El 30 de maig de 1967, avui fa cinquanta anys, el tinent coronel Odumegwu Emeka Ojukwu va declarar la independència de la regió sud-est de Nigèria. Acabava de néixer la República de Biafra, una petita nació de setanta mil quilòmetres quadrats, amb divuit milions d’habitants, la majoria d’ètnia ibo. La jove república, que només fou reconeguda per la Costa d’Ivori, Tanzània, Zàmbia, el Gabon i Haití, tingué una vida dramàtica i molt curta: trenta-un mesos.

Aquella declaració va ser el crit de llibertat i dignitat del poble ibo que es va rebel·lar contra les injustícies d’un món dissenyat pels interessos colonials, aleshores ja ajustat a mida per a l’explotació neocolonial. I també un intent de defensar la seva terra i els seus recursos naturals, bàsicament el petroli, que ja començava a trobar-se en grans quantitats en el subsòl dels estats de més al sud, al delta del Níger.

La història de Biafra és paradigmàtica. La fugacitat de la independència i la crueltat de la guerra que es va desencadenar per a esclafar-la donaven la mesura de la importància dels factors polítics, econòmics, històrics i culturals que hi havia en joc. I, a la vegada, avançaven els greus problemes que el continent africà i les relacions nord-sud tindrien en el futur, fins als nostres dies.

Dos mesos després de la proclamació d’independència, el general Yakubu Gowon, cap del govern federal nigerià, declarava la guerra a la nova república, amb què començà una guerra neocolonial i d’extermini que va commoure el món.

Un conflicte clau del segle XX
La guerra de Biafra (1967-1970) és un dels episodis clau del segle XX. S’hi van concentrar per primera vegada tots els ingredients dels conflictes moderns: factors ètnics i religiosos, repartiment territorial desigual, control dels recursos naturals, tràfic d’armes, intervenció de mercenaris, ús i abús de tècniques d’extermini en massa contra la població civil, dones i infants. Aquell conflicte va posar de manifest, sobretot, i amb tota la cruesa, l’absurditat de les fronteres colonials que dividien el continent africà i que es van mantenir amb les independències dels anys seixanta. També fou un toc d’alerta sobre el neocolonialisme, perquè posà de manifest la intervenció interessada de les potències europees i internacionals en el conflicte.

A més a més, com la del Vietnam (1964-75), va ser una de les primeres guerres mediàtiques, seguida dia a dia, amb impotència, per ciutadans de tot el món. Qui no recorda la imatge dels nens biafresos raquítics, de caps i panxes inflades, plens de mosques, aterrits pel pànic i la desnutrició? Potser és una de les imatges icòniques més brutals, després dels espectres supervivents als camps d’extermini nazi.

Biafra també va ser el detonant del naixement del moviment humanitari internacional i no governamental que s’ha anat desenvolupant fins als nostres dies.

Els motius de la independència
Nigèria té avui cent vuitanta milions d’habitants, dos-cents cinquanta grups ètnics i tres ètnies majoritàries: els haussa, musulmans, al nord; els iorubes, anglicans i musulmans, a l’oest; i els ibos, catòlics, a l’est. Va assolir la independència de la Gran Bretanya el 1960 i restà atrapada en les fronteres traçades l’any 1914 a conveniència de l’administració colonial.

Els primers anys de la independència de Nigèria, el país va estar marcat per la tensió i la violència entre els tres principals grups ètnics de les tres grans àrees geogràfiques, amb notables diferències econòmiques, culturals, comercials, agrícoles i de recursos naturals. Tots tenien por que la seva nació fos dominada per una altra.

Després de diversos episodis de matances ètniques, denúncies de manipulació electoral i dos cops d’estat: un dels ibo, l’any 66, que va originar l’enfrontament armat amb els hausa, que va culminar en un cop d’estat de militars hausa, que van posar en poder el general cristià Yakubu Gowon. La violència interètnica es va intensificar i degenerà en una matança de 20.000 ibos al nord, a mans dels hausa.

Frederick Forsyth, aleshores corresponsal de premsa a Nigèria, al llibre Gènesi d’una llegenda africana. La història de Biafra, cita el periodista Colin Legum de The Observer: ‘Els ibos van saber la terrible història relatada pels 600.000 refugiats, aproximadament, que havien fugit fins a la seguretat de la regió est, després de ser apallissats, despullats, fuetejats, esgarrapats, desposseïts dels seus béns; els orfes, les vídues, els traumatitzats. Una dona, muda i en ple desvari va retornar al seu poble després d’un viatge de cinc dies, amb un recipient rodó a les mans. A dins, descansava el cap del seu fill, que li havia estat tallat davant seu.’

