L’any 1974, Ronald Lorkowsky va alliberar il·legalment trenta-dos silurs –una espècie de peix d’aigua dolça– del riu Danubi a l’embassament de Mequinensa. Vint anys més tard, Oliver Portrat va completar la introducció amb una altra remesa de dos-cents exemplars procedents del riu Po (Itàlia). Aquest enorme monstre marí de pell de serp i boca de rap s’ha convertit en un extravagant element turístic a les Terres de l’Ebre. El protagonista d’un parc temàtic fluvial on els visitants, un cop tirada la canya, es converteixen en aventurers, prínceps o guerrers preparats per a posar-se a disposició d’un flaix per immortalitzar la gesta.

Fa poques setmanes, l’artista Berta Canela, una barcelonina de vint-i-quatre anys, presentava una obra d’art que sacsejava el territori. Feia una analogia. Públicament, per primer cop. Posava unides per una i grega dues paraules que rimen: Machirulos y siluros. Dues paraules que es convertien en el títol de la seva obra i que qüestionaven els estereotips de gènere que anava contribuint a perpetuar aquella pràctica representada amb unes imatges de caçadors testosterònics fent posturetes amb el seu peix acabat de pescar. Besant-lo des d’un angle, des d’un altre, enroscant-se’l al coll, abraçant-lo com si fossin en un estudi de la revista Playboy. Homes musculats, blancs i europeus, pescant aquests enormes silurs en la més pura representació de l’oci occidental. Com qui caça elefants, lleopards o girafes a Botswana.

La masculinitat i la feminitat no és estàtica, cada moment i cada cultura genera i re-crea la seva. Per això, tenen tant valor els observadors microscopis d’aquests fenòmens també en el territori. De fet, el símbol actual de la masculinitat a la cultura occidental, el que ajuda a diferenciar els vàters de senyores i senyors, és un cercle amb una fletxa que es coneix com a llança de Mart o fletxa d’Ares. L’arma com a símbol del poder, com a fal·lus d’omnipotència és una suggestió mil·lenària. Mitològica. L’home associat a l’arquetip del rei o el guerrer.

Els pescadors, una vegada es van assabentar del contingut i títol de l’obra pels mitjans de comunicació, van posar el crit al cel. Per què? Per què se’ns condemna a nosaltres? Només som pescadors. No fem mal a ningú. Fins i tot contribuïm a eradicar una espècie invasora. No som masclistes. Qui ho ha dit, això!

L’artista formulava una metàfora. Assumia el risc de proposar un joc. I sí, ho aconseguia. Amb aquest desplaçament, ens permetia d’accedir a una reflexió més enllà de la literalitat. Un coneixement indirecte que, com qualsevol acció poètica o performativa, no es pot explicar des de la literalitat, ni des de la justícia, ni des de cap mena de textualitat racional.

Els creadors són els científics socials més avançats. Els visionaris de la realitat. A les Terres de l’Ebre, un lloc on l’espai de reflexió crítica encara porta bolquers, aquesta mirada projecta un nou punt de vista per al debat social. Per qüestionar-nos quins models turístics o socials volem i estem disposats a abonar. Quines masculinitats i feminitats reproduïm sense ni tan sols haver-nos aturat a pensar. Machirulos y siluros llança la canya al debat intel·ligent. Ara hem d’esperar a veure qui mossega l’esquer o qui torpedina la canya.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]