Ferran Requejo a la redacció de VilaWeb (fotografia d'Albert Salamé).

Catalunya encara els mesos decisius cap al referèndum anunciat per Carles Puigdemont per a decidir definitivament sobre la independència. L’aproximació al moment determinant és ple d’incògnites i de preguntes. El catedràtic de ciència política de la UPF, Ferran Requejo, analitza des de fa anys l’actualitat del país amb un compromís explícit amb la independència. Membre del Consell Assessor per a la Transició Nacional (CATN), Requejo ha escrit ara el llibre El tren de les 17.14. Democràcia, pluralisme, benestar, independència (Tibidabo Edicions, 2017) que analitza l’evolució del procés sobiranista des de la sentència del Tribunal Constitucional contra l’estatut el juny del 2010 fins a l’actualitat més recent. Requejo exposa alguns dubtes sobre el camí que ha pres l’estratègia independentista aquests últims anys i proposa de tenir en compte alguns condicionants.

Demaneu que s’entengui que el procés cap a la independència és una cursa de fons. Us preocupa la pressa?
—Les presses són explicables i, fins i tot, raonables. Es poden entendre fàcilment. Però no he cregut mai que la fita de la independència fos immediata. En cap moment, entre el 2010 i ara, no ho he pensat. Efectivament, és una cursa de fons o de mig fons, si fem un paral·lelisme atlètic. Som en una cursa de tres mil metres obstacles o de 1.500 metres. No correm els 10.000 metres, però som lluny d’una cursa de cent o dos-cents metres lliures. Hem d’anar superant etapes. I cal tenir en compte alguns condicionants.

—Quins?
—En primer lloc, el suport a la independència se situa actualment al voltant del 50%, un percentatge que s’ha d’ampliar, mentre que el suport al referèndum se situa en un 75%, que està prou bé. En segon lloc, en el panorama internacional estem força sols. No hi ha unes aliances institucionals ni entre organismes socials o actors polítics que donin un suport clar al procés polític actual de Catalunya. Lluitem en unes condicions adverses contra un adversari molt fort. Això vol dir que cal fer les coses molt ben fetes i que les presses resulten secundàries. No comparteixo la idea de l’ara o mai. No és cert. Ens equivocaríem molt si precipitéssim els esdeveniments sense estar ben preparats. El ritme s’ha de posar d’acord amb l’estratègia i les fortaleses pròpies.

Voleu dir, en termes d’anys, una cursa de mig fons? Parlem d’una generació? De tres anys? De vuit?
—Fixar dates és complicat perquè quan es parla del futur la informació és incompleta per definició. Pretendre establir una data d’una manera raonada és un exercici bastant gratuït. És parlar per parlar. Quan dic que estem en una cursa de mig fons, vull dir que hi ha d’haver un seguit de condicions que segurament encara no hi són per a tenir probabilitats d’èxit. Probabilitats, no pas seguretat. Per exemple, crec que l’independentisme hauria de comptar amb una massa crítica més gran. Encara hi ha feina per fer a Catalunya per a ampliar la base social. I també en l’àmbit de la política exterior.

Ferran Requejo a la redacció de VilaWeb (fotografia d’Albert Salamé).

En quin sentit?
—S’hauria de fer més extensa i intensa de com s’ha fet fins ara. I no hauria de ser només feta per les institucions de la Generalitat. Hauria de ser impulsada també per organitzacions civils i pel sector privat. Per establir una línia estratègica de victòria, crec que la cosa més important és no cometre grans errors més que no pas pretendre accelerar i encertar-la immediatament. Si ara es cometés un gran error, s’hipotecaria l’objectiu per anys o dècades. No sé dir-vos un termini temporal, però em sorprendria que s’hi arribés en aquesta legislatura. Veig més raonable pensar en dues legislatures.

Més condicions?
—Sempre s’han de complir condicions internes. Com la confiança entre els partits. Aquesta és una realitat molt qüestionada. Podem envejar Escòcia amb un SNP fort com a únic referent independentista. Allà no hi ha els estira-i-arronses que tenim aquí. Però també cal valorar la riquesa que implica tenir tres opcions ideològicament diferents que defensen la independència. Això permet d’abastar més sensibilitats socials, culturals i ideològiques. Ara, sembla present sempre un punt de desconfiança entre els partits. La unitat entre partits i la unitat i congruència entre institucions i societat civil són dues joies de la corona. Se n’ha de tenir molta cura. Hi hauria d’haver, crec, una voluntat més expressa de tenir cura aquestes dues condicions, més que la que detecto. Constitueixen dos centres de gravetat per a l’èxit del procés.

Per això que dèieu abans, penseu que no s’hauria d’haver posat data al referèndum?
—Des de les eleccions del setembre del 2015, s’han comès alguns errors estratègics per part d’algunes organitzacions. Les presses són explicables perquè els partits també competeixen entre ells, per raons ideològiques, estratègiques i per obtenir l’hegemonia del procés. Tot això es pot considerar legítim. Però des de la perspectiva de la ciutadania que vol la independència, aquesta competència resulta una qüestió secundària. A la majoria de ciutadans crec que no els importa gaire quin és el partit que lidera el moviment. Els interessa que hi hagi una estratègia racional i realista per aconseguir l’objectiu. Per això he introduït unes gotes de Shakespeare en el llibre. Prendre un bany en les tragèdies de Shakespeare serveix per a entendre millor com és la política, més enllà de com ens agradaria que fos. És la funció de les cites de Shakespeare que he introduït en el llibre El tren de les 17.14.

