Si mai em ve la pensada de confegir una llista de ciutadans d’aquest país amb el cervell ben moblat puc assegurar que el senyor Víctor Obiols i Llandrich, nascut a Barcelona el 1960, hi tindrà un lloc preferent, perquè crec que reuneix unes quantes característiques que em semblen dignes de remarca.

Poeta de demostrada categoria –signant Víctor Obiols– i músic de demostrat talent –amb una extensa discografia camuflat sota el nom de Víctor Bocanegra–, aquest home atresora encara un parell de virtuts més: és un finíssim lector de poesia i un consumidor de músiques molt competent. Unes virtuts que, a més a més, no les reserva només per a ell sinó que les ha sabudes compartir amb una cort de seguidors incondicionals que des de fa anys va aplegant a base de discreció, bon gust i feina ben feta.

Concert a la sala Nota 79
Aquestes coses, jo les anava pensant fa uns dies mentre assistia al concert que Víctor Bocanegra va fer a la sala Nota 79, molt a prop de Lesseps, per presentar Sacrilegis, un treball que es va publicar pels volts de Sant Jordi en format, com no podia ser altrament, de llibre amb disc incorporat.

Els Sacrilegis no són més (ni menys) que la tria de disset poemes de grans autors en llengua catalana als quals Bocanegra ha posat música. Per a més precisió, ho diré tal com ho diu ell en la introducció del llibre: ha volgut ‘posar música a uns mots memorables’.

Ben mirat, però, aquesta feliç conjunció entre poesia i música no és pas nova en Víctor Bocanegra; en donen fe un parell de discos anteriors: l’estremidor Bloc de lírica dura (2005), amb textos de Pepe Sales, i Villon (les Balades) (2011), una veritable délicatesse amb textos del clàssic medieval francès traduïts per Feliu Formosa i Andreu Subirats.

Amb aquest bagatge, al qual (per tenir la col·lecció completa) cal afegir un parell de discos més amb cançons pròpies  –Fonografies (2009) i Cançons de l’Akídelara (2012)–  i el ja històric Bocanegra U, de 1986. Amb aquest bagatge, dic, atrevir-se a plantar cara a un grapat de poetes del país potser sí que es pot qualificar de sacrilegi, però en tot cas configura una transgressió que, per sàvia i experimentada, val molt la pena de seguir amb tot detall.

Disset poemes, quinze poetes
No té pas mal gust el mestre Obiols-Bocanegra a l’hora de triar els recursos per a l’aventura. Mireu, si no, alguns dels autors en què ha buscat inspiració: Carner, Maragall, Verdaguer, Vinyoli, Espriu, Rosa Leveroni, Josep Sebastià Pons, Clementina Arderiu, Joan Vergés i uns quants noms més que completen un selecte i excel·lentíssim arc cronològic que estén els braços des de la Reina de Mallorques, Llull i Aribau fins a Palau i Fabre, Serrallonga i Solà.

Les disset cançons del disc  –de quinze autors diferents, perquè Carner i Vinyoli hi apareixen dues vegades–  formen un conjunt en què es demostra, per una banda, aquell instint de lector de bona poesia a què feia referència més amunt i, per una altra, l’ampli espectre del paladar musical de Bocanegra que sap embolcallar cada poema amb el coixí harmònic i rítmic que més li escau. I així trobem Carner i Maragall servits amb aires de balada al costat d’agosarades estructures melòdiques per a la Reina de Mallorques, ritmes pop amb l’efecte repetitiu d’un tercet de notes xiulades que fan molta patxoca per al ‘Goethe’ de Vinyoli, referències als estàndards americans amb una versió estil Burt Bacharach de ‘La pàtria’ d’Aribau (un dels punts culminants del disc, al meu parer), el preciosisme delicat d’un moderníssim Verdaguer a ‘Espines’, el lirisme de Rosa Leveroni, la força expressiva de Palau i Fabre, la fermesa de Clementina Arderiu i la solemnitat del “Joc migpartit” de Josep Sebastià Pons.

La petja del mestre Eduard Iniesta
I tot plegat servit amb unes bases musicals en les quals un altre mestre, Eduard Iniesta, s’ha encarregat de posar colors i textures amb les seves guitarres i arranjaments. Fóra injust, però, oblidar el paper al piano i altres ginys amb tecles del joveníssim Iannis Obiols i el reforç, almenys en el concert al qual jo vaig assistir, de Miquel Galceran al contrabaix.

Sacrilegis va ser publicat l’abril passat per Godall Edicions. És un llibre de disseny acurat (amb el CD a dins, recordeu-ho) que compta, a més a més, amb textos originals de Lluís Sola, Mingus B. Formentor i Rosa Porter Moix i amb una explicació en cada poema de la tria feta per Víctor Obiols (que, entre més perversions, practica la de fer de crític literari). En el colofó del llibre s’explica que se n’ha fet un tiratge de 500 exemplars. Una xifra que m’atreveixo a qualificar d’escassa i que demana amb rapidesa, si no s’ha fet ja, una reedició més àmplia.

El text de presentació de Víctor Obiols es clou amb uns mots de Carles Capdevila ben adients: ‘Cantaires i poetes fan bona parella, i aconsegueixen que molts versos arribin al cor i a l’ànima, que emocionin, que inspirin, que transformin.’ Al caliu d’aquestes paraules que descriuen tan bé l’esperit que amara Sacrilegis, Bocanegra va dedicar el concert a la memòria del periodista, mort fa poc. Em confesso incapaç de trobar uns mots més adients per a tancar aquestes impressions a propòsit d’uns sacrilegis musicals tan venerables i reverents que, no cal dir-ho, es fan plenament mereixedors de totes les benediccions.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]