Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Dilluns  17.06.2013  06:00

Autor/s: Vicent Partal (Istambul)

Deixeu la llet a la porta

La presència dels kurds a l'acampada de Taksim o la feina de diaris com Bianet són indicis que alguna cosa comença a canviar

Men?ame
 

La redacció de Bianet ocupa un pis modernitzat d'una finca vella prop de Taksim. I ja que les combinacions dels avions m'obligaven a passar unes quantes hores a Istambul, la setmana passadavaig decidir de visitar-los.

VilaWeb té una relació molt especial amb Bianet.org. El 1997 vaig ser convidat per la Fundació Heinrich-Böll a fer una conferència a Ankara. Es tractava d'explicar a un grup de periodistes especialment combatius en favor de la democràcia com podien crear un mitjà per internet que eludís l'estricta censura de l'època. D'aquella conferència va nàixer Bianet, un mitjà digital turc que els darrers anys ha tingut un paper essencial a l'hora d'empènyer els mitjans i el país cap a la democràcia. Dels fundadors, ara Nadire és la que porta la batuta, i me la trobe encara a l'escala de l'edifici, just a la porta de la redacció.

Ens saludem sense entrar a dins encara. Supose que ella s'adona que em fa estrany la gran quantitat d'ampolles de llet que hi ha a la primera taula, just a tocar de l'entrada. Així que m'ho explica de seguida: 'La millor manera de combatre el mareig i el vòmit que causen els gasos disparats per la policia és beure molta llet. De manera que la posem ací perquè quan algú se'n vaja a corre-cuita cap a la plaça sobretot pense a agafar-ne una ampolla.'

Taksim, el Cabanyal d'Istambul

La plaça, per antonomàsia, és Taksim. Les televisions de tot el món han ensenyat què hi passava, imatges espectaculars dels deu dies d'inesperada rebel·lió que van acabar sobtadament ahir a la matinada, amb un immens desplegament de la policia que va buidar el campament. Però darrere les fotos i el vídeo hi ha moltes històries que els periodistes de Bianet han anat explicant amb tot detall, en turc i en anglès, des de la seua web. Al voltant de l'inevitable i reconfortant got de te comencen a explicar-me situacions, personatges i dades fins que arriba una clau desconeguda per a mi. D'alguna manera podríem dir que Taksim és el Cabanyal. Ja em passareu l'excés, però l'explicació que fan m'hi porta. La plaça és al mig d'un barri, Kera, que tradicionalment havia estat el barri de les minories, sobretot grecs i armenis. Amb el pas dels anys les minories lingüístiques i culturals han anat desapareixent però curiosament han estat substituïdes per unes altres minories socials i polítiques, contraculturals, que d'alguna manera van fer perviure l'esperit de Taksim. Ser el lloc de celebració tradicional del Primer de Maig havia convertit encara més la plaça en un símbol rebel, i aquesta combinació de factors, aquest esperit és una de les raons de l'obsessió de l'estat per destruir-la, amb l'argument d'obrir una via de circulació més moderna. Exactament el mateix que Rita Barberà fa servir en el cas del Cabanyal.

Al parc adjacent a la plaça, el parc Gezi, és on s'ha concentrat el gruix dels acampats i on l'activitat política bull. Hi entre i em sorprèn profundament de veure en una cantonada, dissimulats però clarament presents, un grup de kurds. Sobre una manta han pintat les sigles PKK, considerades terroristes a Turquia. I, cosa encara més sorprenent, han penjat un enorme retrat d'Abdul·là Ocalan, el líder de la guerrilla kurda del PKK considerat per l'estat turc com el dimoni en persona –encara i malgrat l'inici recent d'una cosa que sembla un procés de pau.

Els primers de la fila, els kurds

La sorpresa no és gratuïta. Fa anys, una presència tan visible, clara i contundent, al carrer, del nacionalisme kurd hauria estat impossible. Al Kurdistan, però sobretot a Turquia. No tan solament per la policia, sinó per la gent mateix. La gent, els turcs, els haurien tret a puntades de peu. Demane als xiquets que hi ha dins una tenda si han tingut cap maldecap per la pancarta. Em contesten que no gaires, alguna discussió pujada de to i prou. Però somriuen quan em fan notar que són exactament els primers en la línia de tir de la policia. 'Hi ha qui pensa que si la policia ha de matar algú que siga als kurds' observa un. Faig cara d'escèptic i una altre rectifica: 'Segurament no ha estat fet a posta, però el fet és que quan la policia hi entra els primers de la fila som kurds.' 'Sempre ha estat així', que els dic jo.

I ho dic perquè ho he vist. Bianet n'és un exemple clar. Els fundadors del mitjà són kurds i van haver de dedicar-se a portar la democràcia a Turquia fins i tot abans de ser reconeguts com allò que són. Bianet és una revista feta per kurds per als turcs. El Partit de la Justícia i la Pau és un partit que els kurds han fabricat per als turcs. I així tantes coses. A Van, en una trobada amb un grup de joves professors kurds, un apunta que no hi ha cap més remei i es mostra confiat que a través d'aquestes iniciatives els turcs acceptaran millor la realitat kurda: 'Quan han vist com carregava la policia a Taksim segurament alguns han pensat que si això es pot fer al centre d'Istambul què no es podrà fer a les muntanyes del Kurdistan.'

Tímids moviments

Sóc molt escèptic sobre això, sobre el fet que la població turca reaccione, però no puc amagar que hi ha un cert moviment. Petit i limitat però visible, indiscutiblement visible en la presència d'una bandera amb la cara d'Ocalan al centre mateix d'Istambul o en l'assumpció pública i oberta de la seua nacionalitat per part de Nadire i els fundadors de Bianet. Sempre recordaré quan la vaig conèixer. La conferència que jo havia de fer la va prohibir el govern turc i vam acabar fent-la de manera més o menys clandestina al Col·legi d'Arquitectes. N'era president un sant baró, un lluitador enorme per la democràcia, però ni davant ell el grupet dels kurds no s'atrevia mostrar-se com a tal. L'odi als kurds –el menyspreu, anant molt bé– unia gent de totes les ideologies, fins i tot els demòcrates. En la conferència, vaig parlar obertament de la causa kurda, i vaig notar que no era una referència benvinguda. Nadire em va portar a l'aeroport, quan tot va acabar, i no fou fins allà, quan jo ja tenia un peu a l'avió, que no em va agrair el suport públic que havia donat a la causa kurda durant la conferència. Em va aclarir, cosa que em sorprengué, que simplement preferien que els altres no en foren conscients. 'Hi ha molta por perquè els turcs no accepten ni tan sols l'existència dels kurds i es posen molt violents de seguida', em va dir per explicar-se.

De llavors ençà han passat un bon grapat d'anys i ara Bianet pot portar a portada notícies sobre Ocalan i el PKK, com passa mentre escric això i, al mateix temps, lidera la informació sobre el desallotjament de la plaça Taksim. És un canvi enorme que diu molt de la seua capacitat i de la seua empenta. Quan torne a ser a la porta, ara per anar-me'n, li dic que pot estar-ne orgullosa i somriu mirant les ampolles de llet: 'Sobretot, ara és important que aquests xics no isquen d'ací sense agafar-ne una', em diu.