12.02.2014 - 06:00
L’artista Frederic Amat, tot i declarar-se optimista, és molt crític amb els valors que imperen en la societat actual: ‘Si es moren els artistes, com els poetes, no passa res. Però passa, i molt. Si es tanquen els teatres no passa res, i passa molt. Si es tanquen editorials no passa res, i passa molt. Si tanquen llibreries, passa molt també. A la ciutat sembla que no passi res i passen coses gravíssimes.’ L’entrevistem amb motiu de la inauguració de l’escultura ‘Solc’, homenatge al poeta Salvador Espriu, encarregada per l’Ajuntament de Barcelona i col·locada als Jardinets de Gràcia.
Amat reflexiona sobre el procés de creació de la peça, sobre la intervenció dels artistes a la ciutat i sobre l’ocupació de l’espai públic. I també enfila un llarg monòleg sobre el moment actual de desmantellament de la cultura. Per ell només hi ha una sortida: ‘És gravíssim això que passa, gravíssim. Quina solució té? No n’hi ha, ja l’hem espifiada, ja hem arribat a un punt de molt difícil solució. Perquè sembla que s’ha perdut una generació, que tenim una generació perduda. Però una cosa que sí que s’ha de fer, i això és sagrat i cal destinar-hi tots els mitjans i tots els esforços, és donar suport a les escoles.’ Les escoles són el planter, són les que han de formar la generació que recuperarà una nova manera de viure i de fer, i se’ls ha de donar tot!’
—L’escultura-homenatge de Barcelona a Salvador Espriu tinc entès que era un concurs.
—Sí. Sempre és un misteri, això dels concursos. Sembla que era un concurs restringit, però no conec els altres participants. T’he de dir que quan em van donar l’emplaçament, els Jardinets Salvador Espriu, no sabia on eren. I fixa’t, la continuació del passeig de Gràcia!
—I?
—Hi vaig anar. Era la manera de començar. M’hi vaig passar un dia, dos dies, tres dies… Veia la gent com hi transitava, la canalla, els gossos, l’estat de la gespa, els edificis i comerços… Era un lloc de trànsit, però també era un lloc privilegiat, un punt neuràlgic, de cruïlla entre la Diagonal i el cap del passeig de Gràcia. Em va agafar una mena de consciència sobre allò que en diuen l’escultura pública: no volia de cap manera caure en la prepotència en què cauen alguns artistes, que planten l’escultura ignorant l’entorn, ignorant la història del lloc, i sí que m’interessava fer una reflexió sobre la intervenció dels artistes a la ciutat.
—I?
—Era a punt de deixar-ho estar, perquè l’emplaçament tenia mala solució: entre dues torres de pàrquing, enmig de la gespa… I, a més, no n’era conscient però percebia la presència del monòlit. És clar, a cinquanta metres de l’emplaçament s’erigeix aquest obelisc hexagonal, que es va construir l’any 1936, en un moment molt bonic del país, dedicat a Pi i Margall i la Primera República. Però poc després va esclatar la guerra civil i l’any 1939, amb l’entrada de les tropes franquistes, s’explica que la imatge al·legòrica de la República, una noia nua, que s’erigia al peu de l’obelisc, la van tapar amb la bandera espanyola i després l’alcalde d’aquell moment, un tal Mateu, va fer treure l’escultura i en va posar una altra que van encarregar a Frederic Marès. Aleshores, la plaça del Cinc d’Oros va esdevenir la ‘plaza de la Victoria del invicto ejército español’. L’obelisc que avui és conegut popularment com ‘el llapis’. I ara, fa pocs anys, amb l’alcalde Hereu, es va treure l’escultura d’en Marès i a la plaça li van donar el nom de Joan Carles I.
—Uf.
—Em vaig adonar que en aquest petit segment de ciutat hi havia inscrita la història del nostre país. I amb la figura de Salvador Espriu s’hi afegia la història contemporània. De manera que la primera intuïció que vaig tenir va ser la idea de treure l’obelisc, fer-lo volar i deixar-lo jeure a l’herba. Deixar la plaça tranquil·la i deixar aquest segment d’història reposant sobre la gespa.
—Vau presentar aquesta idea al concurs?
—Acostumat a perdre sempre aquesta mena de concursos, sempre jugant amb la màxima llibertat, arriscant-me, per sorpresa meva el jurat va triar el projecte. Però la proposta era delicada. De manera que un dia em vaig adonar que calia anar una mica més enllà, que allò que s’havia de mostrar era la petja. Una idea que és més poètica i més profunda, perquè el negatiu de l’obelisc és el buit.
