Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Dimarts  22.11.2011  17:29

Autor/s: Víctor Vanyó

Antònia Font

El món necessita la música d'Antònia Font

Men?ame
 

Em dispose a escriure aquestes línies després d’haver vist, escoltat i gaudit d’un dels concerts més esperats. El 17 de novembre passat van  actuar els mallorquins Antònia Font a la Sala Mirror de València. Un grup que, alhora que suma cada volta més seguidors, va tenint a cada disc, a cada actuació, una millor crítica. Prova d’açò és que, al cap i casal, varen posar el cartell de “SOLD OUT”. Una sala plena, per tant, amb tota mena de generacions i de diversitat social.

Els mallorquins no tenen por a res a l’hora de composar. Cada disc que fan és millor a l’anterior. Et poden fer cançons que no pots deixar de cantar, i alhora te’n fan de tendres o de desficaciades que et deixen amb un somriure. Busquen arribar a tot tipus de públic, ja siga a Mallorca, València, Barcelona, Madrid o a qualsevol extraterrestre que visca a l’Univers, que és una festa.

He de confessar que, del concert, en vaig eixir amb un somriure amplíssim. Era la primera volta que podia gaudir com cal d’un concert seu. Em trobava en una sala esplèndida, amb públic entregat, amb la millor companyia possible, i on el so, encara que alguns coneguts em digueren el contrari, era òptim. Però tot això és minúscul quan es posen a tocar damunt l’escenari. El seu directe és un dels millors que hi ha avui en dia. Un directe que es divideix en dos parts. La primera és posar en escena ‘Lamparetes’, el seu darrer treball, i la segona són tots els seus hits. Cançons amb què la sala pareixia que se’n vindria avall, com amb ‘A Rússia’, ‘Wa Yeah’, ‘Alpinistes Samurais’, ‘Darrere una revista’ o ‘Vos Estim’ a tots igual’. Comentant-ho amb les amigues i amics, quasevol cançó d’Antònia Font és apta per a ser un hit. Quasi totes són bones, ja siga per la música, per la lletra o per la posada en escena.

A l'hora de compondre, és en Joan Miquel el director del grup. Però a l’escenari, l’autèntic director és la veu: en Pau Debon. Ajudat pels seus companys, pot aconseguir que tota la sala cante, balle i salte amb la mateixa intensitat i alegria com ell ho fa. I és que, en les seues actuacions, una cosa a destacar és el somriure d’orella a orella que té. No sols et canta la cançó, sinó que la representa i l’explica mentre la viu i la gaudeix. De veritat, un autèntic monstre damunt l’escenari que, juntament amb la resta, et fan eixir de l’actuació amb un somriure i amb ganes de més música.

I és que, en un moment tan complicat a l’estat amb la recent onada conservadora que recorda temps passats, calen grups com Antònia Font. Si no els heu vists mai i teniu ganes de fer-ho, afanyeu-vos a reservar l’agenda per al 19 de gener a Alcoi. El món necessita música, ho sabeu, però la dels Antònia Font la necessita l’univers sencer.