En molts països la llengua és un esport nacional, amb els seus rituals, jocs i campionats. Durant anys a França van celebrar el Dico d’Or, un campionat que consistia a escriure un dictat en francès per veure qui cometia menys errors.* Al nostre país, els mitjans sempre han ofert diversos programes o seccions per divertir-se amb la llengua, en alguns casos amb gran seguiment. Tothom recorda el programa televisiu ‘El gran dictat’ que va conduir Òscar Dalmau. De les diferents proves que els concursants havien d’anar passant, la porta que donava pas a l’èxit s’obria gràcies al coneixement de l’ortografia. A Pau Sabaté, un dels millors concursants de la història del programa, la paraula icacinàcies li va permetre rebre un premi d’unes quantes desenes de milers d’euros. En una entrevista al diari Ara, aquest campió, un jove poliglot excepcional, expressava una opinió tan conservadora com assenyada: ‘El català en si no és punyeter. El que és punyeter són les normes […]. L’ortografia és una convenció i perquè les convencions funcionin està bé que siguin estables.’

Amb la llengua, els parlants volem estabilitat. Quan els parlants hem après una norma, l’última cosa que esperem és haver-la de desaprendre i haver d’aprendre’n una de nova. Òbviament, el punt de vista del qui encara l’ha d’aprendre és tot un altre: com més simple sigui l’aprenentatge de l’escriptura, molt millor, una llengua és un oceà infinit i els esforços per aprendre-la amb profunditat s’han d’invertir en el més essencial. Com en tantes altres llengües amb tradició escrita, l’ortografia del català ha anat canviant al llarg de la història, però sens dubte la nostra ortografia actual és filla de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) i les seves Normes ortogràfiques de 1913, completades pel Diccionari ortogràfic de 1917, amb petits canvis aprovats en dècades posteriors. Tant en el moment d’aprovar-se la primera ortografia de l’IEC com en la darrera modificació aprovada fa cinc mesos, l’esport nacional ha consistit a comentar i (com)debatre la nova norma. Tot i que l’abast de l’última modificació no és comparable a la codificació ortogràfica de fa cent anys, els canvis ortogràfics s’han convertit de seguida en carn de debat públic amb aires de tragèdia. A la xarxa, en nom de la revolució s’ha apel·lat a la ‘desobediència, dret a la dissidència’, i fins i tot s’ha reivindicat l’accent de ‘dóna’ en clau feminista. No tot ha estat tragèdia, sort de l’humor de tuits enginyosos. ‘Sempre ens quedarà geminar’ (Adrià Pujol). Amb un to sorneguer i desafiant, Màrius Serra ens reptava a tots plegats: ‘Entranyables les elegies que estan suscitant els diacrítics suprimits. Per cada plany, una inscripció per a un examen sobre la llista de 150.’

Els coetanis de Fabra es van esbatussar brandant estendards diferents, els uns la i, els altres la y, encara que la codificació ortogràfica del moment va fixar totes les grafies, que van afectar uns 40.000 mots. Els bàndols enfrontats es van identificar en una grafia, que es va erigir en símbol de combat. La darrera modificació, la presidenta de la Secció Filològica la va presentar com uns ‘retocs’. A part de la mediàtica reducció del centenar llarg de casos de mots amb diacrític a només 15 casos, també s’han canviat altres aspectes de l’ortografia: la duplicació de la r en els mots compostos com arrítmia; la supressió d’algunes dièresis en els derivats cultes acabats en –al, com fluidal o helicoidal; la modificació en l’ús del guionet en casos com sensepapers o ex-director general; i altres canvis menors (s’escriurà nietzscheà, séquia o cardioespasme). La nova ortografia de l’IEC és, essencialment, la de 1913-17, amb no gaires canvis. I la reducció dels diacrítics, el símbol de la polèmica actual.

Aquests darrers mesos hem tornat a veure que cada catalanoescrivent és un lingüista fent escalfament a la banda, sempre a punt per a entrar al camp quan l’ocasió ho demani. ‘De fet, ben poques vegades s’havia parlat tant d’ortografia, i gent que de natural hi tenien una relació de displicència ara fins i tot s’hi amoïnen’, ha escrit Rudolf Ortega amb la intenció de captar la temperatura ambiental d’aquests darrers mesos. Molts mitjans van informar que les xarxes s’havien ‘encès’ amb la darrera modificació de l’ortografia que l’IEC va comunicar el 30 de setembre passat, i fins tot algun donava com a precedent l’enfrontament que va desencadenar l’ortografia de 1913. Josep Pla va captar d’aquesta manera l’ambient d’aquella època: ‘Només diré que els observadors del fet constaten unànimement que mai potser la discussió d’uns problemes de lingüística, en definitiva acadèmics, en aquest país no havien produït tant de renou, d’irascibilitat i de violència.’ No és el que hem vist aquests darrers mesos, però sí que l’ambient s’ha escalfat fins a enfilar-se a temperatures elevades i hi ha hagut reaccions de tota mena, des de les crítiques i ben argumentades, fins a les espontànies i llampants.