Aquella carnisseria fou el detonant definitiu de la declaració d’independència de la República de Biafra.

Hi havia, també, un element subjacent: el control de la riquesa del petroli, que va ser fonamental per a la intervenció internacional en la guerra i, en el futur, esdevingué un factor definitiu en l’estabilitat del país, fins avui, que Nigèria és el primer productor de petroli de l’Àfrica.

Al sud de Biafra, al delta del Níger, aleshores ja hi havia el 67% dels recursos d’or negre del país que, en els primers sis anys de vida de la República de Nigèria, del 60 al 66, havia obtingut la xifra de creixement extractiu més important del món, un 65%. Nigèria ja era el tercer productor africà i l’onzè del món. La riquesa del subsòl va ser decisiva per a massacrar les ànsies d’independència de Biafra, i la intervenció internacional. Hi havia en joc els interessos de la companyia anglo-holandesa Shell i els de la francesa Total.

La guerra i la intervenció internacional
El general Gowon, cap del govern federal, va reaccionar immediatament contra la independència de Biafra: declarà l’estat d’emergència i es proclamà cap de l’estat i comandant suprem de les forces armades. Allò que al principi va definir com una ‘breu acció policíaca quirúrgica’ va esdevenir un dels conflictes més sagnants del continent negre.

El desequilibri de forces era evident. L’exèrcit nigerià tenia el suport de l’ex-metròpoli, la Gran Bretanya, que defensava interessos històrics i de la Shell; i de l’URSS, que volia introduir-se a la zona. Els EUA, immergits en la guerra del Vietnam, anaven a favor del govern nigerià, però s’oposaven a la venda d’armes, tot i que van col·laborar amb medicines i ajut alimentària.

Biafra només tenia el suport, no oficial, d’una potència forta, França, que no havia reconegut la nova república, però no podia perdre l’oportunitat d’ampliar els seus interessos petroliers a la zona, envoltada d’ex-colònies franceses. Fins a cert punt, Portugal també hi donava suport. I comptava, a més, amb l’ajut d’una peculiar brigada de mercenaris europeus, dirigida per un alemany amb deliris de grandesa, el Coronel Rolf  Steiner, de la Legió Estrangera, que havia lluitat a Dien Bien Phu o a Algèria, i militava a l’OAS (Organisation Armée Secrète), organització d’extrema dreta i, per acabar-ho d’adobar, contrària a la independència d’Algèria. Eren els famosos ‘gossos de la guerra’ de Frederick Forsyth. Un còctel explosiu, que s’ha mitificat en excés.

Nigèria tenia unes forces armades modernes, el suport de dues grans potències que la proveïen d’armes, projectils, carros de combat i munició. A més d’oficials soviètics, una considerable força aèria i una armada molt competent i ben proveïda. Biafra, per contra, comptava amb un feble exèrcit de voluntaris, bona part del qual s’anava equipant sobre la marxa amb armes capturades a l’enemic. L’arma més comuna era el fusell Màuser, i ells mateixos es proveïen de bombes i còctels de fabricació artesanal. Al principi, la força aèria es reduïa a un avió de la Segona Guerra Mundial.

La intervenció internacional va ser fatal. No tan solament va allargar la guerra, sinó que la va fer més sanguinària i letal, pel desequilibri d’efectius i armament entre tots dos bàndols. Gowon avançava lentament, confiant que els biafresos no resistirien l’ofec econòmic i el blocatge absolut a què els havia sotmesos, que havia originat una fam devastadora i terribles malalties, com el kwashiorkor, que aniquilava els nens en massa. Però els biafresos resistien. Allò va arribar a alarmar tant el món, que van proliferar les acusacions de genocidi, i suscità la solidaritat i l’ajut humanitari internacional.

Naixement del moviment humanitari
Molts ciutadans de tot el món, impotents i desesperats, trobant-se abocats al trist paper d’observar a distància el lent extermini dels biafresos, van organitzar la campanya ‘SOS Biafra’ per enviar-hi ajuda humanitària. La introduïen al país volant de nit des de São Tomé, o el Gabon, en condicions molt difícils, sense llums, per esquivar el setge militar. Alguns metges van poder introduir-se clandestinament a Biafra. Administraven ajut mèdic i alimentari i, fins i tot, algunes armes que rebien via aèria. Un d’aquests metges era Bernard Kouchner que, en acabar la guerra, l’any 1971, fou un dels fundadors de Médecins Sans Frontières, la primera ONG de solidaritat internacional per a ajudar als pobles necessitats, al marge de la voluntat i les imposicions dels estats.

