Gràcies Oriol.

Aquest dilluns s’han convocat eleccions. El 27-S ja no és un data virtual o simbòlica.

Ja tenim totes les dades. Sabem què ens hi juguem, sabem què podem assolir i què podem perdre.

Hi arribem amb tres blocs ben definits:
– el bloc del sí, representat per dues llistes, ‘Junts pel Sí’ amb CDC i ERC com a forces centrals i la CUP.
– el bloc del no, amb tres ofertes de l’espai de dretes (PP, Ciutadans i UDC) i una de l’esquerra tradicional (PSC).
– la nova oferta de l’esquerra alternativa, que va passant de l’ambigüitat al no, i que aplega un conjunt de forces noves i velles (Podem, ICV, EUiA, independents…).

La convocatòria és ordinària però les eleccions són del tot extraordinàries. Serà moment per a fer el primer pas ferm cap a la plena llibertat. Per això hem de ser més autoexigents que mai, per això hem de mostrar el màxim respecte per les opcions i les posicions contràries al nostre projecte emancipador.

És curiós, en qualsevol cas, que qui més hagi contribuït a convertir en plebiscitàries les pròximes eleccions hagin estat els components dels dos blocs contraris a la independència.

Ells i l’estat espanyol mateix amb amenaces creixents i recurrents, amb l’ús i abús del vot de la por, recurs clàssic, però, a hores d’ara, diria que precipitat.

Que no n’haurem d’esperar, doncs, d’uns i d’uns altres durant les setmanes que ens separen del 27S?

Però, deixem de banda què facin els nostres adversaris i concentrem-nos, si et sembla bé, en el fet que ens correspon, en què hem de fer bé, millor que mai, per afrontar el repte amb reals possibilitats d’èxit.

Deixa’m primer que repassi com hem arribat fins aquí.

De les tres hipòtesis formulades a priori per a resoldre correctament l’equació unitat-diversitat, hem acabat triant la més complexa, potser també la més fràgil.

Ni la suma intel·ligent de tres opcions (CUP-CDC-ERC) separades però amb compromís comú públic i ferm, ni la llista conjunta de les tres forces, un cop descartat l’artifici poc afortunat de la llista sense polítics.

El President Mas, emparat a l’última ràtio de la seva exclusiva capacitat per a convocar eleccions, ha forçat el 2+1 fent l’abraçada de l’ós a ERC i facilitant el camí en solitari, però desitjat prèviament, de la CUP.

Això sí, costa d’entendre i d’admetre que l’acord CDC-ERC exclogui una coalició més ample, diversa i potent, tot limitant la presència d’unes altres forces a una incorporació individual gestionada per totes dues forces però sense afegir sigles i representació formal de, per exemple, Més o dels nous arribats de DC sorgits de la crisi a UDC.

Espero que m’entenguis si dic que és una renúncia incomprensible que empobreix innecessàriament l’ambició màxima i col·lectiva que hauríem de mostrar en aquest moment decisiu.

De fet, encara som a temps de rectificar. I no parlo de persones ni de llocs a la llista. N’hi hauria prou de formalitzar la coalició a quatre, o a cinc, o a sis, afegint les formacions polítiques que ho expressin com a voluntat pròpia, tot assumint els drets i deures inherents a la condició de membres de la gran coalició resultant.

En les actuals condicions ERC es fa responsable tot sol de l’acord a dos amb la representació del centre-dreta català. Del tot legítim, del tot justificat per l’objectiu compartit, però que no hauria d’implicar renúncies de cap mena, ni constituir cap hipoteca de futur.

Un acord, per cert, encara menys païble si la llista, oh sorpresa!, inclou personatges com ara Germà Gordó, el paradigma de la pitjor i més fosca imatge de la CDC dels negocis, el Palau i el 3%.

La diversitat real i completa del sobiranisme, incloent les esquerres catalanes, era imprescindible per a reclamar el vot a una llista de matriu i majoria convergent. I era també un pas clar en el camí de construcció de la gran esquerra catalana, el projecte que vull creure que continuem compartint.

Al model actual, en canvi, hi ha un potencial implícit, estratègic, que no podem ni volem menystenir. Si s’acabés imposant la deriva cap a un hipotètic ‘Partit Nacionalista Català’, trencaríem, aleshores sí, el projecte compartit de l’esquerra catalana que va néixer, encara que fos embrionàriament, amb l’acord per a les eleccions europees del 2014.

I espero, doncs, que comparteixis, encara que sigui en silenci obligat, la meva, i de tants altres, inquietud. Una inquietud que no s’ha d’identificar amb cap indici de tebior o feblesa.
El meu, el nostre, compromís es manté intacte i exigent. Ens implicarem a fons en la tasca comuna de treballar per a la victòria electoral el 27S i per fer-vos costat en tot moment i circumstància.

En tot cas, la llista del ‘Junts pel Sí’ és ara ja la bona, la que ens ha de dur a l’èxit col·lectiu, la que hem de considerar una fórmula més adequada al propòsit compartit d’obtenir uns resultats guanyadors i suficients.

I l’endemà, espero, podrem treballar plegats per reequilibrar en la direcció adequada el binomi unitat-diversitat. Un binomi que serà posat a prova de forma repetida i exigent i que demanarà totes les energies, tota la implicació de la societat catalana en la seva màxima pluralitat i capacitat inclusiva.

Una abraçada, tots els ànims i, per descomptat, tot el nostre suport actiu fins el 27-S i enllà.

Ernest Maragall i Mira

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]