Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Notícies

Dilluns  12.11.2012  06:00

Autor/s: Roger Cassany

Santiago Vidal: 'La banca té més poder que ningú'

El magistrat Santiago Vidal assenyala els interessos que hi ha darrere els desnonaments en aquesta entrevista de VilaWeb · Exposa els passos a fer, més enllà de les declaracions electoralistes

Men?ame
 

Avui els dos principals partits espanyols han d'anunciar un acord per a reformar la llei hipotecària. Una llei que ha permès centenars de milers de desnonaments aquests darrers anys, que ha portat famílies senceres a la pobresa i que ja és la causa d'un parell de suïcidis, si més no, a l'estat espanyol.

De la llei, de la injustícia que abona i de com s'ha de reformar, en parlem amb el magistrat de l'Audiència de Barcelona Santiago Vidal. Vidal és un dels pocs jutges que fa anys que demana que es canviï aquesta llei, que considera injusta i perversa. No ha estat fins ara que els jutges degans de l'estat espanyol també s'han manifestat en la mateixa direcció. Amb ell parlem, també, de la independència i del sistema judicial del futur nou estat català, un sistema que caldrà dissenyar de dalt a baix i que, per Vidal, és 'una oportunitat històrica que no podem deixar escapar.'

—Quins interessos hi ha darrere els desnonaments que durant tants anys els governs no han fet res?
—Això m'és molt difícil de respondre. I és molt trist que ens comencem a moure ara que hi ha hagut suïcidis. 

—Dit d'una altra manera. Qui mana són els bancs que tenen collats els governs i els partits polítics?
—Bé, si Montesquieu aixequés el cap veuria que efectivament allò que del poder legislatiu, executiu i judicial ja no és així. Avui hi ha cinc poders. El cinquè són els mitjans de comunicació. I el quart és la banca, claríssimament. I el fet que sigui el quart no vol dir que si sigui el quart en poder de decisió i influència. Al contrari, té més poder que el primer, el segon i el tercer, junts. Té més poder que ningú. I més que banca, en podríem dir els mercats o tot allò difús que hi ha darrere del món de les finances.

Respassem els fets que cada dia afecten milers de persones. Una família no pot pagar la hipoteca, avalada pels pares, i el resultat és que ells perden la casa, els pares avaladors també i les dues cases passen a mans d'un banc a un preu molt per sota de la taxació; i la família encara té un deute molt gran, sovint superior als 100.000 euros. Com és possible que passi això?
—Efectivament, això passa. I aquesta és una situació que és present a la llei hipotecària de l'estat espanyol del 1909. És a dir, no és que sigui una llei pre-constitucional, sinó que és una llei ha quedat completament obsoleta. Del tot. I ningú no s'ha molestat, fins ara, ni el govern actual del PP, ni el govern anterior del Partit Socialista, a reformar-la. Probablement és una de les lleis més antigues vigents a l'estat espanyol, si descomptem la llei de gràcia i indult, que és del 1870, i que pel que sembla no reformarà cap govern, ni del PP ni del PSOE, perquè així tenen la facultat, en un consell de ministres, d'indultar aquelles persones que els convigui indultar.

—Una situació perversa que té beneficiaris...
—Els principals beneficiaris d'aquesta llei, que efectivament provoca que no només perdis el teu pis sinó que a més a més quedis endeutat per tota la vida, han estat les entitats bancàries. Aquestes entitats han aconseguit diverses coses per no deixar de cobrar.

—Quines?
—La primera: cobrar durant una sèrie d'anys uns interessos molt elevats, que a més han fet una amortització d'una part molt petita del deute. Un exemple: a tu et deixen 100.000 euros per comprar-te un pis i per fer-te una hipoteca a trenta anys, pagues durant sis o set anys amb un interès del 5 o 6 per cent. I de cop perds la feina i deixes de pagar. Quan et desnonen, continues devent els mateixos 100.000 euros. I has pagat durant set anys! El que has fet és pagar un 90% d'interessos i un 10% de capital. Has reduït el deute molt poc.

—...i el banc ja ha obtingut el guany. N'hi ha més?
—I aquí ve la segona: l'entitat recupera un bé immoble pràcticament pel seu valor íntegre i, a més, havent cobrat uns interessos prou elevats durant sis o set anys. L'entitat adquireix un patrimoni.