El primer any de guerra, segons l’UNICEF, el conflicte afectava catorze milions de persones, dels quals nou milions necessitaven aliments rics en proteïnes, hi havia un milió nou-cents nens menors de cinc anys, i quatre milions i mig s’havien desplaçat. Hom calculava, també, amb variacions segons les fonts, que cada dia morien tres mil nens i dones embarassades o en període d’alletament. I encara faltaven gairebé dos anys perquè s’acabés el conflicte.

La derrota de Biafra
Els darrers temps de guerra, la República de Biafra quedà reduïa a seixanta quilòmetres d’amplada per uns quants de fondària, on s’amuntegaven uns tres milions de refugiats ibo, en condicions vitals i sanitàries infrahumanes.

Les forces armades de Biafra es van rendir el 15 de gener de 1970 a Umuhaia, la darrera ciutat sota el seu domini. Aquell dia la República de Biafra va deixar d’existir.

Tot i que les xifres són aproximades i varien segons les fonts, es calcula que hi va haver entre un milió i mig i tres milions de morts, molts a causa de la inanició i malalties derivades. I uns cinc milions de desplaçats.

Conseqüències
La guerra de Biafra va instituir, per molts anys, el poder dels militars en la governació de Nigèria. L’exèrcit va passar de 10.000 homes a 270.000. De fet, els governs militars s’hi van succeir gairebé sense interrupció, fins el 1999.

Els vencedors del nord van imposar una nova legislació territorial i els habitants del sud-est, Biafra i el delta del Níger, van perdre tota capacitat de gestió sobre les seves terres que van passar a ser administrades pel govern federal de majoria hausa. La Shell es va consolidar a la zona, i la riquesa del petroli va passar a mans de la gent del nord i civils i militars propers al govern federal. El sud es va anar empobrint progressivament, cosa que amb els anys motivà un conflicte permanent, sempre latent, que segons l’època ressorgeix amb violència.

No sempre els interessos dels moviments socials i els grups d’acció que operen al delta del Níger –majoritàriament d’ètnies ogoni, ijaw i ikwerre– coincideixen amb els secessionistes ibo de Biafra.

Al delta, la degradació ecològica i de drets humans i socials, originada per l’extracció petroliera –la meitat de la qual és a les mans de la Shell–, ha ocasionat la lluita pacífica dels ogoni. A l’època del dictador Sani Abacha va desembocar en matances i execucions, com la dels ogoni nine, entre els quals hi havia el poeta Ken Saro-Wiwa. Més tard, en la lluita armada de l’històric Moviment per l’Emancipació del Delta del Níger (MEND), bàsicament  ijaw, i grups més actuals que li han pres el relleu, com ara els Niger Delta Avengers o els Red Egbesu Water Lions.

La lluita secessionista de Biafra, avui
Fins ara la flama del secessionisme la mantenia el Moviment per la Consecució de l’Estat Sobirà de Biafra (MASSOB), creat l’any 1999 per Ralph Uwazuruike. El grup es declara no violent tot i que ha tingut greus enfrontaments amb les forces armades i ha estat objecte d’una dura repressió.

El 2009, paral·lelament a l’aparició de Boko Haram al Nord de Nigèria, va ressorgir el moviment independentista biafrès d’acció, encapçalat, entre més, per Nnamdu Kanu, fundador del partit Poble Indígena de Biafra (IPOB). ‘Necessitem armes. Necessitem bales’ va proclamar Kanu a Ràdio Biafra, l’emissora lliure que dirigeix ell mateix. L’octubre del 2015 va ser detingut i empresonat durant divuit mesos. Aquest mes de maig ha sortit en llibertat, i al juliol serà jutjat per ‘conspiració criminal’. El seu empresonament ha aixecat moltes protestes al país que semblen haver fet aflorar el moviment independentista, fins ara mig soterrat.

Els grups armats del delta del Níger i els secessionistes ibo comparteixen la sensació d’injustícia i marginació respecte del poder federal nigerià. Hi ha bones relacions entre ells. Tanmateix, els analistes internacionals de la zona creuen que en cas d’una insurrecció armada pro-Biafra, els grups del delta podrien limitar-se a ser subministradors d’armament.

Amb motiu del cinquantè aniversari, polítics i intel·lectuals han advertit el govern nigerià que no hi pot haver pau i reconciliació sense restitució i justícia i l’han instat a demanar perdó per l’assassinat de milions d’ibos durant la guerra.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]