Autor: Paolo Calaresu

Desempallegar-se de l’Alguer, una volta coneguda, no és pas gens fàcil. Com una teranyina que avança i teixeix, lentament però amb força i sense aturar-se, l’Alguer sempre torna. I atrapa. Ja ho escrivia els anys seixanta Antoni Simon Mossa (1916-1971), el prestigiós arquitecte sasserès, un dels més grans sobiranistes sards (que, atenció, somiava uns Països Catalans federats amb Sardenya i Còrsega; per prendre’n nota): ‘Qui t’ha conegut una volta, mai no podrà allunyar-se de tu.’ Els algueresos, de fet, havent sopat, tot passejant per la muralla o caminant muntanya amunt pel carrer del Carme (que la italianització malda per convertir en Via Cavour), sovint s’acaben despenjant amb un ‘aiò, un darrer mirto, no?’. És a dir, vinga, va, una última copa. En concret, una copa de licor de murtra que, per als neòfits, i això ja ho ha dit més d’un, és probablement l’única beguda capaç, en una sola glopada, de concentrar de la manera més equilibrada i subtil possible totes les aromes i el sabor de la Mediterrània. Això sí, si és de fabricació casolana, molt millor. Fins i tot, la hipotètica caparra que se’n derivi, segons com, diuen que pot arribar a tenir regust de segle XIV, de batalla marítima a Port del Comte, de mestral barrejat amb aigua salada, màquia i fonoll.

Simon Mossa també descrivia la ciutat de la següent manera: ‘L’Alguer no és una ciutat convencional i no pot tenir una història convencional com cap altre poble medieval de la llunyana, de la llunyaníssima més ben dit, Europa. L’Alguer és fora de temps.’ I això, precisament aquesta sensació de fora de context, de rara avis, tant geogràfica com temporal, és sovint la primera (o segona) percepció del visitant. Sensació que, de desconcertant, amb prou paciència, esdevé deliciosa. Com diu el poeta valencià Joan Elies Adell a la seva fantàstica Guia Sentimenal de l’Alguer, ‘és una de les poques ciutats mediterrànies en què el passat fa competència amb el present, el discuteix o el rebutja (…) i la realitat es confon amb la imatge imaginada del seu propi passat’.

Sí, l’Alguer, a voltes, és també una ciutat tímida, confusa, en un dilema entre l’orgull i l’avergonyiment de sentir-se petita i sola o abandonada. Abandonada, sobretot, per un estat italià que des de sempre ha maltractat Sardenya sencera, oblidant-se que no és solament un paradís per a les vacances dels milanesos sinó que hi conviuen gent que hi fa vida i, a més, cultures ancestrals. I abandonada, també, per les línies aèries (gran campanya, okhu, la de la Plataforma per la Llengua, Volemvolar.cat) i, segons com, pels catalans mateixos.

El port de l’Alguer. Autor: Paolo Calaresu

Pino Piras, cantautor alguerès, imprescindible i sarcàstic a parts iguals, dedica una cançó a la ‘creació de la raça algueresa’ (podeu sentir-la al disc Un home del país (Spotify), de Claudia Crabuzza i Claudio Sanna). Piras diu, parlant de Déu: ‘Quan ha triat la raça algueresa ha pres la gent de cor moll, que no és ni furba ni mataresa, lis hi ha donat una terra de sol. Però… però… però… No sem cuits i no sem cruns, no sem sardus ni espanyols, no sem bells ni sem feus, ja sem fets com Déu vol!’

Autor: Paolo Calaresu

L’Alguer és tot això, ben mesclat i xarbotat. És alhora estat italià, amb motxilles Invicta, ulleres de sol immenses i mòbils fluorescents, i terra medieval que sap vantar-se de tradicions catalanes ben arrelades i visibles, en l’arquitectura, la gastronomia, les festes, la toponímia… i amb un sorprenent ventall de poetes i cantants en la nostra llengua. Sorprenent, perdoneu-me, tenint en compte la petitesa de l’indret: a més de Sanna i Crabuzza, Franca Masu, Yasmin Bradi, Antoni Bal·lero de Càndia, Antoni Canu, Rafael Caria o Antoni Coronzu, tots contemporanis, i segur que me’n deixo més d’un. I tot això sense oblidar el ja esmentat Piras (1941-1989), mort prematurament i esdevingut un dels patrimonis que els algueresos llueixen amb més protèrvia.