'Els bancs no hi perden mai'

—Un patrimoni que, però, ara perd valor...
—Exacte. Fins a l'arribada de la crisi, aquest patrimoni es revaloritzava. Per tant, s'ha de reconèixer que aquest segon aspecte tan positiu per les entitats, el que fa ara és baixar de valor. Ara no volen pisos. Tant és així que els han d'anar liquidant a través de l'anomenat banc dolent. Però els bancs ja hi hauran guanyat. És a dir, els bancs no hi perden mai.

—Potser la paraula sona forta, però això s'assimila al funcionament de la màfia... 
—A veure, darrere de tot plegat hi ha els interessos de directors de sucursals bancàries, que es van excedir a l'hora de donar aquests préstecs. Es van excedir en les quanties, perquè donaven molt més del que era el valor de taxació, i es van excedir a l'hora de no exigir les garanties necessàries per assegurar el pagament del préstec. Però com que els directors de les sucursals cobraven comissions en funció de les hipoteques que concedien, com més hipoteques, més beneficis.

—Però ja podien saber que aquestes hipoteques no es podrien pagar,no?
—Sí, n'eren plenament conscients.

—Ostres, reitero el que deia. Això recorda una mica una màfia, no?
—Si la pregunta fa referència a si alguns d'aquests directors estaven en contacte amb xarxes organitzades d'experts en el sector immobiliari que es dediquen a aprofitar cada vegada que un organisme públic -sigui un jutjat, l'ajuntament, la Generalitat-, treu a subhasta aquests béns immobles recuperats per l'entitat a un valor molt baix, jo no m'atreveixo a afirmar-ho. No estic en condicions de dir que hi hagi una relació estable entre les entitats i xarxes d'aquesta mena. Ara, que n'hi ha casos, és evident. 

'No tinc cap inconvenient a parlar de xarxes mafioses de subasters'

—Són els anomenats subasters, que saben perfectament quan i en quina subasta han d'anar a comprar pisos d'aquests a preu molt baix, oi?
—Sí. I no tinc cap inconvenient a parlar de xarxes mafioses de subasters, efectivament. Però no puc dir que hi hagi contacte permanent i estable amb determinats directors de sucursals bancàries. Això no s'ha pogut demostrar. És molt difícil. Però és evident que aquí hi tenim un problema molt gros. S'han fet molts esforços des de la justícia per erradicar les xarxes de subasters. Anys enrere havien arribat inclús a fer conductes coactives de l'estil de posar-se a la porta d'una subasta per impedir que tercers ciutadans possiblement interessats de bona fe a licitar per un d'aquests pisos no poguessin accedir a la subasta pública. Això és un delicte de coacció. I malgrat els esforços de la justícia, continuen existint, efectivament.

—I no s'hi pot fer res?
—La fiscalia és conscient d'aquest problema. I algun subaster s'ha detingut, jutjat i condemnat, sí, però és un gota d'aigua dins d'un oceà. És molt difícil d'anar més enllà perquè aquesta gent no vol col·laborar a l'hora d'explicar el que els han dit o fet fer exactament, ni qui ho ha fet. La solució, per mi, en aquest punt concret, passa per canviar el sistema sencer de subastes.

—Com?
—Molt senzill. Per exemple, que es pugui licitar a través de correu electrònic, o de puges per escrit, amb sobre tancat, durant un termini, sense fixar ni dia ni hora concrets. D'aquesta manera aquestes xarxes mafioses no poguessin controlar ni vetar possibles ciutadans de bo fe que estiguessin interessats a licitar. Perquè el que sol passar en aquests casos és que el preu de sortida, tot i ser baix, s'acaba rebaixant molt més perquè resulta que ningú no licita.

—Tornem al banc dolent. Per tot el que hem dit, no sembla pas una solució...
—Home, jo penso que en aquests moments, arribats a aquest punt, dissortadament, és l'única solució que hi ha.

—Però aquest banc comprarà aquests pisos amb diner públic, és a dir, dels ciutadans. I després seran els ciutadans els que els hauran de comprar. Paguem dues vegades!
—És així, sí. Els errors de la banca els paguem els ciutadans. Però com dic és l'única solució en aquests moments. En el fons els ciutadans ens solidaritzem tots per resoldre aquest problema humà, un problema que certament no hem generat nosaltres, efectivament. En el que ara cal confiar, o pressionar, és perquè una part molt important del parc immobiliari que adquirirà aquest banc dolent sigui destinat a lloguers socials. A preus molt baixos, molt per sota del preu de mercat. I, com dic, aquesta no hauria estat l'única solució si s'haguessin fet les coses bé fa tres o quatre anys.