Dieu que el referèndum tan sols té sentit si és decisiu. Què voleu dir?
—Perquè sigui decisiu ha d’haver-hi una legalitat i una legitimitat clares, encara que no siguin pactades amb l’estat. Per exemple, podrien ser-hi amb la participació d’actors internacionals importants. Cal assegurar que tot el procediment és impol·lut: el cens, el control des d’una junta electoral, una campanya amb la defensa de les dues posicions a debat. Idealment, caldria complir tant com es pugui els criteris de la Comissió de Venècia amb relació als referèndums. I, sobretot, assegurar una participació activa de la ciutadania. Com a mínim al voltant del 55%-60%. Si això no es compleix, el referèndum perd peu en termes de legitimació (no de legitimitat). En cas d’un referèndum sense aquelles condicions, i sempre suposant que es pugui fer, la participació seria previsiblement més baixa del 50%. Els partidaris del no no farien campanya i no anirien a votar. Igual que el 9-N. I resulta més que dubtós que aquest tipus de referèndum es pugui fer pràcticament, ja que tot apunta que l’estat no es pot permetre que es torni a votar, encara que sigui un altre 9-N.

Per això defenseu la teoria de convertir Catalunya en un problema europeu?
—Veig que només es pot arribar a fer un referèndum pactat amb la pressió internacional sobre el govern espanyol. Però perquè hi hagi aquesta pressió, cal que Catalunya es converteixi en un problema europeu. Actualment no ho és. De moment, encara som un problema domèstic, un problema espanyol. Cosa que permet a la UE de continuar enviant la pilota a còrner. Europa té ja prou problemes. Convertir-nos en un problema europeu significa que tingui repercussions econòmiques i polítiques importants, que influeixi els processos de decisió de les institucions europees, que hi hagi un nivell de mobilització i de pressió mediàtica que arribi als altres països europeus. Fer que les institucions europees no puguin continuar aclucant-se d’ulls. Cal convertir Catalunya en un problema europeu. Per la via espanyola, un referèndum pactat no arribarà mai.

Però fer el referèndum i arribar fins al final no és una manera d’esdevenir un problema europeu?
—Aquesta és una qüestió empírica. No es pot respondre a priori. Però vaja, suposant que es pogués fer un referèndum, no veig gaire previsible que hi hagi un impacte més enllà del que va tenir el 9-N. I les institucions europees, que són pragmàtiques però també conservadores, no hi intervindran tret que tinguin incentius per a fer-ho. Les esperances de revulsiu que tenen alguns sectors respecte del referèndum, no les comparteixo en les condicions actuals. M’agradaria equivocar-me. Però quan ho analitzo amb la informació que tenim, arribo a la conclusió que és més wishful thinking que no una conclusió basada en l’anàlisi dels fets. Tanmateix, també és cert que no pot tenir-se tot previst abans d’actuar i que sempre hi haurà elements d’incertesa en totes direccions.

Ferran Requejo a la redacció de VilaWeb (fotografia d’Albert Salamé).

Però el referèndum provocarà un conflicte fort. I pensar que el govern es farà enrere ara no és realista…
—El govern convocarà el referèndum. Això em consta. Al cap de dos segons, però, hi haurà un recurs al TC i el decret de convocatòria serà primer suspès i després anul·lat. Convocar és fàcil. Tan sols s’ha de signar un decret. Al mateix moment s’aprovarà probablement una ‘llei de transitorietat’. Aquest crec que és un mal nom per a aquesta llei perquè sembla que obri un període intermedi entre dues legalitats. I no és així. Aquesta llei estableix una nova legalitat i crea un nou estat. També previsiblement, sembla que és formulada de manera que entri en vigor tan sols la part de la llei que permet el referèndum. L’estat hi intervindrà. I ho farà, crec, de manera que quedi tan poc ‘retratat’ com sigui possible, però de manera suficient per a impedir la votació. I paral·lelament continuarà fent totes les guerres brutes que calgui. Quan el referèndum no es pugui fer fàcticament, quan no es puguin posar les meses i les urnes, serà el moment de prendre decisions que ens situaran en una nova etapa.

Així, la llei de transitorietat és una declaració d’independència?
—És més que una DUI. Una declaració són només paraules. Ara es tractaria d’una proclamació. És a dir, de la creació d’un nou estat. Però les proclamacions de nous estats només tenen èxit quan es poden aguantar, consolidar i desenvolupar. Raymond Aron, un polític gens sospitós de ser un revolucionari, deia que un nou estat triomfa i acaba essent reconegut pels actors internacionals quan és capaç de resistir i consolidar-se. És a dir, no és una qüestió de lleis, sinó de fets. És una qüestió de poder, de política pura. Però cal estar preparat per a fer-ho.

