28.09.2012 - 06:00
El diari Financial Times ha publicat un article amb tot un seguit de preguntes i respostes sobre el procés independentista de Catalunya. L’autor, Tony Barber, constata l’auge de l’independentisme, recorda la lluita històrica pels drets del poble català i escriu que, arribat el moment, a la UE, no li tocarà més remei que avenir-s’hi. També assegura que no serà fàcil i creu que l’exèrcit espanyol podria tornar a l’arena política, si veiés que la secessió catalana era una possibilitat real seriosa.
Us oferim la traducció al català de l’article:
—Es trencarà Espanya com a estat?
—De moment no sembla possible. Però la pressió independentista creix ràpidament a Catalunya, la regió autònoma més poderosa de les disset que té Espanya. És la prova més seriosa del sistema de govern descentralitzat espanyol des del retorn a la democràcia a final dels anys 70 després de la dictadura de Franco.
—Com afectarà la crisi econòmica espanyola el resultat?
—En cert sentit la crisi alimenta el sentiment secessionista de Catalunya. Fa que els catalans culpin dels seus problemes econòmics el sistema fiscal que, segons el seu punt de vista, els obliga a fer una contribució desproporcionada a la resta d’Espanya. En un altre sentit, enforteix la mà del govern central a Madrid. Catalunya ha demanat 5 mil milions en ajut de liquiditat del fons del govern per les regions amb problemes d’endeutament. Previsiblement, Madrid vol veure un exercici de restricció dels catalans en la qüestió de la independència com a contrapartida.
—Què volen exactament els dirigents polítics i empresarials de Catalunya i l’opinió pública?
—Artur Mas, president de Catalunya, i el govern de centre-dreta de Convergència i Unió no formen part de cap moviment explícitament independentista. El seu principal objectiu a curt termini és aconseguir més control sobre els impostos recaptats a Catalunya, un dels objectius amb el qual simpatitzen els empresaris catalans. Però Mas i el seu partit no mantenien el ritme marcat aquests últims mesos per amplis sectors de l’opinió pública i, en conseqüència, han començat a endurir la seva postura. El Parlament de Catalunya debatrà una resolució [aprovada ahir] que indica que l’encaix entre Espanya i Catalunya és ‘un camí sense direcció’
—Com veu la Unió Europea una Catalunya independent?
—Sense entusiasme. Hi ha altres països, com Bèlgica, Xipre, Itàlia, Romania, Eslovàquia i el Regne Unit, en què els moviments separatistes i les minories nacionals podrien inspirar-se en el secessionisme català. En últim extrem, però, la UE no tindria més remei que respectar un procés d’independència que observés escrupolosament el dret internacional. A la UE no li va agradar la ruptura de Txecoslovàquia el 1993 però, no obstant, la va acceptar.
—Quan va agafar volada la idea de la independència de Catalunya?
—Catalunya té una orgullosa tradició d’autogovern que data de l’edat mitjana. La revolta catalana contra la sobirania espanyola del 1640 i la guerra posterior, en què Catalunya va perdre, encara ressonen avui. En els temps més recents, el moment decisiu va arribar el 2010, quan el tribunal constitucional espanyol va rebutjar el nou estatut d’autonomia de Catalunya, aprovat pel parlament nacional el 2006. L’estatut es va veure afavorit per l’ex-govern socialista d’Espanya, però amb l’oposició del centre-dreta del Partit Popular, que ara té el poder a Madrid.
—Fins on arriba la crisi de regionalisme d’Espanya més enllà de Catalunya?
—En els temps moderns el nacionalisme violent basc ha turmentat Espanya des de la restauració de la democràcia. Les eleccions del País Basc del 21 d’octubre poden reforçar els partits nacionalistes, però no hi ha un suport públic a la secessió com hi ha a Catalunya. Els bascos ja gaudeixen d’una àmplia autonomia en matèria tributària.
—I en algun lloc més?
—També el 21 d’octubre hi haurà eleccions a la regió nord-occidental de Galícia, però l’atenció se centrarà en el PP. Mariano Rajoy, president espanyol, és gallec. En termes més generals, la crisi regional és una crisi de finances públiques i recessió econòmica, causada principalment per la caiguda de la construcció a Espanya, la destrucció de la bombolla immobiliària i els vincles dels bancs amb interessos polítics regionals poc saludables.
—Pot Catalunya esdevenir un estat independent?
—Sí, però no serà bufar i fer ampolles. Els catalans tenen un gran sentit d’identitat nacional. Fins i tot molts catalans de segona generació (infants de parla espanyola que van arribar a Catalunya procedents d’altres parts d’Espanya des de la dècada de 1960) se senten atrets per la perspectiva de la independència. Però l’economia catalana ha estat lluitant aquests últims anys: l’ingrés disponible per càpita i la productivitat laboral ha crescut més lentament que no la mitjana espanyola.
—Quin paper tenen les forces armades espanyoles en tot això?
—L’exèrcit ha estat a les casernes des del fallit cop d’estat del 1981, però històricament s’ha vist a si mateix com el garant final de l’estat espanyol. Una possibilitat seriosa de secessió catalana podria fer-los tornar a l’arena política.