—Què s'hauria hagut de fer?
—Doncs mireu, tot allò que han expressat els jutges degans del Consell General del Poder Judicial en l'informe que han presentat fa algunes setmanes. La cosa més important: haver recol·locat un part important d'aquest dipòsit d'habitatges buits propietat dels bancs en lloguers a preu socials. I quan parlo de preu social parlo de 100 o 150 euros al més, molt per sota del preu de mercat. 

—Però els bancs no ho haurien acceptat...
—No, però si haguéssim fet una llei que ho digués ho haurien hagut d'acceptar. I a més, aquest dipòsit de pisos de lloguer social l'hauria de gestionar no els bancs, sinó les entitats sense ànim de lucre que es dediquen precisament a això: Càrites, Creu Roja, Arrels, etc. 

—I ara, evidentment, anem tard...
—Sí, perquè hem hagut de fer un banc dolent i, a més, amb una quantitat d'habitatges immensa. Vet-ho aquí. Això no es va fer i ara ens trobem amb un parc immobiliari enorme que no té manera de sortir al mercat i que, a més, en bona part és propietat d'entitats que mentrestant han fet fallida i que han estat intervingudes, com Bankia o la CAM. L'única solució en aquests moments és que aquests pisos vagin a un banc públic, de l'estat, el banc dolent. Les entitats bancàries haurien d'haver fet elles mateixes aquest pas, com a mínim, fa tres o quatre anys.

—Ningú no els va obligar a fer-ho...
—Sí, el que es va fer va ser un codi de bones pràctiques que en realitat ha estat una carta als reis mags. Hi ha hagut entitats que sí que s'han vist pressionades per la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca o per alguns ajuntaments, que han fet de mediadors, i han trobat algunes solucions d'aquest estil en alguns casos. Però en la majoria dels casos les entitats no s'han vist prou pressionades o han sabut resistir i han fet un cas absolutament omís al codi de bones pràctiques i han continuat sol·licitant als jutges l'execució dels desnonaments.

—Sembla que finalment hi haurà pacte entre els dos grans partits per a reformar la llei hipotecària. Però com s'ha de fer aquesta reforma perquè sigui eficaç?
—Les propostes que han fet els jutges degans, que n'han fetes vint, es poden sintetitzar bàsicament en tres. La primera: una moratòria de dos o tres mesos de la llei mentre es redacta la nova. I amb aquest temps n'hi ha d'haver prou. Si la constitució es pot canviar amb un cap de setmana, això també. La segona: limitar els requisits, que ara són massa i difícils de complir, perquè el deutor pugui lliurar-se d'aquest deute lliurant el bé immoble; l'anomenada dació en pagament. Això ja existeix a països com França, Bèlgica, Anglaterra, etc. No és gens complicat de fer. I la tercera: limitar el preu d'adjudació de les subastes. Si un banc deixa 100.000 euros d'hipoteca per un pis i cobra els interessos sobre aquest preu, sovint sobrevalorat, que després també assumeixi les pèrdues sobre aquest mateix preu sobrevalorat. Els jutges han fixat un llistó del 80% del preu de taxació. És a dir, que qui vulgui adquirir en una subasta un pis impagat, assumeixi, almenys, el 80% del deute pendent. En aquests moments la limitació és del 60%, però no es compleix i s'acaben subastant els pisos a preus molt més baixos. I tot plegat serveix per especular.

—Tindrà prou força el poder polític?
—Penso i espero que sí. És que seria molt greu. Si el propi govern espanyol no té prou força per imposar tota voluntat del poble a aquest quart poder, el poder dels bancs, si ha d'acceptar que és incapaç d'imposar la voluntat de tota la ciutadania estaríem reconeixent que el sistema democràtic ha fracassat i que és un frau.

—Ja hi ha gent que s'ho pregunta, si tot plegat no és un frau...
—Sí, però és això és molt perillós. Perquè aleshores ens preguntaríem: de què serveixen els polítics i les institucions? I això és perillós. El que és cert és que fins ara no s'han atrevit a plantar cara. I jo confio que ara això anirà canviant a poc a poc. Necessitem aquest grau d'optimisme.

