Pol Parrilla | Joan Hernàndez | Javier Rodríguez

Amb una tauleta a la mà esquerra, un esprai de color negre a la dreta i uns auriculars blancs a les orelles, l’artista mexicana Paola Delfín pinta una obra en què, com és habitual en el seu historial artístic, la figura femenina i les seves emocions són les protagonistes. A uns metres, Yoshi Sislay, natural d’Osaka (Japó), plasma sobre un mur blanc una peça amb motius florals, una carpa gegant i una silueta urbana, en el que segons ell és el resultat de la seva imaginació i de les seves experiències personals. Són només dos noms d’un cartell de dinou artistes que estaven el passat dissabte 5 de novembre transformant el complex industrial Can Ricart, al barri del Poblenou, en el marc d’Ús Barcelona, que enguany celebrava la seva tercera edició.

 

Definit com a Ritual d’Art i Espai Públic, l’objectiu d’Ús Barcelona i d’altres festivals com l’Open Walls Conference, celebrat també a la capital catalana a l’octubre i amb cinc anys d’història, és triple: donar vida a espais en desús que per dinàmiques urbanístiques han perdut la seva funció social, promocionar la tendència artística del muralisme i apropar la ciutadania a aquest art, raó per la qual l’entrada és lliure i es fomenta el contacte entre artista i públic. L’assistència de milers de persones a ambdós festivals, fins a 12.000 a l’edició del 2015 d’Ús Barcelona a l’eix Pere IV, garanteix el suport de les institucions públiques, úniques patrocinadores juntament amb la fabricant d’aerosols Montana Colors.

A causa de la poca cultura de patrocinat d’aquestes formes d’oci, rebre una subvenció de l’Ajuntament de Barcelona i, en el cas d’Open Walls, també de la Generalitat de Catalunya, pot acabar essent decisiu.

El procés d’obtenció de l’espai públic: la negociació

La relació entre els ajuntaments i l’art urbà s’ha caracteritzat històricament per la inestabilitat, ja que l’absència d’una regulació ha provocat que l’actitud respecte del street art depengui de les majories polítiques governants a cada moment. D’aquesta manera, s’explica que s’evolucionés de la tolerància a finals del segle XX i principis del XXI, època en què Barcelona era la capital mundial de l’art de carrer, a la persecució mitjançant l’aplicació d’ordenances cíviques que criminalitzaven el moviment.

‘La negociació amb un ajuntament sol ser numèrica, ja que pensen en el que els hi costarà netejar les pintades. Arguments com la bellesa, doncs, són dèbils’. Són paraules de Marc Garcia, director de RebobinART, que té una llarga experiència a l’hora de tractar amb administracions per a projectes a municipis com Barcelona, Barberà del Vallès o Madrid. Tot i admetre l’observació, Ricardo Castro, responsable de les intervencions d’art urbà de l’Ajuntament de l’Hospitalet de Llobregat, justifica la posició dels consistoris basant-se en la necessitat de quadrar pressupostos i defensa que, al marge de la qüestió numèrica, no es farien els projectes si no hi hagués voluntat i sensibilitat vers la cultura.

La ja comentada falta de patrocinis que pateixen gran part de les activitats culturals i la necessitat d’obtenir espais públics fa inevitable el filtre de l’ajuntament. Per a Esteban Marín, membre de Contorno Urbano, això no és sempre positiu, ja que moltes iniciatives són rebutjades per l’excessiva correcció política, molt dependent de l’opinió pública. ‘La majoria de les intervencions que es veuen són les estèticament més maques i les més fàcils d’entendre pel públic, és a dir, són muralisme contemporani’. Per marín, això pot comportar expressions diferents, com els grafit, a la marginalitat.

En relació al que apunta Marín, s’ha de remarcar que art mural i grafit no són el mateix. Tot i que dins el grafit hi ha un corrent més estètic, el que domina és la firma o tag, que no compta amb l’aprovació de gran part de l’opinió pública i que conté un llenguatge tancat entre els grafiters. En canvi, l’art mural, sigui més abstracte o figuratiu, sí que té voluntat de ser entès pel públic i habitualment transmet un missatge de caràcter politicosocial, al marge de ser visualment més agradable per a la ciutadania.