Sortim del foc i intentem no caure a les brases. I comencem per un dubte, una pregunta: aquests darrers mesos realment hem reviscut l’excepcionalitat de fa unes dècades?

Comencem per recordar que la història del català és plena d’episodis de grans passions per l’ortografia. Quan encara no hi havia acadèmia de la llengua i tothom anava al seu cap (i a les palpentes), la grafia dels plurals en –es o en –as eren el pretext de grans enemistats fins entre membres d’una mateixa família (que els unionistes no s’esverin… aleshores no hi havia procés!). S’explica, per exemple, que dos dels grans patriarques jocfloralescos, Antoni de Bofarull i Víctor Balaguer, van reptar-se a un duel per una qüestió ortogràfica. I Salvador Estrada va canviar-se de casa perquè a la botiga de davant d’on vivia hi havia el rètol amb una paraula ortografiada d’una manera que creia incorrecta. En el primers intents de fundar una acadèmia de la llengua catalana, el projecte va acabar el primer dia que se n’havia de parlar: no es van posar d’acord si de la primera ortografia n’havien de dir abecedari o beceroles. Tot va canviar amb l’entrada en escena de les acadèmies de la llengua. Tot menys la unitat absoluta, encara.

A partir de 1913, el català viurà un procés de codificació bimodal, amb dues ortografies i dues acadèmies, tot i que amb moltes asimetries: els crítics amb l’IEC, que el 1915 van fundar una acadèmia alternativa, només van publicar unes Regles ortogràfiques (no van entrar ni en la gramàtica ni en el diccionari), i socialment van tenir una repercussió limitada. El 1924, per exemple, ells mateixos sostenien que la seva ortografia no havia de depassar ‘el clos’ de l’Acadèmia de Bones Lletres. Van tirar endavant les seves publicacions periòdiques, escasses i de difusió limitada, però amb la seva importància.

Amb aquest breu apunt històric, ja es veu que el debat actual derivat de l’última reforma de l’IEC no té (gairebé) res a veure amb el que es va produir ara fa cent anys. Ni s’ha obert un procés de codificació bimodal, ni els crítics actuals amb la reforma dels diacrítics tenen cap punt de contacte amb els tradicionalistes que havien defensat grafies com la y o la preposició ab. L’eix dreta-esquerra no explica res del debat ortogràfic actual. Com tampoc no explica gaire res el factor generacional. Fa cent anys els contraris a l’IEC eren persones venerables amb una llarga trajectòria cultural que no van aconseguir que la seva opció fos assumida per més sectors socials i culturals. El contrast amb el moment actual és enorme. En el debat actual, no sols s’han vist molts adolescents i joves que reaccionaven a les xarxes, sinó que s’han posicionat críticament destacades personalitats culturals situades clarament en els valors progressistes.

Anem ara al país on la llengua és bastant més que un esport. A França, el 1990 es va publicar en el Journal officiel de la République française una reforma de l’ortografia sota l’impuls del govern Rochard. Doncs bé, des de fa més de 25 anys s’han anat esbatussant en públic i en privat. I això que la reforma no era d’aplicació obligatòria. Tants anys després encara no han arribat a una unanimitat absoluta. En el món de l’ensenyament encara ara no s’aplica de manera general, tot i l’aprovació de diferents ordres ministerials. El 2008 un Bulletin Officiel de l’Éducation Nationale recordava que ‘l’orthographe révisée est la référence’. A finals de 2015 aquesta mateixa publicació insistia en el mateix. I el 2016 el debat es tornava a encendre arran d’una notícia publicada en un mitjà de comunicació que anunciava com a imminent l’aplicació de la reforma en l’àmbit escolar. La reforma de 1990 tocava, entre altres, un aspecte tan simbòlic com l’accent circumflex, amb la finalitat de reduir-ne el nombre de mots que en portaven. Les reaccions apocalíptiques, com la dels sindicats d’estudiants (!), no van faltar. Fa pocs mesos, el mateix Ministeri d’Educació va haver de sortir a declarar que totes dues ortografies eren ‘justes’. El conflicte va ser important : l’Académie es va arribar a desmarcar de la voluntat dels editors d’aplicar la reforma en el món de l’ensenyament, fins al punt que la ministra d’Educació, sorpresa, va haver de demanar a la màxima autoritat lingüística del país un posicionament clar. Fa uns mesos, grans mitjans com Le Monde hi van dedicar una cobertura important.

