Mama, jo vull ser policia

Hi ha imatges que, quan les veus al món real, el ‘Polònia’ et sembla un telenotícies: penso en les concentracions dels dits cayetanos a Madrid, i en aquell manifestant amb el megàfon i l’estanquera cridant ‘Gobierno dimisión’ des del seu Mercedes descapotable conduït per un xofer. O en aquell altre que fotia cops de pal de golf sobre un senyal de trànsit al ritme de ‘li-ber-tad’. Més discreta era la parella d’oseas que s’enfrontava a la policia, l’un recordant-los que ‘Us vam defensar a Catalunya!’, i l’altra que ‘A mi no em pots multar!’, i aixecant-los el dit del mig a dos pams. Per sort seua, no portava cap nas de pallasso.

Són estampes d’allò que un dirigent sorgit del 15-M ha volgut batejar com ‘la secessió dels rics’, encaixant-ho a cops de martell en la mateixa plantilla de criminalitzar independentistes. Més clar ho piulava un intel·lectual de la mateixa corda: ‘Cada vegada que ensopego amb un vídeo de les protestes del barri de Salamanca, em penso que és una protesta dels independentistes. Gent pija fent una performance amb banderetes.’ Tants estudis per a això. Però bé, també podria dir algú: és que no hi ha pijos a l’independentisme? I la resposta és que i tant, que n’hi ha, però la diferència amb aquells amb qui els equipara la progressia és que els de les banderetes espanyoles són d’arrel franquista, i els de les estelades són antifranquistes per definició: un detallet de no re que, casualment, sempre troben convenient passar per alt.

Si es tractava d’afinar la teoria, les paraules d’aquell cayetano a la policia –’Us vam defensar a Catalunya’– les podria haver dit exactes el seu equivalent barceloní en una concentració a la plaça d’Artós, o tot ofrenant flors i bombons als ocupants de la sinistra comissaria de la Via Laietana. Bàsicament perquè els uns i els altres són al mateix bàndol de les forces de repressió estatals, des de la policia, els militars i paramilitars, i fins als corresponents ‘mini-jo’ encarnats en guàrdia urbans i policietes locals. I, per si no estaven prou coberts, també poden gaudir de la protecció en clau nacional d’una part creixent de l’ànima dels mossos, començant pels angelets reciclats dels cossos espanyols i altres esbirros de porra fàcil.

Per tot això, l’espanyolisme civil, a l’hora d’interactuar amb els cossos d’ordre públic, es pot dir que té a disposició policies ‘normals’. Entenguem-nos: per ‘normals’ volem dir agents que actuen responent a la seua professionalitat individual, rasa i simple, sense l’adulteració i l’encegament propis del combat contra l’enemic. D’aquesta manera, durant l’estat d’excepció encobert, tot d’espanyols de cor han pogut intercanviar impressions amb els seus policies, crescudets per l’omnipotència que els conferia la llei mordassa. Uniformats pelats, amb les seues febleses al descobert, que saltaven com molles contra qui gosava discutir-los alguna arbitrarietat amb la força de la raó.

De totes les queixes d’usuaris a les xarxes, em quedo amb una constant que no és cap excepció: ‘Et creus molt llest?, ‘Et fas la llesta?’, ‘Llestet’, ‘Llesteta’, els havien etzibat aquests Torrentes, abans de clavar-los una multa a l’atzar del menú especial de l’estat d’alarma. ‘Si ets tan llesta, ja sabràs per què’, ‘I si no t’agrada, hi recorres’, i deixo a banda, per obvi, algun ‘Viva España’. No és estrany que el primer mes de confinament les denúncies per incomplir-lo ja quadrupliquessin en nombre els contagis: és la matemàtica de donar autoritat plena a una colla d’acomplexats que es fonen com bombetes davant del raonament i l’argumentació. I, és clar, aquest acomplexament no el detecten els psicotècnics que els permeten l’accés a la presumpció de veracitat i a les armes de foc.

Doncs sobre aquests uniformats rasos, tallats pel mateix patró, posem-hi l’oportunitat de fer la guerra contra un enemic ‘real’, no contra desgraciadets que van a llençar la brossa massa lluny de casa. Un enemic dels que et fan guanyar medalles i pensions vitalícies, però aquesta vegada facilet, no com aquells que maten. Penso en el meu país, i, igual com la pandèmia deu estar despertant milions de vocacions mèdiques entre els nostres adolescents, de vegades em demano quina mena de vocacions no deu haver inspirat l”a por ellos’ entre els nanos i nanes que s’han après el ‘Cara al sol’ per cantar-lo a l’institut, o que han volgut escandalitzar la profe de català amb la salutació feixista. I temo que no siguin més d’aquests que dels contraris els que pensin que als Mossos hi podran trobar la sortida funcionarial ideal per a les seues inclinacions.

Però, mentre la policia sigui inevitable, demanar-me això també em fa demanar el contrari: quantes criatures amb sentit de la justícia i de servei públic no deu haver dissuadit l’orgia de fatxenderia, prepotència i violència gratuïta dels cossos repressius. Sap greu pels comportaments honrosos enterbolits per aquesta imatge pública –’sortiiiu, som gent de paaau’–, però, pel que a mi m’interessa com a independentista, em fa patir que la futura matèria primera del cos me’ls faci encara més invisibles, o més inaccessibles fins i tot. Per sort o per desgràcia, aquesta inquietud no és exclusiva de les minories nacionals o lingüístiques de l’estat, sinó que és compartida per tots els col·lectius que en pateixen la violència i la discriminació: resumidament, per tots aquells que ni pensaments, per cap bandera, podrien dir-li a un funcionari armat que el van defensar mai, enlloc, contra ningú pacífic o indefens.