—Per tant, confiem que els bancs canviaran?
—Sí. I ens trobem en una situació molt interessant. El poder legislatiu no ha fet la seva feina; al poder executiu ja li han anat bé les coses mentre ha aguantat; el poder judicial fins ara havia mirat cap a una altra banda, i m'alegro molt que ara ja no siguem només tres o quatre jutges els que fa temps que això s'havia de canviar; i el poder de la premsa, afortunadament, ja fa molts mesos o anys que posa de relleu aquesta greu problemàtica. Francament crec que ha estat gràcies als mitjans de comunicació que s'ha aconseguit no només una conscienciació ciutadana important sinó una mobilització amb accions concretes que han acabat fent que la resta de poders, els que realment poden fer alguna cosa, es comencin a moure.

—En el fons, per tant, és la força de la gent... Els altres responen a misses dites...
—Sí, com hem dit, anem molt tard. Però més val tard que mai. I anem tard sobretot per tots aquells ciutadans que ja no ho podran gaudir i, encara més, per aquells que s'han tret la vida.

'El més important és que sigui un procés ràpid'

—Justament perquè anem tard, hi ha veus que demanen que els partits no es reuneixin només entre ells sinó que s'hi incloguin les entitats i plataformes que fa anys que treballen en aquest àmbit i que, com dèiem, han fet molta feina
—El més important és que sigui un procés ràpid. No podem esperar més. I una de les primeres mesures hauria de ser, immediatament, la formació d'una comissió d'experts on efectivament hi hagi representats el sector bancari, el sector públic i un tercer sector que representi els interessos de la societat. I en aquest tercer sector hi hauria d'haver un representant a la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca, un representant del moviment 15-M i representants de les entitats sense ànim de lucre que s'hagin d'encarregar de gestionar aquest parc immobiliari. I si aquesta comissió es reuneix de veritat i no per fer-se la foto, d'aquí a un parell de mesos pot tenir un text que sigui una proposta de llei seriosa per solucionar el problema.

—Un parell de mesos? Però si hi ha centenars de desnonaments a la setmana...
—Sí, però mentrestant i de manera immediata, i sembla que així serà, el que cal fer és una suspensió temporal de la llei. Una moratòria. Perquè, a més, sorgiran dificultats importants en la nova llei, sobretot a l'hora d'establir els termes de l'aplicació retroactiva de la nova llei, perquè d'una manera o d'una altra haurà de tenir un cert caràcter retroactiu. Una moratòria de tres mesos seria suficient. I als bancs, només faltaria, no els vindrà d'aquí.

—Com és que ha tardat a ser un tema central de la cursa electoral?
—Francament crec que si en aquestes eleccions no hi hagués entrat de ple el debat sobre l'encaix de Catalunya amb Espanya, aquest seria un tema central. La situació és tan greu que els partits no se'n poden desentendre. I és sorprenent perquè m'he llegit els programes dels principals partits catalans i l'únic que ho tracta d'una manera una mica seriosa és Iniciativa. També n'hi ha referències als programes d'Esquerra i del PSC, però en els de CiU i del PP, per exemple, només n'hi ha quatre paraules per poder dir que no se n'ha dit res. És francament sorprenent, sí, perquè els mitjans de comunicació sí que en parleu. 

'Sembla increïble però a Catalunya hi ha uns quants milers de pisos de protecció oficial que estan  sense ocupar'

—És un problema que en aquest moment es pot resoldre des de Catalunya?
—És molt difícil. Parlem d'una llei espanyola que des d'aquí no podem canviar. No tenim les competències per a fer-ho. I tampoc no tenim prou força per obligar els creditors, és a dir, els bancs, a acceptar les propostes que es puguin posar sobre la taula. El que sí que s'hauria pogut fer molt millor des d'aquí, i penso que ni el govern actual ni l'anterior no ho han treballat prou bé, és l'adjudicació de pisos de protecció oficial. Mireu, sembla increïble, però a Catalunya n'hi ha uns quants milers que estan també sense ocupar. 