—La força del buit.
—I a partir d’aquí m’han anat arribant evocacions, suggeriments que produeix l’obra, que no me’ls havia imaginats. I això és bo, perquè vol dir que la peça conté l’enigma.
—Expliqueu-nos algunes evocacions que us hagin agradat.
—Que l’escultura dóna una visió femenina de la plaça, davant la visió monolítica, de forma fàl·lica i erèctil de l’obelisc. O uns senyors que no coneixia de res, que comentaven que semblava un cadafal. I no ho deien amb generositat.
—Aquesta proposta és d’una sobrietat a la qual no ens teniu acostumats.
—Això és una condemna que tinc. Perquè això vol dir que no es coneix la meva obra, encara que sembli estrany. Des del 1992 no hi ha hagut cap exposició gran que interrelacionés la meva obra. L’evolució de la meva obra va en el camí d’una radicalitat que no s’ha pogut veure. Molta gent us heu fet una caricatura de Frederic Amat, que jo no sé quina és. Sóc una persona que es va expressant en diversos mitjans (cinema, teatre, pintura…) i aquesta radicalitat es mostra en tots… Tampoc no m’agrada aquesta paraula, radicalitat, potser la paraula que més s’escau és essencialitat.
—Però fixant-nos en la intervenció al teatre Lliure de Gràcia, ‘Pluja de sang’, o els ulls escrutadors de la façana de l’hotel de la Via Laietana, o les olles de la façana de l’Institut del Teatre… tot això contrasta amb aquesta sobrietat, potser espriuana, de ‘Solc’.
—Jo crec que quan fas una intervenció en un espai públic no has d’imposar res, has de dialogar amb l’entorn. I en el cas d’Espriu, a més, hi havia l’encàrrec de fer un homenatge al poeta. Et diré que la primera opció que vaig proposar-me i la que seria més justa com a homenatge a un poeta era la de plantar un arbre. Però tampoc no és del tot cert, perquè el millor homenatge que es pot fer a un poeta és llegir la seva poesia. I la proposta que hi ha als jardinets és conseqüència de la lectura d’Espriu.
—Quin Espriu mostreu?
—Cap i tots, perquè en la peça no hi ha narrativitat, tot i que expressa aquesta negror. Però darrere aquesta negror sempre hi ha la llum de la seva poesia. La peça evoca tota la història nostra, però també evoca tota una història mediterrània amb aquesta referència egípcia de l’obelisc, i també és un xiprer. La veritat és que és un xiprer o, més ben dit, l’ombra d’un xiprer. Però tampoc, perquè la veritat és que allò que és realment és una nau. Tota actitud poètica ha de tenir un marge on l’espectador pugui transitar. Mai no ha de ser una obra dogmàtica o sense recorregut.
—Una obra no ha de ser dogmàtica, dieu. També feu bandera de la no-monumentalitat en la intervenció pública. La vostra proposta és una no-intervenció en l’espai?
—M’agrada haver plantat trenta tones d’obra que ocupen gairebé vint metres, i que si passes amb cotxe pel costat no veus. És que jo no crec que aquesta peça s’hagi de veure passant amb el cotxe. En canvi, hi ha escultures que es fan perquè es vegin passant amb el cotxe. A més, la nova presència de la peça fa que es capgiri tot l’urbanisme de la plaça. Ara no és tan sols l’obelisc, sinó l’obelisc i l’altra, perquè dialoguen. L’un fa l’altra o l’altra fa l’un. L’obra ‘Solc’ et dóna el volum del ple. I finalment també hi ha un joc d’ombres pel propi buit, segons les hores del dia. I aquestes subtilitats donen a l’obra d’art la cosa més important: revelació. Coneixement.
—El passeig de Gràcia és un eix arquitectònic fonamental i potent de la ciutat, que aquests últims anys s’ha anat perdent, ocupat com ha quedat per les grans marques internacionals. Un model d’ostentació. Fa l’efecte que la vostra peça al cap del passeig de Gràcia funciona com un element integrador.
—És una peça que no s’imposa al vianant. No es pot trepitjar, però és meravellós com les criatures s’hi posen a dins i hi juguen.
—Volia preguntar-vos pel moment que viu la cultura en el país: un moment de desmantellament, de dificultat per a expressar-se, de dificultat per mostrar-se, de dificultat per a ser. Artistes consolidats com vós teniu encara la capacitat de mostrar-vos, però són comptades les excepcions dels joves creadors que tenen espai, visibilitat.
