03.08.2011 - 06:00
Esteban Ibarra, autor d’alguns llibres sobre intolerància, racisme, xenofòbia i odi, és el president del Moviment Contra la Intolerància i un dels adalils de la lluita contra la discriminació. Per ell, els atemptats de Noruega són ‘crims d’odi’ basats en un ‘discurs de la intolerància, que creix a tot Europa, en què els protagonistes són de sexe masculí, blancs, cristians i heterosexuals i tot allò que no sigui això es troba en una situació d’inferioritat, de vida sense valor’. Propugna a la pressió social per anar cap a la tolerància i el respecte de la diversitat.
Què vau pensar en assabentar-vos dels atemptats de Noruega?
Em van trasbalsar. I vaig recordar allò que havia escrit al meu llibre ‘L’Espanya racista’, en què anticipava aquesta mena d’atemptats. Hi ha un capítol en què parlo dels ‘llops solitaris’ i de la guerra social, civil i religiosa que estimulen alguns ideòlegs polítics. Aquest atemptat em va confirmar que aquesta gent explica què farà i que allò que diu ho fa.
Hi ha un discurs, doncs, darrere aquest atemptat?
Aquest home no és un boig, és un fanàtic ultradretà i islamòfob. El seu discurs és el discurs de la intolerància, que creix a tot Europa, en què els protagonistes són de sexe masculí, blancs, cristians i heterosexuals, i tot allò que no sigui això es troba en una situació d’inferioritat, de vida sense valor. Quisvulga que promogui la igualtat serà qualificat de traïdor i d’enemic número u. I això va fer Breivik als adolescents laboristes.
Quina mena de crim és el de Noruega?
Als seus escrits ho deia clarament: els enemics que cal combatre són l’esquerra, el marxisme i l’islam. Per tant, és un crim d’odi, un crim que selecciona una víctima per la seva condició. S’assembla a l’assassinat de Carlos Palomino al metro de Madrid, que fou qualificat de crim d’odi ideològic. I aquest odi ideològic necessita, per a existir, que algú l’alimenti. I aquest algú, encara que no practiqui la violència, l’alimenta amb els discursos que neguen la diversitat, que neguen el respecte de la diversitat humana. Aquesta és la matriu del problema, que s’estén per tot Europa i que tindrà més expressions polítiques i més expressions violentes i que també podrà tenir expressions terroristes i genocides com la d’aquest noruec.
Creix, doncs, l’extrema dreta?
La veritat és que això d’ara és la continuïtat dels antics feixismes. A Europa s’ha plantat una llavor, aquests darrers vint anys, i ara es fa un nou discurs que pivota sobre la xenofòbia, el rebuig de l’immigrant, de la tolerància i de la diversitat religiosa.
La crisi accentua aquesta xenofòbia?
No, no ve pas de la crisi econòmica, com n’hi ha que diuen. Són les ideologies intolerants que se serveixen de la crisi, de la por i dels recels, per assenyalar bocs expiatoris. Assignen un valor maligne a l’altre: l’immigrant és maligne, el musulmà és maligne, l’homosexual és maligne. Hi ha una sèrie de caracteritzacions, no solament de la immigració, que ens recorden massa l’Holocaust. A les cambres de gas, no hi van morir immigrants i prou. Hi van morir homosexuals, discapacitats, opositors polítics… La posició d’ara és tan integral com la de Hitler.
Ens hem acostumat a tolerar aquestes idees xenòfobes?
La paraula és ‘permetre’. La primera cosa que cal dir és que divulgar idees racistes i xenòfobes és una infracció, en alguns casos penal. Les hem permeses escandalosament. Incitar a la discriminació racial és habitual, però, si mirem les normes constitucionals, el codi penal, la directiva europea d’igualtat de tracte…, a tot arreu, hi trobem que s’exigeix la no-discriminació.
Llavors caldria prohibir els partits que fan aquests discursos…
Sí. I tancar les pàgines que ofereixen aquests continguts i prohibir les organitzacions neonazis, també.
Això no donaria peu a un victimisme que els podria donar força?
No ho crec pas. Seria un missatge clar dels límits que ha de posar la democràcia per a defensar-se. Els anys 30 el creixement de Hitler a Alemanya s’explica per la manca d’una democràcia militant dels drets humans. Ara ja tenim drets humans, però encara no tenim una militància real de la democràcia per a defensar-los.
Què podem fer per combatre aquesta intolerància?
En primer lloc, reprovar tota mena d’intolerància en totes les versions. I en segon lloc, tenir en compte que, encara que l’aprovés el 90% de la població, el racisme no seria mai democràtic. No és una qüestió quantitativa, sinó qualitativa, perquè la democràcia s’inspira en el principi d’igualtat i de no-discriminació de les persones. La societat civil ha de pressionar els poders públics perquè reforcin la legislació amb la finalitat d’impedir que aquestes organitzacions creixin, perquè les conseqüències poden ser terribles per a les comunitats més febles i per a la convivència harmoniosa d’una societat diversa.
La societat diversa és el futur?
Tenim una societat rica en colors de pell, orígens nacionals, cultures, llengües, religió i costums. La diversitat no és cap inconvenient. Cal aprendre a gestionar democràticament aquesta diversitat. La societat civil és el principal motor de lluita per la defensa de la tolerància. Cal que obliguem els poders públics a fer un cop de timó radical, perquè, ara com ara, anem molt malament.
