Després de l’incendi

La conca mediterrània gaudeix d’un clima típic de tardors i primaveres temperades i relativament humides amb estius molt secs i calorosos. És en aquesta estació de l’any quan, a causa de les tempestes seques, es ­produeix una alta taxa d’incendis d’origen natural. A més, la conca mediterrània es troba poblada des del segle VI aC amb civilitzacions altament socialitzades i evolucionades que han habitat aquesta zona i han modificat el paisatge i la naturalesa. Una de les principals eines d’aquestes societats va ser el foc. Hi ha datacions de fa 10.000 anys o més de l’ús del foc amb fins agrícoles i ramaders. Aquesta eina tan estesa, unida a l’alta quantitat d’incendis d’origen natural, ha modelat el paisatge i els ecosistemes fins al punt que aquests o han aconseguit adaptar-se a aquest rol o han desaparegut. D’aquesta manera, trobem ecosistemes mediterranis que recuperen ràpidament les característiques prèvies a l’incendi (uns quants anys o dècades), altres que triguen prou més i altres que són incapaços de recuperar-se.

En l’actualitat, els incendis són un problema a Europa, on cada any tenen lloc 50.000 incendis forestals que destrueixen una vasta superfície de boscos i altres terres de l’àmbit rural. Aquest problema s’agreuja en la regió mediterrània, on es cremen quasi 500.000 hectàrees l’any. Només a Espanya, Portugal, França, Itàlia i Grècia, entre els anys 1980 i 2008, es van cremar més de catorze milions d’hectàrees, una superfície més gran que la que ocupa Grècia. Aquest increment ha estat provocat per factors de canvi global que alteren la dinàmica natural dels incendis en l’àrea mediterrània. S’ha trobat que els canvis d’ús de sòl i el canvi climàtic afecten les característiques dels incendis i provoquen un augment en la recurrència (disminució del període transcorregut entre un incendi i el següent), la intensitat (augment de la quantitat d’energia alliberada pel foc), la severitat (major consumpció de matèria orgànica), el risc d’ignició (major acumulació de combustible vegetal), el període de risc (que ha augmentat de l’estiu a pràcticament tot l’any), la superfície cremada (menor nombre d’incendis cremen una major superfície) i un major nombre de grans incendis (de més de 500 hectàrees). 

A més, el canvi climàtic provo­ca efectes directes sobre els ecosistemes, com ara la disminució de nutrients i aigua disponible o canvis en el comportament de pol·linitzadors o plagues. La unió d’ambdós factors està incrementant la superfície forestal afectada, la resiliència de la qual disminueix alhora que augmenta la superfície vulnerable, la qual cosa redueix les possibilitats que es produïsca una recuperació natural després de l’incendi o d’una altra pertorbació. No obstant això, gran part dels nostres ecosistemes continua retenint una alta capacitat de resposta, gràcies a la qual la vegetació es recupera ràpidament, i es condiciona fortament la recuperació d’altres comunitats de l’ecosistema i algunes propietats abiòtiques. Això indueix a una regeneració de valors socioeconòmics, encara que també es dóna en el cas contrari, ja que una mala recuperació també podria disminuir aquesta capacitat o fins i tot agreujar la provocada per la pertorbació inicial.

Potser per això, als nostres ecosistemes se’ls pressuposa una eterna capacitat d’autoregeneració o autosuccessió, però, ben altrament, aquesta recuperació pot no seguir el model florístic inicial i perdre’s la representació d’un ecosistema en una zona. Per tant, els nostres espais forestals i naturals poden arribar a desaparèixer tal com els coneixem, bé per manca d’adaptació al foc o baixa resiliència, o bé a causa d’algun dels canvis ja comentats que provoquen l’envelliment i debilitació de les forestes regenerades. Aquesta pèrdua indueix al deteriorament de la resta de components de l’ecosistema, la qual cosa afecta directament i principalment, a curt termini, les comunitats animals i la riquesa dels sòls. A causa d’aquesta qualitat, la prevenció i restauració de zones afectades o d’alt risc comença per l’actuació sobre les espècies vegetals principals que conformen l’ecosistema, de manera que a llarg termini s’uneixen les mesures restauradores amb les preventives.

Assistir la rehabilitació natural 

Després de l’incendi, ha de realitzar-se un seguiment de la zona de manera contínua, tant a curt com a mitjà termini, per aconseguir informació que ajude a prendre una decisió d’actuació posterior a les comentades. Una alta regeneració natural pot causar problemes a llarg termini a causa de densitats massa altes d’algunes espècies molt competitives, la qual cosa ens portaria a una línia de successió diferent de l’òptima en la zona. En aquest cas s’hauria d’assistir artificialment aquesta regeneració natural mitjançant eines de gestió forestal que permeten afrontar la nova situació prevista a causa del canvi climàtic i a la repercussió d’aquest procés en els règims d’incendis. Així, una disminució primerenca de la densitat de l’espècie o espècies principals per mitjà d’aclarides o reservacions pot disminuir la competència, tant la intra com la interespecífica. Es permetria un ús més eficient dels recursos disponibles (llum, aigua i nutrients) per part dels organismes autòtrofs, la qual cosa a priori ajudaria a augmentar la productivitat primària de l’ecosistema. Al mateix temps, amb uns costos directes relativament baixos, s’aconsegueix reduir la quantitat i continuïtat del combustible, millorar la biodiversitat per obertura de clarianes i augmentar la resiliència de l’ecosistema. Depenent de l’ecosistema, poden aplicar-se altres mesures, com ara pasturatge, creació de faixes o barreres vegetals de protecció i prevenció per fomentar una heterogeneïtat paisatgística tal que l’increment del valor de la zona ens ajude a disminuir el risc d’incendis, a augmentar la resiliència dels ecosistemes presents i a disminuir la zona d’afecció en cas de provocar-se el foc. Si el seguiment indica que hi ha problemes en la regeneració natural, s’haurien d’aplicar tècniques de reforestació i repoblació activa en la zona afectada. No ha de ser mai tinguda en compte com una actuació d’urgència i ha de ser planificada per recuperar i millorar l’ecosistema. Moltes vegades s’han realitzat repoblacions que, a causa de l’espècie seleccionada, els tractaments o les eines usades, han provocat l’empobriment de la zona. Hauria estat preferible la no-actuació tot i la possible necessitat d’introduir o fomentar una espècie forestal arbòria.

Daniel Moya és professor ajudant doctor del Departament de Producció Vege­tal a la Universitat de Castella-la Manxa i Jorge de las Heras és Catedràtic del Departament de Producció Vegetal de la Uni­ver­sitat de Castella-la Manxa.

Llegiu l’article ‘Després de l’incendi’ complet a la revista Mètode.

Enllaços
Array