—En aquest moment d’estuari, estuari d’una manera d’entendre el món, intento ser optimista. I en què es basa aquest optimisme? En el llegat. Ara que ja tinc seixanta-un any, puc dir que la meva generació ha fet de pont entre el segle XX i el segle XXI, que ha viscut plenament, amb una vida privilegiada en molts aspectes. Però la meva generació no em preocupa, perquè podíem haver fet més o haver fet menys, però ja hem fet allò que havíem de fer. A mi em preocupa la generació més jove.
Em preocupa, més enllà de la situació actual, que és molt greu, que aquesta generació més jove s’ha d’adonar que a vegades cal fer dues passes enrere per fer-ne una endavant: per fer aquest pas endavant, amb una nova manera de fer, amb un munt de conceptes que seran diferents no s’han de llançar a un abisme, sinó que han de saber extreure allò que és essencial del llegat, per portar-lo a les butxaques i així afrontar la incògnita del futur.
És a dir, amb els mitjans tècnics que el moment actual ofereix no es pot conquerir aquest futur. El futur el conquerirà aquell qui tingui l’essencialitat del llegat de la humanitat en el curs dels anys. Sobretot del segle XX, que ha estat un segle apassionant, però també més enllà. L’essencialitat, és a dir: el món de l’esperit, el món del coneixement… Curiosament, en els joves no ho veig això. Hi ha una ignorància absoluta d’aquesta mirada cap enrere.
Dit això, a mi ja no em preocupa el 21% de l’IVA, si el posen o el treuen; ja no em preocupen les galeries; ja no em preocupen els museus, si el Reina Sofia exposa artistes locals o no; o si els artistes d’aquí som menystinguts per la societat, perquè no hi ha interès per comprar pintura ni obra gràfica ni res. La meva generació a vint anys compràvem obra gràfica, pagàvem en mensualitats, perquè conviure amb l’art era una riquesa, no pas material sinó espiritual. I si es moren els artistes, com els poetes, no passa res. Però passa, i molt. Si es tanquen els teatres no passa res, i passa molt. Si es tanquen editorials no passa res, i passa molt. Si tanquen llibreries, passa molt també. A la ciutat sembla que no passi res i passen coses gravíssimes.
Un col·laborador i amic estimat, en Cesc Gelabert, ho deia: ‘Hem trigat quaranta anys a crear l’estructura de la dansa a Catalunya, que no hi era, no hi havia res, i en dos anys tot se n’ha anat a fer punyetes.’ Ha costat molt d’aixecar tot això! Però avui no hi ha ningú que pugui mantenir una companyia; els ballarins joves han de marxar a fora, no hi ha ajuts. La Generalitat es dedica a unes altres coses, no pas a cultivar la cultura, té altra feina a fer, sembla. I la cultura, que és la mare dels ous, es troba completament abandonada. Tant que si desapareix hi ha gent que es pensa que no passa res. I passa molt!
És gravíssim això que passa, gravíssim. Quina solució té? No n’hi ha, ja l’hem espifiada, ja hem arribat a un punt de molt difícil solució. Perquè sembla que s’ha perdut una generació, que tenim una generació perduda. Però una cosa sí que s’ha de fer, i això és sagrat i cal destinar-hi tots els mitjans i tots els esforços, és donar suport a les escoles. Les escoles són el planter, són les que han de formar la generació que recuperarà una nova manera de viure i de fer, i se’ls ha de donar tot!
És clar, quan veus que hi ha un ministre de cultura que és de tot menys culte… Però això és igual, és anecdòtic, perquè d’aquí a uns anys ningú no se’n recordarà d’aquest ministre, però sí que es recordarà Salvador Espriu. Tot i que fa molt de mal com a responsable. Per una altra banda, penso que també hi ha un responsable que sempre oblidem, que és la societat. Si la societat fos conscient del poder que té, les coses anirien d’una altra manera. Però tots, de mica en mica, hem estat condescendents. I la suma de tota aquesta condescendència quotidiana ha provocat un gran desgavell.
Per això dic que ja no té cap importància l’IVA dels museus. De la vitrina, oblida-te’n. On hem de concentrar tot l’esforç és en el planter. Les gran inversions s’han d’e fer en pedagogia, a les escoles; els artistes que actualment no tenen feina però tenen capacitat, tallers a les escoles; la gent que té un ofici però ha de tancar el taller (gravadors, torners…), a les escoles a ensenyar! Les escoles, les escoles, les escoles!