—Què hem de fer doncs per què la gent cregui en la justícia?
—S'han fer unes quantes coses. En les enquestes que fa el CIS dels últims deu anys la justícia suspèn sistemàticament. Quan se li pregunta al ciutadà si creu que els jutges som imparcials diu que sí. Però quan se li pregunta si som eficients, si efectivament apliquem justícia, diu que no. Perquè el sistema és absolutament obsolet. I perquè deixi de ser-ho és tan fàcil com emmirallar-se amb la justícia alemanya o l'anglesa. O la dels països nòrdics.

—Com ho fan?
—Primera cosa: elegeixen els jutges per un sistema molt més racional que no l'espanyol. Fan proves teòriques, de contingut jurídic, que no són únicament memorístiques com les que es fan aquí. Aquí tenim jutges que tenen molta memòria, però que són un desastre com a jutges. Dicten resolucions legals, sí, però pot ser que siguin injustes. Segona cosa: exigeixen una edat mínima, d'entre 35 i 40 anys, per accedir a jutges. Per què? Perquè un jutge ha d'haver viscut coses, ha d'haver viscut la vida per saber de què va. Aquí ens trobem que un estudiant surt de la universitat, es passa cinc anys tancat a casa estudiant milers d'articles de memòria i de cop és jutge amb 28 anys sense haver viscut. I ha de resoldre casos que afecten la vida real de les persones. Tercera: fan exàmens psicotècnics. Aquí no es fa res. En canvi per ser policia i bomber, a ningú se li acudiria que l'administració no s'assegurés que la persona és equilibrada. I quarta i molt important: el nomenament com a jutge no pot ser vitalici. Aquí ho és i cal que un jutge la faci molt grossa, però molt grossa, perquè deixi de ser jutge. En aquests països és de cinc anys. Si no fas bé la teva feina, no et renoven.

'Crearem una evolució de la normativa europea'

—No sembla fàcil... Si aconseguim la independència tot això podrà canviar?
—Espero que sí. Amb la independència tenim una oportunitat històrica per millorar la justícia d'aquest país, que és garantista, però terriblement lenta. És una oportunitat, crec sincerament, que no podem deixar passar. De fet, tindrem l'oportunitat de fer la justícia tota de bell nou, sense calcar el model espanyol, que és obsolet. I ho podem fer. Serà un procés apassionant des del punt de vista de la judicatura.

—Caldrà canviar unes quantes coses, no pas poques, m'imagino...
—Sí, és clar. Però és l'ocasió per emmirallar-nos en aquests països i, creieu-me, totes aquestes coses, amb un estat nou, es poden canviar. Costarà, i tindrem molta feina. Però ho podem fer. Podem reduir moltíssim les estructures actuals i, el més important, podem fer un sistema de lleis noves, més justes i més reals, més ajustades a la realitat actual. Tot això que hem comentat, per exemple, sobre la llei hipotecària podria deixar de ser un problema.

—I tindrem sentències al cap d'uns quants mesos i no al cap de quatre, cinc i deu anys o més, per exemple?
—Sí, d'això es tracta, aquesta és una de les coses que caldria millorar de totes totes. I es pot fer. I de pas, ens estalviem col·locar encausats en presó preventiva durant anys, ens estalviem sumaris de mil folis dels quals només en serveixen vint-i-cinc, tota mena de paperassa inútil, etc. El món judicial és un dels més obsolets. I canviar-lo, fent ús també de les noves tecnologies, és fàcil i ajudaria molt a fer recuperar la confiança en la justícia. Hem d'apostar per això.

—Hi confieu, que aviat serem independents?
—Sóc dels que pensa que aquest procés que hem començat com a país no té marxa enrere, sigui quin sigui el resultat final. Això sí, novament sigui quin sigui el resultat, tampoc només m'ho sé imaginar amb Catalunya dins de la Unió Europea.

—N'hi ha uns quants que diuen que ens expulsaran de la Unió Europea...
—Aquests són els que diuen que els tracats no ho contemplen. I jo els diria: els tractats, com tot, com les lleis, com la llei hipotecàira, es canvien i es modifiquen, en favor de la societat i de la voluntat del poble. I, a més, el món és ple de tractats que reconeixen el dret de l'autodeterminació. El de Lisboa el reconeix? No. El prohibeix? Tampoc. Deixin-m'ho dir, perquè això em sembla important. Amb el que fem com a país, no només fem un procés sense precedents, sinó que juntament amb Escòcia i Flandes crearem una evolució de la normativa europea. Ajudarem a evolucionar.

Men?ame