Aquesta és tota l’amnistia que el PSOE ens oferirà mai: la seva

A Madrid, hi ha tot de rebombori perquè el ministre espanyol de la Presidència, Félix Bolaños, ha dit: “Després de l’entrada en vigor de la constitució, encara hi va haver un temps en què hi havia alguna inèrcia de la dictadura.” És important que ho hagi dit. Ara Bolaños és el far estratègic de Pedro Sánchez, i encara que després el PSOE n’hagi matisat les paraules, no eren ingènues, ni improvisades. Segons ell, doncs, el franquisme no es va morir quan es va morir Franco, el 1975, ni tampoc es va morir amb el referèndum que el 1978 va instaurar la monarquia parlamentària del seu successor, Juan Carlos. Bolaños sembla admetre, per tant, que no hi va haver un tall net, que la transició no va ser un canvi de règim, sinó un canvi de legalitat en què es va pactar l’oblit general, es van protegir els criminals franquistes i les institucions van canviar de nom sense canviar de membres, cosa que confereix encara avui un poder polític desmesurat als sectors més furiosament conservadors de la judicatura i la policia espanyoles, que sovint flirtegen descaradament amb l’extrema dreta, i que miren de fer de contrapès polític als governs suposadament progressistes.

Algú podria celebrar a Catalunya les paraules de Bolaños ­–ja n’he vist que se’n temptaven–, perquè precisament aquesta ha estat la principal crítica que l’independentisme i una part de l’esquerra espanyola han fet sempre a la transició. Però no és això, allò que en realitat admetia el ministre. Perquè ell no creu que encara calgui fer cap tall. No creu que encara avui la política espanyola es vegi influïda per l’ombra del franquisme, ni que l’espanyolisme polític tingui inevitablement un component antidemocràtic, ni creu que hi hagi cap mena d’herència autoritària i anticatalana enquistada en les dinàmiques de la democràcia espanyola. No hi ha res pendent a solucionar. Segons Bolaños, aquestes “inèrcies de la dictadura” es van acabar el 1982, justament quan el PSOE va arribar al poder, amb la primera majoria absoluta de Felipe González, i, per tant, s’hauria de crear un comitè que investigués les vulneracions de drets fonamentals comeses fins llavors. Perquè llavors sí que es va fer net. Per això, quan el PP i Vox l’han acusat de revisionisme, i de menysprear el llegat d’Adolfo Suárez, Bolaños s’ha fet perdonar dient que les esmenes que proposen a la llei d’amnistia del 1977, de fet, “no canvien res”, que és allò que justament li retreuen els partits independentistes.

L’única pretensió real de les declaracions de Bolaños és assimilar l’arribada del PSOE amb l’arribada de la democràcia, perquè així els problemes no són estructurals, sinó funcionals. Si la democràcia a Espanya no es consuma fins que no manen els progressistes, sempre servirà el pretext que per a garantir la continuïtat de la democràcia cal mantenir el PSOE al poder. I si la democràcia se situa sempre en una falsa dicotomia en què el fet nacional és posterior, sempre tindrem el deure moral, com a catalans, de lliurar-nos a Espanya per raó de dignitat. Per això és tan perillosa, també, tota aquesta retòrica carrinclona que “això va de democràcia”. Res no és un favor més gran als socialistes que ajudar-los a netejar un mirall en què la imatge sempre torna cap per avall, defectuosa. No té cap sentit que els partits independentistes entrin en la lògica de resoldre els problemes que té Espanya per a explicar-se a si mateixa, perquè ens inclou en el subjecte, i ens hi enfonsa. I encara més tenint en compte que, a Catalunya, cada generació ha de rescatar de nou la tradició i la memòria, i que d’ençà del 2017 s’haurà de fer com més va més força per a aconseguir-ho.

Quan diem que Espanya no és reformable, no és perquè no hi hagi cap marge de millora, no és perquè no s’hi puguin corregir certes coses, no és perquè no ens puguin concedir certs gests; és perquè Espanya no pot reformar-se sense vampiritzar-nos, sense assimilar-nos. I, per tant, qualsevol temptació de socórrer l’esquerra espanyola no és tan sols una pèrdua de temps, ni una pèrdua d’energia. És deixar-nos consumir com a país. Si a Esquerra Republicana encara hi ha algú que pensi més en el país que en el partit, per força ho hauria de veure: cap llei de memòria històrica no implicarà cap reparació, ni cap avenç, fins que no hi hagi el tall que no hi va haver, i l’única manera d’assolir el tall és fer la independència. Mentrestant, aquesta és tota l’amnistia que mai ens oferirà el PSOE: la seva. L’últim objectiu polític del PSOE no és cap altre que redimir Espanya a través del partit, a còpia de comprar-nos la nostra carn per menjar-se-la, i engreixar-se com a maquinària, perquè el partit sigui com més va més fort, més perenne, més inevitable, i una volta Espanya ja sigui un projecte impracticable, ells siguin l’última baula en què aferrar-se. Espanya és el PSOE, molt més que ningú.

Una mala passada

De debò que no voldria que semblés que hi tinc cap obsessió, però d’uns anys ençà que sempre que és notícia una qüestió polèmica amb què el PSOE mira d’espanyolitzar-nos, hi ha al darrere un editorial del diari Ara, esperant de fer servei. (Mira d’arrossegar-nos al seu marc mental, si ho voleu dir més suaument.) Una de les constants, en aquests editorials, és que els socialistes mai no tenen cap mena de mala fe quan actuen, ni els podem llegir entre línies, ni hi ha cap punt de maquiavel·lisme. Pobres: s’han fet un embolic, o han calculat malament, o reben molta pressió del PP, que és molt dolentot. Els socialistes són exactament allò que semblen, als ulls de l’Ara, i allò que semblen és un govern socialdemòcrata del sud d’Europa que tan sols vol aconseguir un seguit de reformes i que rep l’amenaça constant de l’extrema dreta. L’editorial d’avui, casualment, es diu “El PSOE es fa un embolic amb la memòria històrica”, perquè això de Félix Bolaños i del 1982 és feliçment una confusió. El text diu que les maniobres del PSOE “per a no ferir sensibilitats” amb la llei “li han jugat una mala passada”, i lamenta que ara mateix és lluny de la majoria que podria aprovar-la. La millor part, però, és el calbot tan mal dissimulat a Esquerra, que és massa dura amb els socialistes. “Una llei com la que defensa ERC situaria el PSOE fora del consens de la transició i ampliaria l’escletxa amb la dreta.” I això, no ho voldríem, oi que no?

Sorpresa a l’Índia

El primer ministre Narendra Modi ha anunciat avui que derogarà les tres lleis que van causar, d’ençà del novembre de l’any passat, fortes protestes dels treballadors del sector agrícola, incloent-hi una gran acampada a la vora de Delhi en què hi ha hagut moltes morts per brots de covid. Fins ara, el govern ni tan sols havia dialogat amb els pagesos, que refusaven la liberalització del sector, i la notícia ha estat del tot inesperada, però tot apunta que és un moviment per a prevenir una patacada en les pròximes eleccions regionals al Panjab i a Uttar Pradesh. Modi ha fet l’anunci durant la celebració del Guru Nanak, reverenciat per la comunitat sikh, que és la majoritària al Panjab.