Gonzalo Boye: “Això portarà Espanya a un procediment sancionador”

Fa quatre anys que Pablo Llarena va a remolc en la persecució dels exiliats. Perquè a final d’octubre del 2017 l’advocat Gonzalo Boye va posar la base d’una estratègia judicial internacional contra la qual el Tribunal Suprem espanyol ha anat topant una vegada rere una altra. Amb la confiança de qui va un pas més endavant que el contrincant, Boye va apuntant en aquesta entrevista les línies mestres dels següents moviments tàctics, començant pel de dilluns a Sàsser i enfocant en tot moment el Tribunal de Luxemburg. I posa l’accent, sobretot, a les greus conseqüències que ja té i que tindrà per a l’estat espanyol l’obsessió contra Puigdemont.

—La vista de demà serà alguna cosa més que un tràmit?
—No serà un tràmit; s’hi discutiran qüestions tècniques molt importants.

—Com ara?
—La immunitat. I l’incompliment sistemàtic de les resolucions tant del Parlament Europeu com del TGUE.

—No sobre qüestions de fons, sobre els delictes pels quals el volen extradir?
—No arribarem fins aquí, perquè no es pot passar de la qüestió de la immunitat.

—Dèieu que aquest procediment és mort.
—Li farem l’autòpsia i el certificat de defunció el dia 4.

—Què espereu que digui la jutgessa de Sàsser?
—Crec que aprofundirà en la resolució de divendres passat.

—La resolució en què s’adheria al plantejament del TGUE del 30 de juliol?
—I als nostres plantejaments de tota la vida. És que la gent s’oblida que aquests plantejaments els vam fer el dia 18 d’octubre de 2019, quan el president es va presentar amb mi en una comissaria de Bèlgica. I el dia 19, davant l’autoritat judicial va ser posat en llibertat i vam fer aquests mateixos plantejaments. L’altre dia em preguntaven quina seria l’estratègia a partir d’ara. Mai no hem canviat l’estratègia, i està perfectament perfilada en un document de l’octubre del 2017.

—Què vau pensar quan vau saber que l’havien detingut?
—En aquell moment no hi havia temps per a pensar, només per a actuar. Vaig posar en marxa el protocol que tinc dissenyat per a aquestes situacions, vaig posar-me en contacte amb qui m’hi havia de posar, vaig recollir tota la informació possible i ens vam posar a treballar.

—Voleu dir que ja teníeu previst que això podia passar?
—És que mai no ens vam refiar d’allò que va dir el regne d’Espanya davant el TGUE, que les euroordres estaven suspeses. Teníem la intuïció que això no era així i per això feia mesos que provàvem d’accedir a la peça de situació personal del president i de la resta d’exiliats. I això ens ha estat impedit fins aquesta setmana passada, en el cas de Puigdemont, i fins la setmana vinent, quant a la resta. Nosaltres vam dir al TGUE que crèiem que si allò que deia Espanya era cert, aleshores no caldrien mesures cautelars, però no ens ho crèiem. I per això el vice-president del tribunal, a la resolució del 30 de juliol, diu que si sorgís una situació així, les hi tornéssim a demanar. Davant aquesta situació teníem una previsió força clara de què havíem de fer.

—Hi havia policies espanyols quan el van detenir?
—Per claredat, per salut mental i fins i tot per salut democràtica seria molt interessant saber la llista de passatgers que anaven en aquell avió.

—Sospiteu que podia haver-hi policies espanyols?
—Que posin la llista damunt la taula. Sempre que cometo un error demano disculpes. Que demostrin que estic equivocat i posin la llista de passatgers damunt la taula.

—Si la detenció és il·legal…
—El problema és que des de la perspectiva d’un policia italià, ell té una alerta al sistema i la persona davant. Quin marge d’actuació té? El sistema li diu que aquest senyor que té al davant és en cerca i captura. I ell compleix el seu deure. Aquella nit vaig parlar amb la policia italiana, la policia de fronteres, no dic pas la DIGOS, i estic segur que ells s’adonen que han pogut ser induïts a un error, però ja no tenien capacitat de reacció perquè eren davant una realitat consumada. Una pantalla de Sirene i la persona que cercaven.

—Però aquesta situació també hauria pogut passar en uns altres estats per on va passar Puigdemont i no va ser així. Aquí ho van preparar, no fou improvisat.
—Sens dubte que hi va haver una preparació, no per part de la policia de fronteres a l’aeroport de l’Alguer, però hi va haver preparació. La peça de situació personal del president ens aporta molta llum sobre aquest tema.

—En quin sentit?
—Que tot i tenir immunitat com a eurodiputat, el Tribunal Suprem espanyol va mantenir contactes amb unes quantes policies i una activitat incessant per a vulnerar la immunitat i intentar la detenció en diversos llocs.

—Abans del suplicatori?
—Abans del suplicatori i després d’haver estat elegit eurodiputat, el TS va intentar detenir-lo unes quantes vegades.

—I després del suplicatori?
—També.