Això sí, qui la visiti un cap de setmana i amb una guia turística convencional a la mà corre el risc de topar amb una primera capa de la ciutat més propera a les Invicta que a cap altra cosa, més dissenyada per als turistes (els barcelonins ja sabeu de què parlo), probablement divertida, però que pot ser també terriblement decebedora i contradictòria. La recepta per a evitar-ho és senzilla: aneu a comprar al mercat, feu un aperitiu o una Ichnusa al Circolo Mariani, feu un salt a la barberia d’Àngel Maresca, sopeu a la Trattoria Caragol o a Lo Romaní, guardeu guia i mapa a la butxaca i perdeu-vos pels carrers de l’Alguer Vella, tot acabant amb una murtra tranquil·la asseguts a la muralla, qui sap si davant del monòlit dedicat a Salvador Espriu. Un monòlit, regal de Barcelona a l’Alguer amb motiu del centenari d’Espriu, en el qual hi ha esculpits, amb el martell i l’escarpa de Mario Nieddu, els versos de la primera part del poema ‘Per una suite algueresa’ que Espriu va dedicar a Rosselló-Pòrcel.

La muralla de l’Alguer. Autor: Paolo Calaresu

Amb un xic de sort, l’endemà ja us hauran convidat a alguna sobretaula indígena o a passar la tarda a la platja de l’Esperança o a la de les Bombardes per jugar a bitlles o a cartes, esperant la colgada del sol. I mentre feu tot això (i el que sorgeixi), pareu l’orella, parleu, pregunteu i canteu, sobretot, en català. La vitalitat de la llengua i l’hospitalitat alguereses, com a poc, us sorprendran, i molt. S’obrirà, llavors, com un tresor, l’Alguer que per a molts roman amagada. Com una droga, com un pany que dóna pas a una nova dimensió, tan real com imprevista, afrodisíaca, amb gust i flaire de llengua medieval i de murtra. És així que l’Alguer, encara avui, es transforma, potser inesperadament i de cop, i atrapa. I, a la llarga, sempre torna. I, cada vegada, és més forta.

Com diu l’himne alguerès, profètic, obra de Ramon Clavellet (pseudònim d’Antonio Ciuffo, sasserès fill de napolitans i alguerès d’adopció) el 1906, ‘en lo  sou gloriós camí Catalunya sempre avança; i, per tot hont passa, llança la llavor que ha de florir. O germans, no disperem! Catalunya està fent via. Prest arribarà lo dia en què tots renaixerem!’

Algunes recomanacions ràpides:

Platges:
– L’Esperança. Un cop a la sorra, aneu tant com pugueu a l’esquerra o a la dreta, però no us quedeu al mig.
– Porto Ferru. Quedeu-vos o al mig, indret immillorable per a gaudir d’una posta de sol sobre el mar, o a la part més al nord, zona naturista i sovint buida.
– Les Bombardes i Llatzaret. Cales esplèndides, especialment a primera hora del matí o als vespres.
– També podeu caminar pel Cap de Caça i per les aigües transparents de Port del Comte mentre us imagineu les naus de Pere III el Cerimoniós en plena batalla contra els genovesos. Aquella batalla, al 1353, fou el principi dels quatre segles de dominació catalana a l’Alguer.

Cap de Caça. Autor: Paolo Calaresu

Àpats:
A banda dels restaurants esmentats, a Sa Mandra podeu gaudir de teca algueresa no solament de qualitat sinó en plens estàndards sards, és a dir, en grans quantitats. Acabeu on acabeu, si voleu gaudir d’autèntica cuina algueresa o sarda, demaneu l’allada de peix (caçó amb una salsa picant d’all i tomàquet), culurgiones (raviolis de patata amb formatge d’ovella, ceba i menta), frègula de marisc (pasta ancestral de sèmola que es cuina com una paella), porceddu (porc acabat de néixer rostit al foc) i, encara que sembli increïble, el menjar blanc, com el de Reus, de postres. Tot plegat acompanyat de vi cannonau (varietat de raïm autòctona de l’Alguer) i pa carasau amb oli d’oliva.

Per als més agosarats:
Si un cop descoberta l’Alguer, us sobra temps, endinseu-vos a l’interior de l’illa (on, per cert, també hi ha rastres del domini català): Oschiri (on hi ha una esplèndida sagra (festa major) de sa panada), Tempio (on es pot visitar la casa de Fabrizio de André), Gorropu (on hi ha el sensacional i salvatge congost de Tiscali que donà nom al conegut portal d’internet), el golf d’Orosei, ja a l’est, amb platges espectaculars com cala Mariolu i Cala Goloritzè, a tocar de Baunei, i al centre i enmig de muntanyes, els pobles feréstecs de Fonni i Desulo. I per si algú va cap al sud, no feu un lleig i arribeu a Carloforte, paradís de la tonyina amb influència tunisiana (hi podeu menjar un deliciós cuscus amb tonyina, per exemple) i, entre més mèrits, sobretot culinaris, lloc d’origen del reconegut xef Luigi Pomata.

I per acabar, per als escèptics, val la pena recordar, una vegada més, Espriu, que, amb bon criteri, escrigué: ‘A l’Alguer et trobes a casa, lluny de casa, quan a casa no et volen gaire’.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]