La gestió de l’espai públic

Superada la negociació amb les administracions, el següent pas és administrar l’espai públic atorgat. D’això se n’encarreguen projectes com Open Walls o Wallspot, encara que de diferent manera. Mentre que els primers cedeixen sense condicions els murs als artistes per a la seva autogestió, els segons també cedeixen les parets però amb un registre previ a la web i amb limitacions quant al dia i l’hora. Tot i que el sistema autogestionat té major presència a altres països europeus, en territori català hi ha ciutats com Terrassa on, sense cap intermediari, els artistes poden anar a pintar: és el model Aquí pots!, que gestiona la Casa Baumann.

La gestió dels espais públics

Barcelona com a paradigma de la millor i de la pitjor època

L’autogestió dels murs també era el model de la Barcelona en la qual artistes mundialment coneguts com el britànic Bansky o els brasilers Os Gemeos van voler pintar. Fins que l’alcalde Joan Clos va aprovar l’any 2006 una ordenança cívica que va causar, en part, la fugida de  talent i de projectes a altres ciutats. És el cas de Persianes Lliures, una associació que connectava botiguers barcelonins amb artistes per a pintar les persianes dels negocis, i que va moure’s a Madrid (vegeu el resultat d’una intervenció al barri de Malasaña) després de l’amenaça de l’Ajuntament de Barcelona de multar als comerciants que contractessin el servei.

La situació a la capital catalana, però, milloraria amb l’arribada a l’alcaldia de Xavier Trias l’any 2011, amb qui Marc Garcia ja havia negociat prèviament de les eleccions l’aplicació pràctica del seu nou projecte: Murs Lliures. Les parets dels Jardins de les Tres Xemeneies, al barri de Poble-sec, van ser la primera cessió per part del consistori convergent a una plataforma que no només faria d’intermediària entre l’ajuntament i els artistes, sinó que també seguiria l’estat dels murs i la trajectòria i característiques de qui els pintava. Els seus creadors, arran del bon rendiment, han internacionalitzat el projecte amb voluntat de generar un turisme muralista, raó per la qual han fundat una nova marca: Wallspot.

La idea és que un suec pugui pintar un mur a Barcelona, i un valencià pugui fer el mateix a Bogotà. De moment, es poden reservar intervencions a Göteborg (Suècia), Zuric (Suïssa), Las Piñas (Filipines), Barcelona i Barberà del Vallès, i a més els seus creadors treballen per incloure ciutats com París, Montevideo o Melbourne. Per la seva banda, Open Walls té a disposició cinc murs a Barcelona i un a les localitats corunyeses d’Uxes i Loureda.

L’art urbà com a política social

Al marge del canvi estètic que comporta per a una ciutat, l’art urbà acordat amb l’ajuntament també es caracteritza per la seva potencialitat com a política social en promocionar dinàmiques d’integració en un doble sentit: d’una banda, perquè ofereix als joves la possibilitat d’expressar-se artísticament de manera legal, és a dir, sense la por que vingui la policia; i de l’altra, perquè es busca fer partícip a la ciutadania mitjançant murals comunitaris o projectes en escoles. N’és un exemple la iniciativa Articula’t de Contorno Urbano, de marcat component social i que compta amb el suport de la Diputació de Barcelona i de l’Ajuntament de l’Hospitalet.

D’aquesta iniciativa han derivat dos projectes a l’Hospitalet de Llobregat que han aconseguit el seu principal objectiu: la cohesió social. Esteban Marín, un dels promotors, creu que l’èxit s’ha degut a la relació de les actuacions amb la idiosincràsia dels respectius barris, fet que considera fonamental en el plantejament de qualsevol intervenció. Un dels projectes va ser el mural de Bellvitge, ideat també per l’Associació de Veïns de Bellvitge en el marc del cinquantè aniversari del districte i en el que van participar veïns i alumnes d’institut. L’altra va ser el mural que reivindica l’obertura de l’escola Ernest Lluch, al barri de la Torrassa, en el que van participar els seus alumnes (ara en barracons), els pares i altres entitats.

Pots visitar el mural al carrer del Montseny, a la confluència amb el passatge Colom

Pots visitar el mural de Bellvitge a l'avinguda d'Amèrica, a l'alçada de la intersecció amb Rambla de la MarinaPots visitar el mural a l’avinguda d’Amèrica, a l’alçada de la intersecció amb Rambla de la Marina

Com ho veuen els veïns?

