Pacient durant una sessió d'artteràpia (imatge cedida per Arte Paliativo).

‘No pots dir: no moriràs, no patiràs o no estaràs trist. Això no ho soluciones, ho aculls, intentes que el pacient ho assimili de manera assertiva.’ Parla Sílvia Fernández Cadevall, que treballa amb malalts hospitalitzats sense guariment possible, que són en l’etapa final de la vida. Graduada en educació social, especialitzada en counseling i artteràpia, Fernández Cadevall ha impulsat el projecte Arte Paliativo per a atendre ‘la dimensió emocional i espiritual’ d’aquest col·lectiu.

‘Les activitats artístiques serveixen per a fer aflorar certs sentiments i, quan passa, jo ho condueixo o ho acompanyo mitjançant el counseling‘, explica. La seva teràpia neix de la idea que el pacient té capacitat de resoldre els seus problemes emocionals. El paper del terapeuta és, per mitjà de la comunicació, ‘acollir-lo, fer-lo reflexionar i donar-li guies perquè ell mateix ressorgeixi’.

Ampliar el concepte de benestar
Fernández Cadevall va decidir d’especialitzar-se en aquest sector quan encara estudiava a la universitat. Va observar que no hi havia educadors socials que treballessin la cura pal·liativa amb malalts crònics. ‘Em cridava l’atenció que no hi hagués un suport emocional, que no es considerés un col·lectiu vulnerable i de risc’, explica.

Explica que les persones hospitalitzades durant un temps indeterminat són un col·lectiu vulnerable i en risc d’exclusió social. ‘Els pacients –diu– perden la capacitat de prendre cap decisió, de ser autònoms, i també el seu paper com a treballador o familiar.’

Després, Fernández Cadevall va estudiar els beneficis terapèutics de l’art a Anglaterra, on aquestes disciplines fa dècades que s’han incorporat als hospitals públics i centres de dia. ‘Consideren que les persones tenim diverses dimensions, som holístiques, i que s’han d’atendre totes aquestes dimensions, no únicament la física’, explica. Fernández Cadevall defensa una visió multidimensional del benestar, en què les dimensions física, emocional i espiritual van unides. ‘Sovint, els problemes físics són somatitzacions de problemes psicològics o mancances emocionals’, exemplifica.

A casa nostra, la situació és ben diferent. Les unitats de cures pal·liatives dels centres públics catalans tracten principalment de dolors físics. Amb algunes excepcions, als hospitals públics aquestes cures les assumeixen institucions o associacions de voluntaris que se n’encarreguen esporàdicament. Fernández Cadevall retreu la manca de seguiment, de professionals en plantilla que atenguin ‘la necessitat d’una atenció emocional contínua’ d’aquests pacients.

La implantació del projecte i els primers resultats
L’any 2015, va aplicar la seva teràpia per primera vegada a l’Hospital de Terrassa. Gràcies a beques de capital privat, va signar un conveni amb l’hospital per fer-hi la prova pilot. La fundació que finançava la beca va dotar el projecte de suport econòmic i legal. ‘Ja havia establert contacte amb el centre, però sense una fundació darrere que et cobreixi legalment i econòmicament és impossible’, explica.

Trenta pacients van participar en el programa de dues sessions individuals de cinquanta minuts per setmana. ‘Hi havia perfils diversos, des de malalties neurodegeneratives fins a traumatismes en persones grans o malalties cròniques molt avançades’, explica. En tots els casos, eren interns que havien de morir a causa d’una malaltia sense guariment possible.

‘Abans de fer la primera sessió, passo per l’habitació i els explico què farem, procuro saber si els agrada la música o la pintura, per exemple.’ La primera sessió és dirigida per la terapeuta: ‘No m’agrada, però és necessari, perquè els pacients se senten una mica insegurs.’ Es fan activitats de coneixença per a establir un primer vincle entre pacient i terapeuta.

Un cop tombada aquesta primera barrera, s’espera que el pacient es decanti per una determinada especialitat artística. ‘Ell diu què vol fer i jo proposo activitats d’aquesta branca’, explica. ‘Escolta cançons de la infantesa i deixo que m’expliqui què li recorden, tant si les emocions són positives com si són negatives, s’acull tant l’una cosa com l’altra.’ Durant la sessió, es procura que el pacient prengui decisions i actuï amb autonomia.

La prova pilot va acabar fa pocs mesos i tant els pacients com els familiars van percebre una millora en el benestar dels interns. Per a Fernández Cadevall, la sessió és satisfactòria quan s’aconsegueix de crear un espai on el pacient se senti el protagonista i pugui expressar què l’inquieta. ‘Si no, no hi ha un moment en què puguin parlar sobre què els preocupa, admetre que estan malament, dir “tinc por, em preocupa morir”. Hi ha coses que, si no es pregunten o no saps amb qui expressar-les, no es tracten i s’enquisten’, afirma.

Com encarem la mort?
‘Quan la mort és un fet, la cosa més important és treballar perquè el pacient pugui gaudir o viure amb la màxima tranquil·litat el temps que li queda.’ Fernández Cadevall explica que, sovint, als malalts no els angoixa la mort en si sinó no haver fet alguna cosa abans. ‘Potser a tu et fa més por no haver-li dit a un familiar que l’estimes, per exemple. Cal identificar què significa per a tu aquesta por’, explica. Per a aquest sentiment no hi ha cap solució, però es pot treballar per alleugerir el patiment. Per a Fernández Cadevall, la mort encara és un tabú social i aquest fet dificulta que els pacients en parlin. ‘Verbalitzar-ho ja és terapèutic, però ningú no ens ha ensenyat a gestionar situacions així.’

Per a ella, la dificultat de parlar sobre la mort és l’última conseqüència de la manca d’ensenyament emocional que rebem durant la vida. ‘Reprimim molt certes emocions perquè socialment entenem que són un signe de fragilitat’, explica. També lamenta que, com a societat, parlem poc de com ens sentim, cosa que s’evidencia més encara en els moments finals de la vida: ‘No expressem el nostre patiment a l’altre per no fer-lo patir i, al final, tots dos ho vivim sols, pitjor que si ho compartíssim.’

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]