La policia va arribar a primera hora. Tothom dormia. Era tot just el crepuscle. Tretze cases de periodistes van ser atacades a primera hora del 31 d’octubre. La de l’editor en cap del diari. La del president de l’empresa. Les cases de quatre columnistes, de tres advocats del diari, del defensor del lector, de l’editor de la secció de llibres, del dibuixant, del comptador… Tots ells eren treballadors sèniors del Cumhuriyet, el periòdic més antic i prestigiós de Turquia.

Provant de tranquil·litzar els seus fills atemorits, es van veure obligats a mirar com casa seva i els seus arxius eren regirats i els seus ordinadors, embargats. Van ser duts, primer, a l’estació de policia principal, després, a l’hospital per un metge, i finalment, a la presó més gran del país. Situats en cel·les solitàries, sense cap idea de quin era el seu delicte. Quan van acabar, van haver d’esperar 151 dies abans de saber de què els acusaven. Les acusacions van ser anunciades el dia 151è: ajudar i acollir organitzacions terroristes armades.

Quines organitzacions?, demanem.

El mateix PKK amb el qual el govern havia compartit una taula de pau tres anys abans, i els gülenistes amb els quals el govern havia governat conjuntament el país durant una dècada.

De manera fascinant, els riscs que plantejava el moviment Gülen havien estat assenyalats per aquests periodistes, que ara eren acusats de ser gülenistes.

I les evidències?, demanem.

Els informes, entrevistes, titulars, piulets i columnes crítiques amb el govern. En altres paraules, serien jutjats per càrrecs de periodisme.

Jo, com a primer redactor en cap, era l’acusat número u. I em van acusar d’alterar la política editorial del diari. La meva primera reacció va ser exclamar: ‘I què?’ De quina manera i des de quan els fiscals, i no pas els periodistes, determinaven quina era la política editorial dels diaris?

La resposta és evident: des de la captura dels mitjans de comunicació per part del president en el seu impuls cap al poder absolut.

L’any passat, Erdoğan va emprendre una gran repressió i va acusar el seu ex-soci Gülen d’intentar un cop d’estat el 15 de juliol. Allò era un ‘una ocasió divina’, l’oportunitat de desfer-se dels opositors d’una vegada per totes, fins i tot purgant la funció pública dels gülenistes que ell mateix havia instal·lat personalment. Havent-se assegurat el poder absolut amb una declaració d’estat d’emergència el 20 de juliol, Erdoğan va constitucionalitzar aquest règim de facto mitjançant un referèndum fet sota la llei marcial ‘civil’: una esmena rebutjada per la meitat de la nació, malgrat totes les pràctiques controvertides de la comissió electoral.

Turquia s’havia salvat de l’intent de cop d’estat el 15 de juliol, però va ser víctima d’un cop d’estat d’Erdoğan el 20 de juliol. No és una dictadura militar, però és un estat policíac.

Com a conseqüència de l’intent de cop d’estat, el nombre de periodistes a la presó es va quadruplicar de trenta; el contingent Cumhuriyet es va afegir als cent vint i, d’aquesta manera, Turquia es va convertir en ‘la presó més gran del món per als periodistes’.

La reforma constitucional va elevar Erdoğan a la posició d’un sol home. Un sol home per a governar el govern, el parlament i el poder judicial, el mecanisme que designa jutges i fiscals. No és sorprenent, per això, que rebutgessin l’apel·lació de tots els periodistes per a ser alliberats. Amb poques excepcions, gairebé no hi havia cap mitjà per a criticar aquest gir d’esdeveniments: un periodista empresonat és un ostatge que en silencia molts d’altres fora. Aquest va ser el mètode utilitzat per a silenciar el Cumhuriyet, un dels últims bastions de la premsa lliure.

Fins i tot el noi que porta la cafeteria va ser arrestat. El seu delicte va ser haver dit que no serviria el te a Erdoğan si hi anés. Un policia va sentir-ho i va informar-ne els seus superiors. L’endemà al matí, el nostre noi dels tes també va ser detingut sota el càrrec d’haver ‘insultat el president’.

Avui, 24 de juliol, és previst que els de Cumhuriyet anem al tribunal. És previst que tot l’equip editorial del diari sigui interrogat per un jutge per primera vegada després de 267 dies. No ens defensarem només a nosaltres, sinó també la premsa lliure, i una democràcia que malda per viure contra un dèspota.

I passa una cosa que, si és una coincidència, és sens dubte irònica: el 24 de juliol és l’aniversari de la fi de la censura a Turquia, commemorat des de 1908 com el Dia de la llibertat de premsa. Aquest any, doncs, commemorem el Dia de la llibertat de premsa com el Dia de lluita per la llibertat de premsa, i així ho farem a les presons, els tribunals i l’exili.

Tots els nostres companys hi són convidats.


Can Dündar ha rebut, el 2017, la Golden Pen of Freedom en reconeixement a la seva lluita per la llibertat de premsa. L’Associació de Periodistes Europeus de Catalunya també li va lliurar ara fa un mes el premi Ernest Udina.

Aquest article –amb la publicació del qual VilaWeb vol expressar la seva solidaritat amb Dündar, els periodistes i la resta de personal de Cumhuriyet i amb el poble turc– ha arribat a la redacció per mitjà del PEN català.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]