En el taller perpetu de la meva escriptura (meva? Ha! Ha! Ha!) voldria conrear una distanciació —per enfocar els ob-jectes, les co-ses, les per-sones—, amb una mescladissa d’impregnació perceptiva, afectiva i meditativa.

Reg l’alfabeguera amb tota cura i el perfum d’aquestes fulles verdes em duu instants de la infantesa que es passegen per la còrpora com un aire de jazz i em fan volar.

Obr les lletres d’un poema de Barry Gifford i els versos em fan veure i viure instants del funeral de Thelonius Monk a l’església de Sant Pere de l’avinguda Lexington cantonada amb el carrer 54, mentre mitja dotzena de músics toquen “Ruby, My Dear Solo” i els flocs de neu tremolen dins la llum pàl·lida de Central Park.

Vaig a la nit de Sant Joan de la Vall del Bac i davant la foguera dins la fosca la veu d’un vell padrí em dóna en uns instants tota una lliçó quan em diu que aquelles flames espirejants són tan breus com el temps d’una vida.

Torn a la cambra de l’hospital de Son Dureta on durant uns instants veig els ulls de mumare ferida de mort d’un vessament cerebral que em diuen tantes de coses sense poder pronunciar paraula que em pos a tremolar i torn gran en un no-res.

Els instants són els estels que formen el panotrama d’una vida.

Fotografia: Jean-Marie del Moral

Aquest breu bocí de temps, aquesta brevíssima empremta d’existència que podem sedassar com busques d’or refulgents dins la correntia líquida de la vida.

L’instant, aquesta experiència íntima en què perd la noció del temps que passa, del devenir i de l’esdevenidor, de la successió de les hores i dels dies i de les nits.

L’instant que arriba cop en sec i per sorpresa, d’una fragilitat trencadissa que conté tots els temps dedins.

L’instant que ens esqueixa, que ens enlluerna, que ens vivifica, que ens deixa bocabadats, que ens fa créixer, que ens anorrea, que ens fa ser l’altre, que duu l’harmonia dels contraris, que ens fa sentir terra, cel, pedra, planta, animal, que ens connecta amb un altre lloc, amb un altre temps, que ens obre el cap, que ens duu cap a un més enllà de nosaltres mateixos, que ens provoca un canvi transitori, que crea una fixació que ens dóna mil i un cavalls de força, que atura el temps i ens fa assaborir un moment d’eternitat.

Els instants ens diuen el que és l’infinit.

Escric amb esprai verd Carpe momentum en un cap-de-cantó perquè tothom ho llegesqui abans de l’impacte.

Escolteu el text recitat per Biel Mesquida mateix:

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]