S’objectarà que França és el país on la llengua és la religió laica, el culte sagrat a la norma, el monolingüisme d’estat i tot el que es vulgui. D’acord, però almenys pel que fa a l’ortografia, no és tan monolític com es podria pensar. D’entrada, la mateixa reforma de 1990 tenia un esperit un punt liberal, no es proposava que fos d’aplicació obligatòria urbi et orbe : ‘Les personnes qui ont déjà la maîtrise de l’orthographe ancienne pourront, naturellement, ne pas suivre cette nouvelle norme.’ És més, fins i tot encara ara entre acadèmics no és rara la creença que la reforma, sí que n’és, d’obligatòria i, per acabar-ho d’adobar, sotto voce et poden confiar que en actes molt formals, com congressos o conferències, usen l’ortografia prereforma per anar a la segura creient que ho fan… clandestinament! Ja es veu que una llengua ben establerta pot aguantar sense problemes, però amb alguna tensió, petites contradiccions i dissidències de peu de pàgina.

Anem ara nord enllà, on sempre hem dit que els països són cultes, feliços i tota la pesca. I quedem-nos a Noruega, on els seus ciutadans també tenen fama de ser sociolingüistes des que neixen. No en va aquest país ha donat un dels pares de la sociolingüística contemporània: Einar Haugen, ciutadà nord-americà de pares noruecs, és el primer gran teòric de nocions com ‘conflicte lingüístic’ i ‘planificació lingüística’, que va desenvolupar a fons en un llibre fundacional de 1966 dedicat a la història del noruec, amb un èmfasi especial en els conflictes ortogràfics. El període contemporani està farcit de reformes del noruec, amb èxits i fracassos. Cal tenir en compte que des de fa dècades s’han anat codificant dues varietats de noruec, totes dues amb una política lingüística (quasi) multisecular que ha vetllat per la igualtat legal, institucional i social de les dues varietats (nynorsk i bokmål). Tot un model de liberalisme lingüístic, ben lluny de l’espai geopolític francoespanyol, tan fecund en imposicions i prohibicions. La història més recent del noruec mostra les dificultats de tirar endavant les reformes i com són llargs i complexos aquests processos. El 2012 el Ministeri de Cultura va acceptar finalment la reforma del nynorsk després de més de 15 anys de propostes i oposicions, èxits i fracassos. Es considera la reforma ortogràfica més important dels últims 50 anys i es va iniciar el 1996 per a totes dues varietats amb l’objectiu d’acostar les dues varietats. Després d’uns anys de treballs previs, el 2002 el comitè encarregat del nynorsk va començar a elaborar una proposta de reforma, el 2003 es va fer arribar al Ministeri de Cultura i després d’estudiar-la, el 2005 el ministre corresponent la rebutjà. El 2009 es nomenà un nou comitè encarregat de fer una nova proposta, amb altres representants i nous mètodes de treball, i la reacció contrària es va amortir força. La novetat d’aquesta reforma és que es presentava com una iniciativa sorgida des de baix, i no pas vertical, imposada des de dalt pels planificadors. Abans de la reforma de 2012, un mot com possible es podia escriure de vuit maneres diferents; amb la reforma aprovada, s’han acceptat només dues maneres (mogleg, mogeleg). Els mitjans ja van caricaturitzar aquesta realitat tan complexa. Un país ric com Noruega, de llarga tradició democràtica en el tractament de les llengües, tampoc no seria precisament l’exemple de reforma ortogràfica ràpida, simple i tranquil·la.

El conflicte és la normalitat, cada llengua amb la seva història i el seu context, amb les seves tensions i els seus accents.

*Ha tingut rèplica nord-catalana: des de fa anys s’organitza a Perpinyà el campionat de dictats en català. Justament té lloc per aquestes dates: aquest any, el 31 de març, a l’Hôtel Pams de la capital.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]