicana. Però no era l’Estat que les promovia, donava suport o executava. Possiblement el cas de Paracuellos del Jarama, com bé s’encarrega tota la dreta mediàtica de recordar-nos-ho sovint, siga l’excepció que confirma la regla. Es pot dir que més aviat la República es va veure desbordada per una situació inesperada (una guerra no és una cosa qualsevol) i la millor prova de les seues intencions és que va aconseguir, més prompte que tard, reconduir la realitat dels fets. En començar 1937, els morts per ser de dretes o religiosos a la rereguarda són molt pocs, poquíssims, tractant-se d’una confrontació bèl·lica.
 
És una cosa molt diferent, diametralment oposada, al que fa el règim franquista, que des del primer moment adopta una estratègia tendent a instaurar un règim de terror per desmoralitzar i atemorir l’enemic. Des de 1936 fins a 1939, i en la postguerra, fins als anys 50 o més, trobem proves d’aquesta obsessió, estratègicament genocida, per acovardir i terroritzar els que no pensaven igual que ells.
 
Exemples: malauradament molts i variats. En posarem alguns:
-La presa de Badajoz (en agost de 1936), amb els coronel Yagüe vantant-se d’haver afusellat 4.000 ciutadans una vegada la ciutat ja havia caigut en poder dels 'nacionals'. Afusellats que són majoritàriament civils.
-El bombardeig indiscriminat de l’aviació i dels vaixells de guerra 'nacionals' contra els refugiats que fugien de Màlaga (en febrer de 1937) per la carretera a Almeria, una vegada havia caigut la ciutat, amb dones, xiquets i gent gran com a objectiu militar, i que va causar milers de morts entre la població civil i innocent.

-El bombardeig de Gernika (una altra vegada sobre la població civil), en abril de 1937 i que va fer l’aviació alemanya, per més que els franquistes van voler fer creure que era la mateixa República l’autora de la matança.

-El bombardeig per part de l’aviació italiana del mercat central d’Alacant (en maig 1938), a plena llum del dia i atapeïda de gent civil que va causar centenars de morts, civils i, com sempre, de gent innocent.

-La caiguda d’Astúries (en octubre de 1937), un fet militar 100% i que va comportar més de 6.000 consells de guerra entre els presoners republicans amb unes 2.000 condemnes a mort pel simple fet, en tots els casos, d’haver-se mantinguts fidels a la democràcia i a la llibertat, a la República, i que foren acusats de rebel·lió (qui es va rebel·lar?); afusellats impunement i impúdicament, entre els quals es trobaven el marit i un fill d’Amparo Soler Orquín, una bocairentina que va viure uns anys a Ontinyent, primer a la plaça de Pi i Margall (actualment plaça de Sant Domingo) i, posteriorment al carrer del Dos de Maig.

-O el bombardeig a l’estació de Xàtiva (febrer de 1939) -de nou en acció l’aviació italiana- contra un tren de soldats que tornaven a casa i que es va saldar amb més d’un centenar de morts, molts d’ells civils i altra vegada de gent innocent.

-O els atacs contra la població civil de Madrid, Barcelona, València... amb l’única pretensió d’acovardir-la i desmoralitzar-la.

Tot això, fet des de les estructures del poder, de l’estat, com una màxima a seguir. Sí, el règim de Franco va ser un règim sanguinari i terriblement venjatiu, i encara estem esperant que el partit actualment majoritari a l’Estat espanyol el condemne. Atacs en guerra contra la població civil que el franquisme promovia, donava cobertura i executava. Això, amb la República no va passar. Per tant, res de col·locar-los al mateix nivell de deshumanització i d’injustícia que als 'nacionals'.

Nota a peu de pàgina

La democràcia que hem parit

La democràcia que tenim no resistiria cap prova, ni la del cotó-en-pèl. És una democràcia tant justeta, que en un examen trauria un aprovat raspat i un 'necessita millorar'.

I encara que siguen bastant més frequents les eixides de pota de banc per part dels 'populars', tampoc els socialistes no es queden curts. El cap de setmana passat, a Quijorna (Madrid), en una escola pública van muntar una fireta amb tota la parafernàlia feixista i nazi que van trobar per la contornada. Deplorable l’escola i deplorable l’alcaldessa del PP, Mercedes García, qui va declarar sense pujar-se-li els colors a la cara ni quequejar que ella no s’havia fixat en si les banderes eren inconstitucionals i si hi havia creus gammades o crucifixos.

Aquest dimarts passat, el socialista(?) Juan Alberto Belloch va dir que en una vesprada el Senat espanyol podia desmuntar el dret de decidir de Catalunya prohibint l’autonomia. Qui és J. A. Belloch, a banda de ser superministre de Justícia i Interior amb Felipe González? Doncs, son pare fou l’últim governador civil del franquisme a Barcelona, i sa mare, censora del franquisme a Barcelona durant un grapat d’anys. Algú s’estranya que, de tant en tant, traguen a passejar el caràcter totalitari i feixista que porten dins des de sempre?