—En quins països ha intentat el Tribunal Suprem espanyol de fer detenir Puigdemont?
—Àustria, Suïssa, França, Alemanya… Són quatre anys en què no han parat.

—Això pot accelerar les decisions que ha de prendre el TJUE sobre les euroordres i la immunitat?
—No accelerarà els ritmes, però consolidarà la nostra posició. Perquè és clar que nosaltres no hem mentit mai. I encara més: tenim proves que per a Espanya aquest cas és especial, un cas polític. I ara que tenim aquestes proves les posarem damunt la taula.

—Amb tota la informació que teniu, qui penseu que va ser el responsable de fer detenir Puigdemont a l’Alguer?
—El responsable en darrera instància d’aquesta detenció és qui la té acordada i no suspesa, el jutge Llarena. Però després hi ha un seguit de responsables, com ara els serveis policíacs espanyols, que hi han actuat d’una manera clara. I crec que l’instrument de tot això ha estat l’advocada de l’estat, a la qual s’ha induït a dir coses que no eren certes.

—Voleu dir que la van fer mentir al TGUE?
—Sí.

—A mentir sobre quina era la posició de l’estat?
—I sobre la realitat dels fets. Hi ha un problema de manca de veracitat sobre els fets. Els fets eren que les ordres continuaven en vigor tot i que a l’estatut del tribunal aquest procediment hauria d’haver quedat en suspens. Si algú falta a la veritat dels fets, la conclusió jurídica pot ser diferent. Si jo dic que en Pere és viu, és molt difícil que em condemnin per assassinat. Però falto a la veritat perquè en Pere és mort. Aquí no ens van donar la raó tot i que la teníem perquè una de les parts, amb tota la credibilitat del món, va dir que això no era així. I, a més, la seva postura era lògica d’acord amb el dret.

—I com que era lògica d’acord amb el dret europeu…
—…ens l’havíem de creure.

—No creieu que aquesta informació important, és a dir, que les euroordres continuaven actives, no va ser traslladada expressament a l’advocada de l’estat?
—És molt probable que no l’hi traslladessin.

—Però ella ho hauria de saber.
—Ella té la representació d’Espanya i segurament a les comunicacions que haurà tingut amb el TS era una dada important a donar-li: “Sonsoles, això no està suspès.” Conec l’advocada que representa el regne d’Espanya i em sembla que si ella hagués conegut la dada, no hauria fet aquesta al·legació. Però la va fer. La rescato com a professional seriosa, però encaixa en una estratègia estatal, segur.

—També hi ha una responsabilitat del govern espanyol, a més del Tribunal Suprem? Perquè havia d’estar al cas del paper que hi feia la policia.
—Bé, si el govern espanyol ho sabia, va participar en aquest bunyol. I si no ho sabia, ja podem plegar, perquè som en un estat en què el govern no sap què fa la seva policia. I això és molt perillós.

—Podrien haver actuat a l’esquena del ministre Grande-Marlaska?
—Potser el ministre espanyol es va oblidar de traslladar la informació al president del govern. A mi em costa de creure que si tenien totes aquestes dades, no les traslladessin al govern italià. És a dir, aquí en algun moment algú va actuar d’esquena a algú, no sé qui va ser, però la responsabilitat no varia. Perquè un té culpa in eligendo o in vigilando; vaig elegir malament el responsable, o l’he vigilat malament. I això és molt seriós. Espanya s’ha posat en una situació en què jo no voldria estar: la de la pèrdua absoluta de credibilitat respecte de les manifestacions que faci als màxims òrgans jurisdiccionals internacionals.

—Ja heu demanat les cautelars…
—Si demanem cautelars, no és perquè ens faci por la justícia italiana, sinó perquè ens preocupa la injustícia espanyola. No demanarem una mesura que pugui generar la sospita que dubtem de la justícia italiana. Però evidentment hem d’assegurar una posició de tranquil·litat als nostres defensats que va més enllà del dia 4.

—Unes noves cautelars poden servir per a aclarir encara més la situació perquè no el puguin detenir?
—Sens dubte. El TGUE es pronunciarà sobre l’espai d’immunitat als vint-i-set estats de la UE, no sobre vint-i-sis. I això és una qüestió que hi haurà gent que se l’haurà de fer mirar perquè no van mesurar, en el desesperat afany de veure el president Puigdemont entre reixes, les conseqüències dels seus passos. Aquesta precipitació, aquest no saber actuar, aquesta deslleialtat ens porta a una situació en què hem avançat molt.

—I ara el Parlament Europeu s’haurà de tornar a mullar.
—El Parlament Europeu haurà de defensar una situació que ja supera l’àmbit de Puigdemont, Comín i Ponsatí, el de l’independentisme català, i entra de ple a les garanties del conjunt dels eurodiputats. Perquè si un jutge d’un estat membre pot posar en qüestió les decisions i procediments que se segueixen al TGUE, quina garantia té qualsevol diputat de no ser detingut demà?

