El Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, instituït per Òmnium Cultural l’any 1969, és un reconeixement a la trajectòria d’una persona que ‘per la seva obra literària o científica, escrita en llengua catalana, i per la importància i exemplaritat de la seva tasca intel·lectual, hagi contribuït de manera notable i continuada a la vida cultural dels Països Catalans’.  Enguany, en la 49a edició, la guardonada ha estat l’escriptora Isabel-Clara Simó, que s’ha convertit en la cinquena dona distingida amb aquest guardó en la història del premi.

És una bona raó perquè el món de la cultura al País Valencià reti homenatge a la que és considerada com una de les autores modernes més importants de la literatura catalana. Guardonada en múltiples ocasions: entre altres distincions, amb el Premi Sant Jordi de Novel·la per La salvatge, la Creu de Sant Jordi per la seva trajectòria literària, el Premi Andròmina de Narrativa per Hum… Rita!: l’home que ensumava dones, el Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians en Assaig per En legítima defensa, el Premi de Novel·la Ciutat d’Alzira per El meu germà Pol i el Premi Jaume Fuster dels Escriptors en Llengua Catalana.

Però no és l’única raó per a homenatjar la degana de la Institució de les Lletres Catalanes. Es mereix aquest homenatge per haver apoderat la literatura catalana feta al País Valencià, per haver-la internacionalitzat: la seva obra ha estat traduïda a l’alemany, l’anglès, el basc, el castellà, el francès, el gallec, l’italià, el neerlandès i el suec.

Pel fet de ser una dona incansable, tenaç. Ha participat en nombrosos congressos acadèmics i ha fet més de mil conferències, tant als Països Catalans com a l’estranger, i també ha col·laborat regularment en nombrosos mitjans de comunicació, ha participat en diverses obres col·lectives i d’investigació i la seva bibliografia també inclou diversos títols teatrals.

Perquè, com diu Margarita Aritzeta, Isabel-Clara Simó té l’agudesa de visió pròpia del periodisme, la concisió, la precisió i la recerca de la paraula exacta de qui domina les claus i els registres dels discursos humans, l’efervescència imaginativa que deuen donar les llums mediterrànies, la capacitat fabuladora d’una mentalitat de novel·lista que l’ha acompanyada, reconeix, des de sempre.

Perquè si la cultura és l’opció política més revolucionària a llarg termini, com va escriure Montserrat Roig, la Isabel és cultura i té el somriure més revolucionari de tots els Països Catalans.

Perquè, com ens va ensenyar Joan Fuster, tota política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres. Per això la Isabel és política i fa política per la independència de la nació completa, perquè ella la somia així, com Pere Quart.

Perquè és tres voltes rebel, com Maria-Mercè Marçal, o perquè històricament el fet d’escriure ha estat vist com una pràctica inútil per a les dones i com la usurpació d’un dret que no ens pertany. Virginia Woolf va dir: ‘Crec que passarà encara molt de temps abans que una dona no pugui asseure’s a escriure un llibre sense que sorgeixi un fantasma que ha de ser assassinat, sense que aparegui la pedra contra la qual estavellar-se.’

I la Isabel ha lluitat contra els fantasmes, ha recollit les pedres del camí i ha deixat els fonaments de la cambra pròpia de les escriptores en llengua catalana.

I finalment, l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana i  Acció Cultural del País Valencià, acompanyats de la societat valenciana i del món polític i de la cultura valencià, tenim l’honor de retre homenatge a Isabel-Clara Simó, a aquesta gran dama de les lletres catalanes, perquè s’ho mereix i, com l’Ovidi Montllor, perquè volem.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]