El Diluvi, a l'exterior de la redacció de VilaWeb Autor: Oriol Bäbler

Després d’arribar a les orelles del gran públic amb el disc Alegria, El Diluvi torna a escena més consolidat, però mantenint aquesta música de barreja que ells anomenen mestissatge mediterrani. A diferència del treball anterior, que els va dur a fer una ronda de més de seixanta concerts, amb Ànima el grup alcoià ha volgut millorar la fórmula tot cercant cançons i melodies més balladores. Al capdavall, expliquen, aquesta és la seva fita.

‘En el disc anterior hi havia cançons que en directe no ens funcionaven perquè eren uns ritmes massa lents per a allò que volíem transmetre. Però en eixe disc volíem cançons que no només tinguessen missatge, sinó que fossen ballables’, explica Salvador Payà, guitarrista de la banda. El resultat del disc són ritmes més marcats, més elaborats, gràcies a melodies doblades i més instrumentalització.

Reconeixen que després de dos discs han madurat com a grup i han après a imaginar quina reacció cerquen del públic. ‘Sempre ho diem. Fem música de ball i intentem que la gent, quan vinga a veure’ns, balle des del primer minut fins a l’últim’, diu David Payà, violí i veu del Diluvi, que no amaga que les festes majors són el seu hàbitat natural: ‘Mamem molt de grups com la Gossa Sorda,  Dusminguet i la Troba Kung-Fu. Són grups que han fet escola i nosaltres hem crescut en els seus concerts.’

El mestissatge mediterrani
Si el mestissatge és barreja, El Diluvi n’és un dels exemples més clars al nostre país. A partir d’una base folk en les seves cançons trobem sons celtes, balcànics, ritmes de rumba i reggae, i fins i tot llatins, com en la cançó El Foc, on hi trobem una col·laboració amb un altre dels grups valencians de més tirada, Zoo.

L’aiguabarreig d’estils musicals, sigui per moda o per simplificar, darrerament s’ha tendit a catalogar com a mestissatge, un calaix de sastre on hi conviuen grups molt diferents però que si una cosa tenen en comú és que aposten per la fusió. Però si El Diluvi s’ha d’autopenjar una etiqueta, aquesta és ‘mestissatge mediterrani’: ‘Perquè agafem molts estils musicals i els passem pel filtre d’uns instruments que són pròpiament mediterranis, com lel guitarró o la bandúrria. Al final fem músiques de tot el món però des d’on som nosaltres’, explica la veu principal, Flora Sempere.

Però si hi ha un tret distintiu d’aquest grup alcoià que brilla amb llum pròpia són les seves lletres. Rievindicatives i amb un esperit sempre crític que els transporta als seus orígens, quan van començar interpretant cançons d’Ovidi Montllor –escolteu el disc Oviedenques ací–: ‘Vàrem néixer a partir d’ell’, confessen.

‘El Diluvi canta a l’amor i escriuen per tu i per mi, ens fan sentir llum i esperança a cada somriure, toquen pels plecs dels sentiments i dels cossos’. Aquesta frase la va pronunciar Anna Gabriel. La diputada de la CUP ha repetit en diverses ocasions l’estima que té per aquest grup, com també han fet cantants com Cesk Freixas o Xavi Sarrià. Tots ells remarquen el valor d’unes lletres reivindicatives, rebels, que parlen de lluita, com Tendresa insubmisa, on tracten l’alliberament sexual o πr², sobre l’avortament.

Podeu descarregar el disc ací.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]