De poder?
—Exacte. Si ets capaç de proclamar una independència i aguantar-la, si ets capaç de ser el poder fàctic i ja no obeeixes la legalitat, el govern o els tribunals espanyols, ja estàs en una nova realitat. Això seria fantàstic, és clar. Jo m’hi apunto ara mateix. Però el meu dubte és si hi ha les condicions per a poder aguantar actualment una proclamació d’independència. Quan s’aprovi la llei de transitorietat, hi haurà dos governs i dos poders que voldran imposar la seva legalitat. I la pregunta del milió és si serem prou forts per a aguantar la nostra legalitat sense fer cas de l’altra. I això vol dir tenir les estructures d’estat suficients. Si ets un nou estat, has de tenir un banc central, òrgans de regulació, una agència tributària que funcioni, garantir la seguretat física i jurídica als ciutadans, com també els serveis quotidians… Sóc escèptic sobre el fet que actualment es pugui fer això. Ja sé que quan dic coses com aquesta em guanyo enemics i sembla que posi bastons a les rodes. Però crec que part del meu deure analític és comprovar, precisament, com estan les rodes i el camí.

—Sí que ho diran…
—Segurament. Comparteixo l’objectiu i la complicitat del procés d’independència des de fa anys. Vaig fer el tomb fa uns quants anys. Amb el canvi de segle. És a dir, abans del procés de reforma de l’estatut. Vaig passar de defensar unes posicions de federalisme plurinacional a defensar una posició de secessió. El federalisme, que de fet és un gran invent institucional, crec que no és possible –el federalisme plurinacional, s’entén– en les condicions de contorn de l’estat espanyol. És una idea de fet impracticable, massa sofisticada atesa la primitiva cultura política espanyola en termes liberals i en termes democràtics. No és realista. Estic completament a favor del procés d’independència. Però ningú no m’ha convençut que l’estratègia seguida des de la tardor del 2015 ofereixi unes perspectives clares de realització. Si tot plegat acaba, de moment, en unes eleccions, haurà estat un cert fracàs. La independència és l’objectiu més important, més decisiu, que es pot plantejar una nació sense estat. Per primera vegada en tota la història de Catalunya hi ha un parlament amb majoria absoluta independentista. Crec que les forces polítiques independentistes no aprofiten prou bé aquesta majoria. Les rivalitats entre partits en són una causa. A vegades es pot dir que alguns partits desitgen un estat, però no pensen en termes d’estat.

Ferran Requejo a la redacció de VilaWeb (fotografia d’Albert Salamé).

Parleu d’alguns errors estratègics des de les últimes eleccions. No esteu satisfet del relleu a la presidència? Mas per Puigdemont?
—No és res d’això, no. Penso que el que ha canviat són les condicions dels partits al parlament. El lideratge no és el problema. No es pot qüestionar el compromís de Mas ni de Puigdemont amb la independència. Fer-ho és pensar en termes del passat. Però el president Puigdemont s’ha trobat amb mala peça al teler. Les eleccions del 27 de setembre van deixar els resultats que tots sabem. I Junts pel Sí va quedar pendent dels vots de la CUP per poder donar estabilitat al govern. Amb aquests resultats, Mas hauria tingut encara més dificultats que Puigdemont per tirar endavant la independència.

I què s’ha de fer en relació amb les inhabilitacions? Quina reacció cal? Els casos de Rigau i Forcadell són els més delicats…
—Certament. Aquesta és una pregunta que haurien de respondre els polítics. Però és veritat que caldrà prendre una decisió. I que si es decideix que cal mantenir Forcadell al seu lloc com si no hagués passat res, ja situes el procés en un nou estadi. Avances dues o tres fases d’una tirada. Perquè ja actives la sobirania. I tornem a la pregunta que ens fèiem abans: estem preparats per a aguantar la situació?

Voleu dir que no ho tenen tot previst?
—Això em demano jo. Tot, segur que no. Però no cal tenir-ho tot previst al cent per cent i en tots els àmbits. Però sí en termes econòmics i polítics suficients. Jo no estic al govern, estic a la universitat, i només sé allò que és públic i allò que m’expliquen alguns actors polítics. Però cal comptar amb fonts econòmiques alternatives i amb plans pràctics d’acció. No tan sols tenir lleis preparades, sinó plans d’acció concrets per a cada situació potencial que ens puguem trobar. Això ho ha de liderar el govern. Sabem què faran els mossos si són intervinguts per l’estat espanyol? Qui obeiran? Els jutges? Els funcionaris? Ho tenim assegurat, això? I sabem com es defensen institucions com el parlament o el palau de la Generalitat amb mobilitzacions ciutadanes de caràcter continuat? La mobilització ciutadana és un tercer factor clau, però en si mateix no és suficient. Fer lleis és fàcil. Però la cosa important és tenir prou recursos i definir com s’actuarà en cada situació. Això és política pura. No és teoria. Si som capaços de fer-ho i aguantar-ho tenint en compte que el govern espanyol utilitzarà estratègies jurídiques, econòmiques, socials, internacionals i mediàtiques, com també procediments de guerra bruta per impedir la independència, doncs per mi, endavant!

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]