10.08.2006 - 06:00
En ocasió del centenari del naixement del lingüista Joan Coromines, VilaWeb us ofereix una selecció de trenta paraules tretes del ‘Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana’, una de les seves obres cabdals. La selecció ha anat a càrrec de Josep Ferrer i Costa, un dels responsables de la Fundació Coromines i curador de l’epistolari.FELIPA, ‘travessa de ferrocarril’, de l’anglès sleepers (pron. igual que slipes, pròpiament ‘dormidors’) que designa aquestes mateixes travesses: estergit imperfectament en una forma selipes pels capatassos de les obres ferroviàries, fou imitat pels pagesos i obrers com felipes, potser no sense adaptar-ho al nom d’un rei odiós que el poble recordava. 1.ª doc.: 1905, Bulbena, Vogel; CostManc. I, S. V.
La travessa del mig de la via fou mirada pintorescament com un pobre infeliç dormilega que no té esma d’aixecar-se del mig del pas, per més que els desperts li passin per damunt. És sabut que en terres hispàniques (tant d’Europa com d’ultramar) foren els britànics els qui patrocinaren i fins enginyaren els primers ferrocarrils; d’ací que el mot anglès fos imitat o calcat d’una manera o altra en aquestes terres: cast. durmientes (que he sentit més a Sudamèria que a Espanya); la forma més aproximada a l’anglesa es manté en dialectes portuguesos: celipas o chulipas «travessas de madeira» que Lang (ZRPh. XIII, 1889, 213) va assenyalar especialment en els Açores, donant-ne ja l’etimologia anglesa.
Sens dubte hi ha hagut també casos d’aplicació apel·lativa de l’avorrible nom de persona Felip: especialment recordat a totes les terres i països catalans, en els Ss. XVIII i XIX, com el nom del més gran enemic a la pàtria. És sabut que en el primer terç del nostre segle (certament encara més tard) era molt viu donar a la latrina el nom de Can Felip, i fins es mostraven les ganivetes fermades a la taula de les masies amb el nom d’aquell botxí del més sagrat. A la deformació de *selipes pogué contribuir, doncs, una obscura voluntat abominatòria dels menyspreats botiflers (que així els passés una màquina per damunt!); cosa paral·lela passaria a Ciutadella de Menorca (on l’horror als turcs havia estat més viu, amb massa raó, que enlloc més), quan canviaren tulipa turca en felipa turca: una abominació reemplaçant l’altra algunes generacions després. Felip donaria també nom, com a bon botxí, entre els busquerols de les suredes, a una mena de formiga grossa que degolla els rebaixins o formigues petites dels suros (Hostalric, BDC XIII, 116). En parlars portuguesos felipe és una mena de corriola, en el Minho, i ‘una bossa de cuiro per guardar-hi algun queviure’, en el Brasil (Krüger, VKR I, 252), objectes també servils i menyspreables, si bé allà és possible que l’al·ludit sigui més aviat Felip IV, més menystingut i avorrit allà, per la guerra que, no sense gran ajuda catalana, conduí al feliç resultat de desempallegar-los d’aquest altre sobirà absolut i decadent Felipó.