—Presentareu una petició d’empara de la immunitat de Puigdemont al Parlament Europeu?
—De moment treballarem al Tribunal General de la UE. No hem arribat a aquesta fase perquè tenim la vista del 4 i la qüestió del TGUE, més la peça de situació personal dels exiliats…

—Aquest episodi pot accelerar la tornada de Puigdemont a Catalunya?
—El president tornarà quan acabem de fer la feina. Si la feina ara serà més curta, no ho sabem, pot ser. Tingueu present una cosa: això ens costa sang, suor i llàgrimes, i un esforç increïble, i no deixarem passar cap oportunitat.

—Però pot ser que abans no resolguin sobre el fons, amb unes cautelars que siguin encara més clares sobre la immunitat de Puigdemont…
—La decisió de la tornada és una barreja d’aspectes jurídics i polítics. Jo gestiono algunes variables, però mai no condicionaré les altres. No em fico en política. Jo tan sols els lliuro els instruments perquè ells puguin desplegar l’activitat política.

—Fins fa poc no hauríeu recomanat a Puigdemont de fer el pas de tornada des d’un punt de vista jurídic. I ara?
—Quan jo cregui que jurídicament el risc és assumible, seré jo qui vingui amb els exiliats. El moment polític l’hauran de valorar ells. Però no vindran per a ser detinguts, tancats a la presó i sotmesos a un procés injust. La lluita que ells han establert és una altra. Quan jurídicament sigui un risc assumible, ells l’hauran d’assumir en un moment o un altre, i la decisió serà seva.

—Aviat s’obrirà una oficina dels eurodiputats a Barcelona. Si vinguessin, estarien protegits per la part de la immunitat que no es va veure alterada pel suplicatori?
—Jo entenc que sí. Però independentment de l’oficina, estan protegits. Allò que és dramàtic no és que ells no tinguin immunitat, que la tenen, sinó que els sigui vulnerada de manera sistemàtica. Els hem de donar prou eines perquè aquesta vulneració arribi a uns mínims reconduïbles. Però es veu que hi ha gent disposada a saltar-se qualsevol norma per complir un encàrrec que sembla diví, que és l’empresonament de Puigdemont.

—Per què penseu que van triar Itàlia?
—Perquè segurament no parlen italià i no es deuen haver llegit la llei italiana. La reforma del 2021 de la llei italiana d’euroordres reforça molt més la nostra posició, i per això creiem que van fer una mala tria. També van triar Alemanya i van triar molt malament, no ho van entendre. Quan hom aplica el terraplanisme judicial no és capaç de veure la curvatura que té cada sistema. I dins Europa hi ha un seguit de situacions que se’ls escapen. L’altre dia vaig llegir un article que em va semblar bestial, que diu que el problema és de contactes, és a dir, que volen enviar jutges d’enllaç perquè tinguin més bones relacions amb els jutges italians i resoldre aquest problema. I fins i tot proposen noms. Però què diuen? Que els jutges italians canviaran d’opinió perquè estaran influïts per jutges espanyols? Em sembla molt greu. Això ho hem fet traduir i ho aportarem dilluns. En quatre anys no han après res. El problema no és de contactes. No conec la jutgessa italiana, i no coneixia tampoc els jutges de Slesvig, però sí que sé com funcionen aquests sistemes jurídics: a la llarga, funcionen sobre la base del respecte al dret de la UE, que és justament allò que li falla a Espanya. La justícia espanyola no havia tingut aquest desprestigi des de l’època de Franco. I reconduir això serà difícil.

—Quan el Tribunal Suprem espanyol actua així, dieu que us reforça la posició davant Luxemburg. Però quins mecanismes efectius hi ha per a fer pagar a un estat l’incompliment flagrant del dret europeu?
—El nostre aliat més gran en la defensa dels exiliats ha estat sempre Pablo Llarena, i el TS. Perquè enforteixen cadascun dels nostres arguments. Però més enllà que jo sigui el seu advocat, com a ciutadà, crec que arrosseguem Espanya a una situació d’incompliment de normatives europees, i això evidentment portarà Espanya a un procediment sancionador. Els mecanismes hi són.

—Com en el cas de Polònia?
—Sí. N’hi ha prou amb llegir un dels articles de diumenge de la Repubblica, que acaba dient: la UE no es pot permetre això. El mecanisme de l’euroordre es va crear per la lluita contra el crim organitzat i el terrorisme, i es prostitueix per a perseguir una persona per l’activitat que fa i les idees polítiques que té. Això tard o d’hora afectarà la credibilitat del sistema, i els interessos dels vint-i-set, inclòs Espanya.

—Però aquests mecanismes depenen en bona part de la Comissió per activar-los, i fins ara ha aplicat una doble vara de mesurar entre Espanya i Polònia i Hongria.
—De moment. El TGUE i el TJUE tenen mecanismes per a instar la Comissió a activar aquesta mena de procediments. Encara no és del tot madur, entenc que a Catalunya es pensi que sí, però si no rectifiquen, acabarà madurant. El TGUE i el TJUE són com el meu gat: fins que no li trepitges la cua és molt afectuós. Però si la hi trepitges, és una fera.