“El retorn dels veïns és bo. De fet, a l’Hospitalet tenim moltes peticions de comunitats de propietaris que volen que les seves façanes siguin intervingudes”, explica Ricardo Castro, també director del Centre Cultural La Bòbila. En aquest cas, el procés no és tan senzill com a l’espai públic, ja que en ser propietat privada es necessiten una sèrie de permisos que garanteixin a l’ajuntament protecció jurídica. Amb Castro vam parlar a l’Exposició 12+1 del Centre d’Art Tecla Sala, on fins al gener es presenta el projecte de galeria a l’aire lliure d’un mur del barri de la Torrassa en el que cada artista (de dotze) té un mes per pintar i lluir la seva obra. A banda de l’Hospitalet, la iniciativa 12+1 també es realitza a Sant Feliu de Llobregat i a Cornellà de Llobregat.

Els vilatans de Fanzara, un municipi de la província de Castelló que no arriba als 400 habitants, tampoc tindran queixa donat que l’art mural ha atorgat a la seva població una identitat que la diferencia de la resta. Arran de la lluita contra la instal·lació d’un abocador al poble va sorgir el Museo Inacabado de Arte Urbano (M.I.A.U.), el qual ha omplert de pintura una localitat que ara rep la visita dels seguidors d’aquest art i, fins i tot, atreu l’atenció dels mitjans de comunicació (veure reportatge d’El País).

L’impacte econòmic

La concentració d’art urbà a una ciutat esdevé un dinamitzador econòmic més, ja que genera un interès al voltant del qual sorgeixen iniciatives adreçades principalment al sector turístic. Moltes d’aquestes iniciatives consisteixen en rutes que recorren les diferents obres artístiques de la ciutat i són creades pels mateixos ajuntaments (és el cas de Roma o São Paulo) o per petits projectes dirigits per perfils molt variats: des d’historiadors fins a graduats en Turisme.

D’altra banda, el profit econòmic també s’obté per via de l’estalvi que suposa pels consistoris no haver de netejar les pintades, ja que la cessió de murs lliures reencamina molts artistes a aquests espais, de manera que ja no s’expressaran a altres parets de la ciutat. Això van pensar els governants de la ciutat belga de Gant, que per evitar que pintessin als edificis del seu turístic centre històric van crear la Werregarenstraat, un carrer autogestionat de grafit i muralisme.

Les rutes, una opció més d’oci

Barcelona és la ciutat amb més riquesa d’art urbà dels Països Catalans i de l’Estat espanyol, raó per la qual resseguir els seus carrers és una oportunitat d’oci més pels amants de la pintura. En els últims anys han sorgit diversos projectes de ruta guiada per la capital catalana, la majoria dels quals ofereixen fer la caminada en diferents idiomes. Aquestes són algunes opcions:

Barcelona Street Style Tour ofereix una ruta en bici de tres hores de durada i amb un cost de 18 euros. També oferta dues rutes a peu gratuïtes i de poc més de dues hores: una d’elles recorre el Raval i l’altra el Born i el Gòtic. Més informació.

My Favourite Things oferta una ruta de quatre hores per 26 euros. És fan en dues tandes diàries: de 10 a 14 o de 16 a 20 hores. Més informació.

És possible conèixer la història de Barcelona a través de l’art de carrer? Trip4real ho intenta amb una caminada de dues hores i de 15 euros de cost. Més informació.

Street Art Barcelona ofereix tres rondes: pel Raval (dues hores, 15 euros), pel Gòtic i el Born (dues hores, 15 euros) i pel Poblenou (amb bici, tres hores i 59 euros). Les rutes les ofereix en castellà, anglès, francès i rus. Més informació.

València és també una ciutat amb gran tradició de street art, el que com Barcelona, la fa atractiva pels seus seguidors, que alhora poden gaudir d’una oferta cultural encara més àmplia. Si voleu visitar les intervencions tant l’oficina de turisme com pàgines web d’oci (Salta Conmigo, Love Valencia o Valencia Bonita) proporcionen detallada informació sobre on trobar-les.

Fer l’art democràtic

Derivi d’una simple voluntat d’imitar la moda d’altres ciutats europees, derivi de l’opció de fer política social d’una manera alternativa o derivi d’una necessitat de reduir despeses, l’aposta dels ajuntaments per l’art de carrer té una conseqüència comuna: la democratització de l’art. Tot i que l’expressió no acaba de convèncer tothom, és un fet que figurar a la via pública implica ser accessible sense cap més cost que el de sortir al carrer, a banda de l’apoderament que comporta per a la ciutadania fer seu l’espai públic.

* Pots visitar el mural de la foto principal al carrer de Veneçuela, a l’alçada de la intersecció amb el carrer de Provençals (Barcelona). A més, uns metres més amunt, on travessen els carrers de la Selva de Mar i del Perú, hi ha un mur amb més intervencions.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]